Monestir de Sant Hilarió
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| Dades | ||||
| Tipus | Església i monestir  | |||
| Construcció | XVII-XVIII, XX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Barroc | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Benifallet (Baix Ebre) | |||
| Localització | Enclavat a la vall de Cardó | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 13393 | |||
El monestir de Sant Hilarió és un edifici de Benifallet (Baix Ebre) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció[modifica]
Aquest conjunt de l'antic convent desert de Sant Hilarió, i temps després balnearis de Cardó, està format per les dependències residencials pròpies del balneari (aprofitant l'estructura del monestir), l'església de Sant Hilari o Hilarió, que pertanyia al convent, i dependències noves com parcs, jardins, miradors, i els camins que condueixen a cadascuna de les catorze ermites disperses per tota la vall de Cardó.[1]
La capella dins del monestir de Sant Hilarió, a Cardó, és de planta rectangular i de nau única amb volta de canó. A l'absis hi ha un nínxol on es trobava un retaule de fusta barroc i uns altres dos nínxols a cada costat de l'anterior amb imatges de sants. Les obres de fusta es conserven a una capella construïda vers el 1940.[1]
Història[modifica]
La construcció del Desert de Sant Hilarió va respondre a la determinació presa per l'Orde del Carme, reformada l'any 1592, d'aixecar llocs apartats on els religiosos que ho volguessin, poguessin retirar-se durant un temps, o tota la vida, i dedicar-se a la vida eremítica. El lloc va ser escollit pels dos frares, als quals l'Ordre de la Província de Sant Josep (València, Catalunya i Aragó) va encomanar l'obra: Fray Jerónimo de la Asunción i Fray Pablo de Cristo. Les gestions per a la construcció del monestir van començar l'any 1604 quan Josep Simó, canonge de Tortosa i propietari d'una part de la vall, i els monjos del monestir de Benifassà, propietaris de la baronia de Cardó i Sellent, van concedir el permís de construcció. La primera capella va ser consagrada el 6 de maig de 1606. Cap a l'any 1617 la comunitat ja estava establerta oficialment a l'edifici.[1]
L'any 1835, a causa de la llei de desamortització de Mendizábal, el monestir va ser abandonat. El saqueig per part de la companyia "Franquet" de Reus i el posterior abandonament (excepte l'altar, que fou traslladat a l'ermita de Sant Domènec)[2] suposaren la destrucció progressiva de l'edifici fins a l'any 1866, quan els tortosins Barberà, Cento i Abarcat reedificaren i restauraren el monestir, donant-li una nova funcionalitat: balneari, aprofitant les aigües curatives. Va tenir altres propietaris, entre ells Salvador Cabestant Gasol, qui va comprar les terres a l'Estat i hi va fer construir noves i millors dependències. Ha servit com a balneari fins a l'any 1967. Als anys 80 del segle xx, el propietari era Enrique Nomen i les aigües s'envasen a una instal·lació moderna situada a la vall de Cardó.[1]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Monestir de Sant Hilarió». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 21 agost 2014].
- ↑ Cabré Puig, 2000, p. 95.
Bibliografia[modifica]
- Cabré Puig, Antoni. Per les serres del mestral (II). Valls: Cossetània Edicions, 2000 (Col·lecció Azimut; 10). ISBN 84-89890-53-6.
Enllaços externs[modifica]
- «Monestir de Sant Hilarió». Mapa de recursos culturals. Diputació de Tarragona.[Enllaç no actiu]