Sistema educatiu de Finlàndia
El Sistema educatiu Finlandès, és considerat com el millor dels avaluats per l'enquesta internacional PISA de 2003. Aquest es divideix en dos grans tipus de formacions a partir dels 16 anys: la formació teòrica, que s'imparteix a les escoles secundàries superiors i les universitats, i la formació professional, que s'imparteix a les escoles professionals.
Presentació
El sistema educatiu finlandès és un sistema igualitari: l'escolaritat és obligatòria dels 7 als 16 anys (els alumnes acudeixen a l'escola local) i els nou primers anys han d'estar cursats obligatòriament. És gratuïta a temps complet per als estudiants i aquesta gratuïtat inclou l'assistència sanitària i el menjador (amb un àpat diari que ha de cobrir al voltant d'un terç de les necessitats nutricionals diàries de l'alumne) per a les escoles primària i secundària. Durant tota l'escola elemental (peruskoulu) de 7 a 16 anys, tots els llibres i materials escolars són gratuïts i donats pel mateix centre. Els alumnes que viuen lluny de l'escola — a més de 5km — poden demanar el reemborsament del cost del transport. Els alumnes que tenen dificultats d'aprenentatge podent també beneficiar-se, en el mateix centre, de l'ajuda d'un professor especialista (eritysopettaja), que pot anar a classe per guiar-lo o bé treballar amb ell de manera separada.
A partir de l'enquesta internacional PISA sobre els sistemes educatius de l'OCDE, Finlàndia rep regularment les millors qualificacions a escala mundial. En 2003 els alumnes finlandesos de 15 anys figuraven en el primer lloc del rànquing mundial quant a competències lingüístiques i científiques, i es van classificar en segona posició quant a resolució de problemes. Pel que fa als estudis superiors, el FEM (Fòrum Econòmic Mundial) va situar Finlàndia primera en el rànquing mundial quant a nombre de matrícules i qualitat, i en segon lloc en l'ensenyament de les matemàtiques i les ciències En els estudis que es van fer per analitzar els motius d'aquests bons resultats es posaven de relleu l'alt grau de responsabilitat dels i les alumnes, l'absència d'estrès en un sistema on no s'hi pot repetir curs i la qualitat de la formació dels docents.
La reforma del sistema educatiu finés
Fins a començament dels anys 1970, Finlàndia tenia un sistema educatiu elitista. Es feia una selecció a l'edat d'onze anys després de només quatre anys de primària. Els millors alumnes podien continuar l'escolaritat general primer en un institut (durant 5 anys) i després, eventualment, amb tres anys en un institut de batxillerat. La majoria dels nens i nenes seguien dos anys suplementaris en l'escola primària. Fins el 1972, almenys la meitat dels alumnes no feien estudis secundaris. La major part dels fills de famílies modestes deixaven l'escola al voltant dels 13 o 14 anys per treballar o rebre una formació professional.
En 1968, després de vint anys de vacil·lació es va escometre la reforma del sistema educatiu a Finlàndia. Es va abolir la selecció als 11 anys. A partir de llavors s'acull tots els alumnes en les mateixes instal·lacions tant en primària com en secundària fins els 16 anys i reben el mateix ensenyament elemental. La reforma es va posar en pràctica progressivament segons les regions: Lapònia i l'extrem nord en 1972, les regions del nord-est en 1973, les del nord-oest en 1974, les del sud-est en 1975, les del sud-oest en 1976 i la regió d'Hèlsinki en 1977. Aquesta progressivitat permet d'estudiar de manera objectiva els resultats de la reforma comparant el futur d'una edat tocada per la reforma i aquells de la mateixa edat no tocats per la reforma educativa. Els analistes han pogut així arribar a la conclusió que la reforma ha comportat una reducció de les desigualtats en un 25%. Convé, nogensmenys, precisar que la societat finlandesa, com totes les societats nòrdiques contemporànies, és més igualitària. Les diferències familiars tenen menys efecte en el futur dels infants que en les societats anglosaxones on les reformes de democratització de l'escola no ha reduït les desigualtats socials.
Educació Primària i Secundària
| Estudis Acadèmics | Estudis Professionals | Edat | ||
|---|---|---|---|---|
| doctorat | vida activa | |||
| diplomat en estudis avançats |
||||
| màster | escola professional superior (nivell màster) |
2-3 a. | ||
| llicenciatura/diplomatura | escola professional superior | 3-4 a. | ||
| escola secundària superior | escola professional | 18-19 | ||
| 17 | ||||
| 16 | ||||
| escola unitària o comprensiva | 15 | |||
| 14 | ||||
| 13 | ||||
| 12 | ||||
| 11 | ||||
| 10 | ||||
| 9 | ||||
| 8 | ||||
| 7 | ||||
| educació preescolar | 6 | |||
El sistema educatiu finés es basa en una escola unitària (altrament dita comprensiva) de 9 anys d'obligatorietat (peruskoulu en finès, grundskola en suec) que els alumnes comencen als 6 o 7 anys d'edat. En acabar l'escola unitària als 15 o 16 anys, els qui desitgen continuar els seus estudis poden triar entre l'escola secundària superior (lukio) i l'escola professional (ammatillinen oppilaitos, yrkesinstitut). Contràriament al sistema suec aquestes dues branques es troben totalment separades. S'ha intentat una experiència per intentar fusionar totes dues branques en una sola “escola de joventut” com a Suècia però les conclusions a què s'ha arribat han dut les autoritats a mantenir-ne la separació. L'ensenyament secundari no és obligatori, tot i així l'aclaparadora majoria dels alumnes l'estudia. L'administració local és qui paga els docents de primària i secundària, que tenen el menjador inclòs.
L'Educació Terciària (ensenyament superior)
L'educació terciària s'imparteix per dues institucions: lesa universitats (yliopisto, universitet) ei les escoles politècniques (ammattikorkeakoulu, yrkeshögskola, abreujat com a AMK). Les universitats preparen essencialment en la recerca i imparteixen una educació més teòrica; les escoles politècniques, per contra, .... més cap a un ensenyament concret i posen l'accent en les aplicacions pràctiques. Per exemple, els metges són titulars d'un títol universitari, mentre que els infermers posseeixen un títol d'escola politècnica. L'admissió dels nous estudiants es fa a partir de la nota a l'examen nacional d'inscripció i les notes als exàmens d'admissió.
Les universitats i politècnics no reben cap taxa de matrícula provinent dels estudiants. Tanmateix, a la universitat, és obligatòria l'afiliació a una associació d'estudiants. Les associacions d'estudiants de les escoles politècniques són així mateix reconegudes en el pla legislatiu però l'afiliació hi és voluntària. Els estudiants finesos poden gaudir d'una beca d'estudis, que pot interrompre's en cas de fracàs escolar. La prestació és generalment insuficient per cobrir les necessitats quotidianes; de fet gran part dels estudiants treballen alhora que estudien per pagar els seus estudis. A més d'això es poden concedir préstecs d'honor als estudiants.
La universitat
Les universitats, entitats sota la tutela de l'Estat, asseguren una formació sobretot teòrica. El títol de llicenciat s'adquireix en 3 o 4 anys a la universitat. Tot i que es pot continuar estudiant un màster. Però, l'assiduïtat hi és facultativa.
Encara hi ha dos títols superiors al de màster: un nivell intermedi, anomenat Licentiate (Diploma d'Estudis Avançats); i el títol de doctor. El programa Licentiate presenta el mateix volum d'ensenyament teòric que el doctorat; el treball de síntesi en canvi és menys exigent. Com a contrapartida, la memòria de la tesi doctoral és més laboriosa que als altres països.
La major part de les universitats lliuren el títol de Philosophiæ doctor, anomenat filosofian tohtori, títol estàndard dels doctors distints dels doctors d'Estat; l'abreviatura usual n'és Ph.D.. Nogensmenys, les universitats dites de tecnologia adopten la denominació específica del títol «doctor en ciències i tecnologia», anomenat tekniikan tohtori. Títols semblants es lliuren en medicina (lääketieteen tohtori), en art (taiteen tohtori), en ciències socials (valtiotieteen tohtori) etc.
Algunes universitats imparteixen formacions professionals de l'àmbit de les enginyeries i la medicina. En aquestes cal tindre competències diferents de les exclusivament acadèmiques com la demostració de competències en situacions reals.
Així doncs podem citar dos exemples:
- Lääketieteen lisensiaatti, diploma d'estudis avançats en medicina. Per al titular d'una llicenciatura en medicina, anomenada lääketieteen kandidaatti, una especialització s'aconsegueix fent una residència com a interí. La formació de metge no comporta però cap títol de màster.
- Diplomi-insinööri (anglès) és una formació de 6 anys, associada a un total de 300 crèdits ECTS. S'assembla al master of science anglosaxó, amb la llicenciatura en la mateixa disciplina. Tanmateix, comprèn un projecte de diploma equivalent a 30 crèdits ECTS i que consisteix en un projecte d'enginyeria a realitzar en una empresa per un període de 6 a 12 mesos. L'acompliment del qual es considera com la demostració d'una competència professional que complementa l'ensenyament general obligatori. Noteu que aquest programa no té cap relació amb el program no acadèmic (anglès) insinööri (amk).
Escola d'adults (ensenyament no formal)
Vegeu també
Bibliografia
- Paul Robert, La Finlande. Un modèle éducatif pour la France ? Les secrets de la réussite, ESF, coll. Pédagogies, 2008, 160 p.
- Eric Maurin, La nouvelle question scolaire, Seuil, 2007
Enllaços externs
Pàgines oficials en finès
- (anglès) Ministeri d'Educació.
- (anglès) Sistema Educatiu, amb un diagrama en francès (fitxer PDF).
- (anglès) Programa de desenvolupament de l'educació i de la recerca per al període 2003-2008. ISBN 952-442-694-3 (fitxer PDF)
- (finès) Edu.fi : portal d'educació proposat per la direció nacional finlandesa d'Educació.
- (anglès) Diagrama des sistema educatiu finlandès.