Abu Mansur ibn Abd al-Razzak

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 22:24, 29 nov 2013 amb l'última edició de EVA (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Abu Mansur Muhammad ibn Abd al-Razzak ibn Abd Allah ibn Farruk fou un important terratinent (dehqan) de Tus, oficial dels samànides i patró de l'obra Šāh-nāma (Šāh-nāma-ye Abū Manṣūrī).

Quan Khurasan fou assignat a Abu Ali Čagani, Abu Mansur va governar Tuz en nom d'aquest fins al 946/947 i després es va unir a Abu Ali en la rebel·lió contra Nuh I ben Nasr (943-954) i mentre el seu superior feia les campanyes contra Merv i Bukharà ell es va quedar com a governador al Khurasan. Derrotat Abu Ali el 947/948, Abu Mansur es va refugiar a Rayy on governava el daylamita Rukn al-Dawla Hasan. Va fer de mediador en un tractat de pau entre Abu Ali i Rukn al-Dawla.

Fou perdonat pel samànida Nuh I ben Nasr el 950/951 i va tornar a Tuz. Devia recuperar el govern local de Tuz perquè fou a aquesta ciutat on els experts en llengua persa van compilar la Šāh-nāma que es va acabar l'abril del 957 sota la direcció del ministre Abu Mansur Mamari. Poc després i durant sis mesos fou governador militar del Khurasan amb seu a Nishapur (agost del 960 a febrer del 961) però el 961 fou substituït pel turc Alptegin, i fou reenviat a Tuz segurament com a governador; però Alptegin es va revoltar i Mansur ben Nuh el va tornar a nomenar governador amb orde de sufocar la revolta del turc; Alptegin es va retirar a Balkh mentre Abu Mansur es va aliar al daylamita Rukn al-Dawla de Gurgan.

Fou llavors destituït i enviat com a nou governador Abu l-Hasan Muhammad ibn Ibrahim (que ja havia ocupat abans el càrrec), i va morir en combat contra aquest (Gardizi diu que fou enverinat per instigació del emir ziyàrida Wushmgir, però la dada no es molt probable).

Bibliografia

V. Minorsky, The Older Preface to the Shāh-nāma, a Studi Orientalistici in onore di Giorgio Levi Della Vida II, Roma, 1956