Gurgan

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Gurgan o Gorgan, antic persa Vrkana, àrab Djurdjan, és una regió històrica de l'Iran, modernament província de Golestan amb capital a Gorgan (ciutat) al nord-est de l'Iran.

Història[modifica]

La província sassànida de Vrkana (Terra de Llops) era estratègicament important com a frontera amb els pobles nòmades de les estepes. Era regada pels rius Atrek i Vrkana (riu Gorgan). Com a posició de frontera es van construir algunes fortaleses a la zona destacant les de Shahrista-i Yazdgird i Shahr-i Peruz que protegien el territori dels nòmades del Dihistan. També es va construir un gran mur (vegeu Gonbad-e Qabus).

Caigut l'imperi sassànida el poder va passar a un malik local. El malik va pagar tribut després del 651, quan hi va arribar el general Said ibn al-As; l'any 30 de l'hègira Abd-Al·lah ibn Úmar ibn al-Khattab era en campanya a Gurgan i Tabaristan però el territori no fou conquerit fins a l'arribada de Yazid ibn al-Muhallab el 716/717. El país era aleshores exercit per un marzban que estava dominat per un cap turc de nom Firuz ibn Qul o Sul. Yazid van fundar llavors (vers 720) la ciutat de Gurgan (derivat de Vrkana), propera a la moderna Gonbad-e Qabus que fou una ciutat prospera; la ciutat estava partida pel riu amb la part anomenada Shahristan a l'orient i Bakrabadh a l'occident. Sota els abbàssides la província de Gurgan es considerava separada de la de Khurasan.

Aviat va caure sota influència dels alides de Tabaristan. La tomba de Muhammad ibn Djafar al Sadik es troba a Gurgan. L'alida Hasan ibn Zayd va conquerir Gurgan per primer cop el 867, però en fou expulsat ràpidament, i va canviar de mà un parell de vegades fins que s'hi va establir amb seguretat vers el 880 i en va donar el govern al seu germà Muhammad ibn Zayd (anomenat Muhammad al-Da'i ila l-Haqq). Hasan va morir el 884 i el va succeir el seu germà el governador de Gurgan. Vers el 890/891 Rafi ibn Harthama, després de dominar Khurasan, va envair Gurgan i Tabaristan i va obligar a Muhammad a refugiar-se al Daylam i Gilan. Gurgan fou assetjada prop de dos anys. Però el 892 Rafi va perdre el Khurasan contra el seu rival saffàrida Amr I ibn al-Layth que tenia el suport del califat abbàssida, i Rafi va reconèixer el domini de Muhammad sobre el Tabaristan, i va conservar Gurgan però en nom de l'alida. El 896 Rafi va ocupar Nishapur en nom de l'alida però en fou ràpidament expulsat per Amr I ibn al-Layth i poc després va morir a Khwarizm. L'alida Muhammad ben Zayd la va recuperar. Gurgan fou ocupat pels samànides l'any 900 després de matar en lluita a Muhammad ben Zayd, en temps de l'emir Ismail I ben Ahmad (892-907); el seu fill Ahmad II ben Ismail fou governador de la recent conquerida província de Gurgan (va succeir al seu germà com emir de Bukhara el 907). El 913 la població de Gurgan, dirigida per l'alida Hasan ibn Ali Utrush Nasir al-Kabir, es va revoltar i l'emir samànida va enviar al governador de Rayy, Muhammad ibn Ali Suluk amb un exèrcit que fou rebutjat i l'emir Ahmad II ben Ismail va morir abans de poder prendre altres decisions, assassinat el gener del 914.

L'imam alida Al-Utrush, va morir el gener del 917; havia designat com a successor al comandant en cap del seu exèrcit al hasanita Hasan ibn al-Kasim al-Dai al-Hakk, en preferència sobre els seus propis fills, que tenien el suport dels alides de Daylam i Gilan. Un d'aquestos fills, Abu l-Kasim Djafar es va oposar a Hasan, mentre l'altra, Abu l-Husayn Ahmad al començament li va donar suport; però el 919 Ahmad es va unir al seu germà Djafar al Gilan i junts van expulsar a Hasan del Tabaristan i Gurgan. Aquest va retornar al cap de poc i en set mesos va recuperar el seu domini i va fer un acord amb Abu l-Husayn Ahmad al que va nomenar governador de Gurgan.

El 921 Hasan ibn al-Kasim al-Dai al-Hakk va enviar al seu general Lili ibn Numan a conquerir Khurasan als samànides, però després d'una breu ocupació de Damghan, Nishapur i Merv, fou derrotat i mort. Els caps de l'exèrcit que va poder tornar a Gurgan van conspirar per matar a Hasan, probablement donant suport al fill d'al-Nasir al-Utrush, Abu l-Husayn Ahmad. Hasan, informat del fet, va fer matar a set dels fills de Nasir en una recepció, i aquest fet li va treure el suport dels militars daylamites i gilanites. Ahmad llavors es va unir al seu germà Abu l-Kasim Djafar i junts van contractar els serveis d'un cap daylamita que dirigia un grup d'homes armats, de nom Makan ben Kakuy (en àrab Makan ben Kaki) i que tenia com un dels lloctinents a Asfar ben Shiroya, rebent el govern de Gurgan. Hasan fou altre cop expulsat d'Amol i Abul Husayn fou col·locat al tron de Tabaristan i va governar durant dos mesos abans de morir, i el va succeir el seu germà Abu l-Kasim Djafar, que va rebutjar un contraatac de Hasan. El 926 Makan ben Kaki va restaurar a Hasan amb el que havia pactat en aquest temps mentre Asfar ben Shiroya conservava Gurgan (d'eon era governador). Makan ben Kaki fou atacat pels generals samànida Simdjur i Muhammad ibn Ubayd Allah al-Balami, hi va perdre Gurgan davant aquestos, Afsar es va declarar vassall samànida.

El 928 Makan ben Kaki i Hasan ibn al-Kasim van marxar per conquerir Rayy i Qom i en la seva absència Asfar va envair Tabaristan en nom de l'emir samànida. Makan va seguir en campanya i Hasan va retornar al Tabaristan i es va enfrontar a Afsar a la rodalia d'Amol, però fou derrotat i ferit, sent mort per Mardawidj ibn Ziyar. Així derrotat Makan va perdre Tabaristan i Afsar va governar Gurgan com a vassall samànida.

El 931, enderrocat i mort Asfar per Mardawidj, Makan es va apoderar del Tabaristan i Gurgan i va arribar fins a Nishapur on fou atacat per Mardawidj que ara governava a Rayy, Kazwin i Djibal. Makan fou derrotat i es va retirar abandonat Gurgan i Tabaristan, i passant a territori samànida. Mardawidj ibn Ziyar fou assassinat el 935 pels soldats esclaus, suposadament comprats per Makan. Makan va abandonar Kerman i es va presentar a la zona on es va apoderar del Gurgan, del que es va proclamar governador en nom dels samànides. Llavors es va aliar a un germà de Mardawidj, de nom Wushmagir ben Ziyar, que va fundar la dinastia ziyàrida. Makan va rebutjar vers el 939 la sobirania samànida. L'emir samànida va enviar contra ell (940) un exèrcit dirigit Abu Ali Ahmad ben Muhtadj Čaghani que va entrar a la ciutat de Gurgan, d'eon Makan va fugir cap a Rayy, possessió del seu aliat Wushmagir. Makan va morir en combat el 940, i el seu cap fou enviat a l'emir samànida a Bukharà i reenviada després al califa de Bagdad. Els ziyàrides van recuperar Gurgan més tard.

Per finançar l'exèrcit samànida Mansur I ben Nuh va enviar aquest en campanya de conquesta cap al nord de Pèrsia; el príncep ziyàrida de Gurgan i Tabaristan Zahir al-Dawla Wusmghir es va haver de sotmetre i després el seu fill i successor Bisutun, que va haver de pagar un fort tribut.

Més tard fou part dels dominis buwàyhides en el seu intent d'expansió cap a la Càspia. Fakhr al-Dawla, que aspirava a dominar més territoris a la mort del seu pare Rukn al-Dawla (977), es va aliar contra el seu germà Adud al-Dawla amb el seu cosí Izz al-Dawla Bakhtiyar, fill de Muizz al-Dawla (germà de Rukn al-Dawla), amb l'emir kurd Hasanwayh i amb Kabus ibn Washmagir emir de la dinastia dels ziyàrides de Gurgan. Adud al-Dawla va derrotar a Bakhtiyar i als hamdànides de Mossul, i Hansanwayh va morir, i Fakhr fou expulsat del seu feu (Hamadan i Dinawar) el 979 i va fugir al Khurasan; també va fugir Kabus ibn Washmagir; es van sota la protecció del governador samànida de la regió Husam al-Dawla Tash; Muayyid al-Dawla va incorporar als seus territoris els de Fakhr i els dels ziyàrides. Adud al al-Dawla va morir el 983. Muayyid va morir poc després (984). El seu visir Ibn Abbad va cridar llavors a Fakhr al-Dawla que va anar a Rayy i Isfahan; el fill de Muayyid es va haver de sotmetre. Fakhr llavors no va retornar el Gurgan que rebia com a part del domini de Muayyid al que fou el seu antic aliat Kabus.

Fakhr al-Dawla va acollir al general esclau dels samànides Abu l-Abbas Tash Ḥajib el 983/984, després de ser expulsat pel partit contrari que havia pres el control del govern a Bukharà. Fakhr li va donar el govern de les ciutats de Gurgan, Astarabad i Dehestan com a ikta (feu) però va morir d'una epidèmia el 987/988. A mort de Fakhr el 997 Kabus ibn Wushmagir recuperava Gurgan.

Després dels buwàyhides i samànides va passar als gaznèvides al començament del segle XI. Després del 1040 va passar als seljúcides (Ibn al-Athir diu que el 1041/1042) sota els quals va anar a mans dels bawàndides. El sultà Muhammad ibn Malik Shah i Sandjar se la van disputar i el darrer preparava el 1112/1113 una campanya per restablir el seu control del Gurgan, però llavors Sandjar es va haver de dirigir a l'est cap al Iaxartes contra Muhammad Khan (1113/1114). El bawàndida Shahriyar V ibn Karin Husam al Dawla va aprofitar per ocupar Gurgan i es trobava a Tomisa o Tamisha quan es va posar malalt i va morir (1114). Vers el 1117 va caure en mans del bawàndida rebel Bahram ibn Shahriyar (V) al que li va prendre Ali ibn Shahriyar Ala al-Dawla el 1120 que la va governar per compte del seljúcida Masud ibn Muhammad, al que va prometre la conquesta de Tabaristan al seu servei. Ali Ala al-Dawla va arreglar la mort de Bahram que es va produir a Gorgan vers el 1122. El 1141 el khwarizmshah Atsiz ibn Muhammad ibn Anushtigin va envair el Khorasan i es va apoderar de Gurgan (vers finals del 1141), i va expulsar al governador local bawàndida Rustam Kabudjama (servidor d'Ali Ala al-Dawla). L'ishpabad bawàndida Shah Ghazi Rostam (1142-1163) la va recuperar però es va haver d'enfrontar al seu germà Tadj al-Muluk Mardawidj ibn Ali, amic de Sandjar, el qual li va donar un exèrcit el 1143 amb el que es va apoderar de Gurgan i part de Tabaristan i encara que fou rebutjat, Mardawidj va poder conservar Gurgan. El 1153 Sandjar va caure presoner dels oghuz; un bon nombre d'amirs de Sandjar es van refugiar al Tabaristan. El nebot de Sandjar, Sulayman Shah, fou proclamat sultà al Khurasan pels amirs (1154) però va haver de fugir cap al Tabaristan i fou acollit per Tadj al-Muluk Mardawidj a Astarabad (al Gurgan), però al cap de poc Shah Ghazi va expulsar al seu germà Mardawidj, ara mancat de suports, d'Astarabad i Djuhayna i el va matar a Kabudjama abans que pogués fugir cap al Khurasan, dominant tot seguit el Gurgan i Dadjarm.

El karakhànida Mahmud Khan s'havia proclamat khan a Khurasan a la fugida del seljúcida Sulayman Shah, i aliat a Muayyid Ayaba, un poderós amir turcman, va envair Gurgan i el Tabaristan. Shah Ghazi el va derrotar i va negociar la seva retirada cap al Gurgan.

Vers el 1173 o 1174 el bawàndida Ardashir la va perdre davant el khwarizmshah Tekish, però pocs anys després la va recuperar entrant a Astarabad (moderna Gorgan) i les fortaleses properes i ocupant Bistam i Damghan, fent una aliança amb Tekish de Khwarizm en contra del germà d'aquest Mahmud Sultanshah, segellat amb l'enllaç d'una filla de dos anys de Tekish amb Ardashir. La noia fou enviada (junt amb la seva mare) a Sari al cap d'uns anys (vers 1183), moment en què el cap oghuz Malik Dinar saquejava la part oriental del Tabaristan. Tekish va anar al Gurgan i va expulsar a Dinar. Llavors va demanar a Ardashir la cessió de la ciutat de Gurgan i ajut per ocupar-la, cosa que Ardashir va haver d'acceptar; després de la conquesta de Gurgan es va celebrar la boda de manera esplèndida. El 1192 Ardashir la va recuperar amb ajut seljúcida, però Tekish la va recuperar el 1194.

Amb els mongols, el lloctinent d'Ogodei, Čin Temür va nomenar al governador local (ispahbad) Nuṣrat al-Din de Kabudjama (el districte més oriental del Gurgan, avui dia Ḥāǰǰīlār) com a governador provincial.

Al segle XV el Gurgan va caure en mans dels uzbeks que en foren expulsats abans de 1551 per Ismail I xa safàvida de Pèrsia i va esdevenir la província d'Astarabad, del nom de la ciutat que va passar a ser la capital. Alguns prínceps safàvides en foren governadors al segle XVI incloent Alqas Mirza, germà de Thamasp I, i el fill de Alqas, Ismail Mirza. Al final del segle XVII fou un dels punts de concentració dels qadjars, una de les bases que van portar als qadjar a establir el seu poder. A la caiguda dels safàvides, Aga Muhammad Khan era governador d'Astarabad ciutat i província i es va fer virtualment independent (1749) i fou a aquesta ciutat que va néixer el primer sobirà de la dinastia.

Sota els qadjars la província d'Astarabad fou engrandida i la ciutat va romandre la capital i va agafar el nom alternatiu de Dar-al-muminin pel gran nombre de sayyids que hi residien. El 1836 Muhammad Shah Qadjar va fer una expedició contra els turcmans de Gurgan. El 1841 els russos van ocupar les tres illes més amunt d'Asurada per combatre als pirates turcmens que assolaven la regió, amb permís del govern persa.

Sota Reza Shah Pahlavi la província d'Astarabad va esdevenir el districte d'Astarabad, i després de Gorgan, amb superfície més reduïda quan Astarabad fou rebatejada Gorgan el 1937. Depenia de la província de Mazanderan. El 1997 es va erigir en província de Golistan.

Referència[modifica]