Antropocentrisme

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
L'arbre de la vida de Haeckel, amb el propòsit de desenvolupament de l'ésser humà

L'antropocentrisme (del grec: άνθρωπος, anthropos, 'ésser humà'; i κέντρον, kentron, 'centre') és una concepció que considera l'ésser humà i les seves necessitats com el centre de l'univers.[1] Cal no confondre'l amb l'androcentrisme, que considera l'home i les seves necessitats com el centre de l'univers.

Aristòtil és qui va desenvolupar la teoria proposada, però no es va imposar com a hegemònica fins al Renaixement, ja que l'edat mitjana defensava un teocentrisme: Déu com a centre de tot. No és fins a mitjan segle XVII que les idees van canviar, i que es va admetre que la Terra i els humans no són en el centre de l'univers.[2]

L'antropologia cristiana posa l'individu al centre de la seva reflexió, no perquè sigui el centre del món, sinó perquè és l'única criatura dotada de raó.

Referències[modifica]

  1. Glossari de Termes Ambientals. Barceloa: Fundació Bancaixa, 1996. ISBN 84-88715-60-9 [Consulta: 29 novembre 2014]. 
  2. Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 9 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.