Batalla de Saint-Florent-le-Vieil (1795)
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 22 març 1795 |
| Coordenades | 47° 21′ 44″ N, 1° 00′ 54″ O / 47.3622°N,1.015°O |
| Lloc | Saint-Florent-le-Vieil |
| Estat | França |
La batalla de Saint-Florent-le-Vieil va tenir lloc el 22 de març de 1795 durant la guerra de Vendée. Va acabar amb la victòria dels republicans que van repel·lir un atac dels Vendéans a Saint-Florent-le-Vieil.
Preludi[modifica]
Venint de Nantes, la columna del general Simon Canuel va creuar el Loira en vaixell a Varades la nit del 15 al 16 de març i va capturar Saint-Florent-le-Vieil, on va foragitar un centenar d'insurgents.[1][2] L'endemà, s'hi va unir la columna de l'ajudant general Hauteville,[3] que va capturar Chalonnes-sur-Loire el 14.[1][2] Al cim de l'abadia es col·loca una bandera tricolor i els republicans planten un arbre de la llibertat.[2] El general de Vendée Stofflet va mobilitzar llavors les seves forces amb la intenció de recuperar Saint-Florent-le-Vieil.[4][1]
Forces presents[modifica]
Segons l'informe[Nota 1] al Comitè de Seguretat Pública del representant a la missió Louis Prosper Lofficial, Stofflet va dirigir l'atac a Saint-Florent-le-Vieil amb 3.000 homes i una peça d'artilleria.[4][5] En les seves memòries[Nota 2], Bertrand Poirier de Beauvais, el comandant de l'artilleria de Vendée, indica que durant aquest combat va dirigir l'últim canó encara en mans de l'exèrcit d'Anjou.[4][6]
En el seu informe, Lofficial també acusa de negligència el comissari d'alimentació d'Angers.[4] Afirma que aquesta manca de menjar va obligar "els soldats a estendre's pel camp i a saquejar" i que en el moment de l'atac, la guarnició "desayunaba i tenia la caiguda de la necessitat."[4]
Procés[modifica]
El 22 de març,[7] a la tarda,[1] l'exèrcit d'Anjou va atacar les dues columnes republicanes reunides a Saint-Florent-le-Vieil.[8] Els republicans esperen els Vendéans al Chemin des Trinqueries, on han talat tots els arbres per beneficiar-se del terreny obert.[1] Els infants es van posicionar darrere de petits atrinxeraments construïts precipitadament amb pedres amuntegades fins a la cintura.[8][6][1]
Aquests atrinxeraments donen llavors una posició avantatjosa als republicans i en les seves memòries Bertrand Poirier de Beauvais jutja que Stofflet va cometre un error en atacar en línia més que en ordre profund.[6] Després de només mitja hora de tirs, els Vendéans ja estaven sense municions i retrocedien.[8][6] La cavalleria republicana els va seguir fins a Chaudron-en-Mauges.[6] L'exèrcit de Stofflet va tornar llavors a Maulévrier.[8][6]
Pèrdues[modifica]
Segons l'informe del republicà Lofficial, les pèrdues republicanes van ser un home mort i set ferits, mentre que els Vendéans van perdre una trentena d'homes i van deixar set presoners, inclòs un líder.[5] Els caçadors francs també van capturar l'única peça d'artilleria de la Vendée.[4][6][5][3] Els presoners van ser traslladats al general Canclaux que va obtenir d'ells informació sobre el dipòsit d'armes i municions de l'exèrcit d'Anjou.[4]
Bertrand Poirier de Beauvais va escriure a les seves memòries: «Hem perdut poca gent, però ens vam haver de lamentar del comandant dels caçadors, Marioneau».[6]
A les seves memòries[Nota 3], el líder de la divisió Louis Monnier també esmenta la pèrdua de l'últim canó de l'exèrcit -un de 12 lliures- i el de Marionneux, a qui, tanmateix, presenta com un artiller.[9]
Conseqüències[modifica]
Stofflet va caure enrere sobre Maulévrier amb tres columnes de Canclaux als talons.[3] En els dies següents, 28.000 republicans van envair els Mauges,[8][10][11] i van prendre el control de Cerizay, Bressuire, Châtillon, Maulévrier i Chemillé.[6] Entre el 27 i el 31 de març, una columna republicana va recuperar la possessió de la vila de Cholet.[7] Aleshores, l'ajudant general Becker va ser secundat per iniciar propostes de pau.[3] El 26 de març, Stofflet va signar un alto el foc a Cerizay.[11] El 6 d'abril es va reunir amb Canclaux i nou representants en missió prop de Mortagne-sur-Sèvre.[11]
Stofflet va restar pendent unes quantes setmanes i va esperar els resultats de les negociacions de Mabilais amb els chouans.[3] Finalment, el 2 de maig, va signar la pau al "Château de la Baronnière", antiga casa del general Bonchamps, prop de Saint-Florent-le-Vieil, amb les mateixes condicions que el La Jaunaye.[3][7]
Notes[modifica]
| « | "Stofflet, al capdavant de tres mil homes, va atacar ahir Saint-Florent; va ser rebutjat i va perdre l'únic tros de canó de bronze que li quedava amb sis cavalls, segrestat per caçadors francs. Va trobar la seva salvació en la fugida, amb la pèrdua d'uns trenta homes; se'n van prendre set, un cap és d'aquest nombre. Tenim un home mort i set ferits.
L'informe dels presoners és que Stofflet ha requisat tots els homes del país que ocupa, des dels disset fins als quaranta-cinc anys; que només podia portar com a màxim de set a vuit mil homes, dels quals sis mil amb prou feines armats, i que li faltava absolutament pólvora. El dia de l'atac a Saint-Florent només tenia dos cartutxos repartits a cadascun dels seus soldats."[5] |
» |
| « | "Dues columnes republicanes es van unir doncs a Saint-Florent, i d'altres avançaven des d'un altre lloc; la primera amenaçada més de prop, va ser sobre elles que vam decidir marxar.
Vam fer una nova concentració per reforçar la que teníem, i el 22 de març vam atacar els republicans a Saint-Florent; ens esperaven fora de la plaça, darrere de petits atrinxeraments de pedra que havien aixecat precipitadament. Aquest poble és una mena de pa de sucre amb el camp al davant, al sud, i el Loira darrere, al nord. Els seus dos costats, especialment el de ponent, són més accessibles que la cara que respon al sud, i és, tanmateix, des d'allà on Stofflet va voler atacar obstinadament. Tots els boscos al voltant del lloc van ser talats, així que l'enemic no es podia sorprendre; però també podríem distingir fàcilment totes les seves disposicions. Havíem portat amb nosaltres una moneda; va ser la nostra última. Alguns dels que s'havien amagat abans de la travessia del Loira es van perdre per la mort dels que tenien el secret, i l'enemic era ara en possessió de l'excedent. Vaig avançar per veure on podia col·locar la peça, i em vaig aturar amb uns quants genets a uns tres camps de distància de la línia republicana, que vam descobrir fàcilment i en què semblava que hi havia molt d'ordre. Els seus escaramuzadors, essent només un camp a part de nosaltres, això ens va impedir anar fins a la boca del camí. Stofflet va arribar amb l'exèrcit, i tothom semblava disposat a fer-ho bé. Em va fer portar la peça d'un camp més proper que aquell on l'havia col·locat a bateria; que tenia dos grans inconvenients. El primer, perquè estava molt més baix, i per això, per no colpejar la nostra gent, només vaig poder disparar a un racó de l'ala dreta de l'enemic a l'alçada; la segona era que si teníem un desavantatge, la peça es perdia necessàriament, quedant només a cent cinquanta passos com a màxim de la primera línia dels republicans. Stofflet va desplegar la seva columna a la boca del camí del qual vaig parlar i sota el foc de l'enemic, que no tenia canó. Va ser el cas de no desplegar la teva columna completament, sinó d'avançar en ordre profund. Els atrinxeraments sense sèquies, fets amb pedres amuntegades fins a la cintura, no eren capaços d'aturar els nostres soldats, i l'atac realitzat amb impetuositat a dreta oa esquerra, així hauria compensat la manca de pólvora. . Al contrari, en atacar l'extensió de la circumferència, els republicans van conservar l'avantatge dels seus atrinxeraments, i la nostra línia era aleshores massa feble per forçar-los, afegint a aquest inconvenient el de no tenir prou cartutxos per fer un foc vigorós que podria haver va sacsejar l'enemic en alguns llocs. Havíem de perdre la batalla... Els nostres soldats van avançar i van carregar a la seva manera habitual, però quan estaven prou a prop per veure clarament els atrinxeraments, sense sentir-se prou forts per forçar-los, es van atrinxerar com van poder, la majoria posar un genoll a terra, i en aquesta postura responen al foc dels republicans. Tan bon punt me'n vaig adonar, li vaig dir a Herpin, sergent d'artilleria, que estava al meu costat: - Amic meu, la batalla està perduda... La nostra gent s'atura en comptes de marxar cap als atrinxeraments, aviat es quedaran sense cartutxos i retirada. Aquest sergent (era el mateix que s'havia portat amb tanta valentia a Doué) de seguida em va demanar l'ordre d'aprofitar l'arma. Li vaig dir que aquest moviment podia donar lloc a una derrota, jo preferia perdre la peça a ser culpat de la pèrdua de la batalla. El que em temia va passar massa aviat... Com havia predit, el nostre món, per manca de municions, va aguantar el foc de l'enemic durant amb prou feines mitja hora, i, retirant-se cadascú després d'haver esgotat el cartutx que tenia, la derrota aviat es va generalitzar. . Aleshores vam voler aprofitar la nostra peça, però com que estava exposada a tot el foc de la línia enemiga, diversos artillers havien resultat ferits, així com alguns dels cavalls de tir, malgrat la seva distància, i no vam poder actuar amb prou força. de promptitud. Un artiller que sostenia un carro d'armes a l'espatlla el va deixar caure. "Estic ferit", va dir. Acabava de rebre un tret a l'espatlla. Arribaven aleshores els republicans de totes bandes, dirigint-se cap a la peça: a qui tindria l'honor de prendre-la. Ens veiem, doncs, obligats a retirar-nos, i no érem fora del camp quan els soldats republicans ja l'havien tocat, cridant: Visca la República! Així va ser com vaig tenir el dolor de veure arrencar la nostra darrera peça d'artilleria, les restes d'uns quatre-cents guanyades a l'enemic i l'honor de manar els últims trets de canó que encara estava disparant la Vendée moribunda per a la restauració del monarquia... Els republicans, amb uns quants genets, ens van seguir fins al petit riu trobat abans d'arribar al poble de Chaudron. En ser el país engrossat, vam perdre poca gent, però vam haver de lamentar el comandant dels caçadors, Marioneau, un home essencial d'aquest cos i d'una valentia extraordinària. Ens vam aturar a Chaudron, i algunes restes de l'exèrcit dispers van acompanyar el general, que va tornar a Maulévrier. Els republicans sempre havien avançat en la seva marxa, i havien arribat a Châtillon. Vam haver de deixar Maulévrier per retirar-nos a Cholet i reunir-nos, cosa que no va ser fàcil, l'enemic tallant totes les comunicacions amb la resta del nostre país. A partir del 25, havia capturat Cerisais, Bressuire, Châtillon, Maulévrier; altres columnes anaven cap a Cholet, i havien de procedir immediatament a Mortagne. El 31 de març, els republicans es trobaven a Chemillé, i empenyien patrulles fins a Jallais.[4][6] |
» |
| « | "Al cap d'una setmana més o menys ens van caure a l'esquena un nombre considerable de tropes, amb les quals vam haver de lluitar: cada dia estàvem lluitant. El general havia trencat un cilindre de coure que s'havia trobat a Cholet; portava el calibre de 12. Un màgic serraller de Maulévrier va prometre que el trencaria i convertir-lo en una excel·lent peça de canó; es pretenia netejar el Loira de canoneres. Teníem un molt bon artiller que es deia Marioneux. Vam anar a atacar Saint-Florent, on els blaus havien muntat moltes tropes, perquè no volíem fer les paus amb els Jaunais. Vam perdre el nostre bonic tros de canó, i Marioneux, que el va servir, no va voler renunciar-hi sense fer un últim tret; va ser colpejat per una bala a la seva peça. La pau va seguir aquest afer, perquè era impossible aguantar una quantitat de tropes com la que hi havia al país."[9] | » |
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Davy 1974, p. 100.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Chassin, t. I, 1896, p. 231.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Dumarcet 1998, p. 403-404.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Chassin, t. I, 1896, p. 234-235.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Savary, t. IV, 1825, p. 412.
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Poirier de Beauvais 1893, p. 295-298.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Hussenet 2007, p. 260.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Gabory 2009, p. 474
- ↑ 9,0 9,1 Monnier 1894, p. 108.
- ↑ Gras 1994, p. 150.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Tabeur 2008, p. 212-213.
Bibliografia[modifica]
- Charles-Louis Chassin, Les pacifications de l'Ouest: 1794-1801, t. I, París, Paul Dupont, éditeur, 1896, 607 p. (llegir en línia [archive]).
- Pierre Davy, Histoire de Saint-Florent-le-Vieil, Les Éditions du Choletais, 1974, 135 p.
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1504 p. (ISBN 978-2-221-11309-7).
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, París, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5).
- Jacques Hussenet (dir.), «Détruisez la Vendée !» Regards croisés sur les victimes et destructions de la guerre de Vendée, La Roche-sur-Yon, Centre vendéen de recherches historiques, 2007, 634 p.
- Louis Monnier, Mémoires sur la guerre de Vendée, Germain et G. Grassin, Imprimeurs-libraires, 1894, 124 p. (llegir en línia [archive]).
- Bertrand Poirier de Beauvais, Mémoires inédits de Bertrand Poirier de Beauvais, Plon, 1893, 420 p. (llegir en línia [archive]).
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. IV, Paris, Baudoin Frères, Libraires-éditeurs, 1825, 508 p. (llegir en línia [archive]).
- Jean Tabeur (préf. Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, París, Economica, coll. «Campagnes & stratégies / Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).