Biofixació de diòxid de carboni
La biofixació de diòxid de carboni (en anglès: biosequestration) és la captura i emmagatzematge de diòxid de carboni a través de processos biològics.
Això pot ser per increment de la fotosíntesi (a través de pràctiques com la reforestació o la prevenció de la desforestació i enginyeria genètica); per augmentar la fixació de carboni al sòl en agricultura; o la cultura d'es algues per tal d'absorbir les emissions de diòxid de carboni. La biofixació és un procés natural que ja ha ocorregut en el passat i és el responsable de la formació dels extensos dipòsits de carbó i petroli. És un concepte clau en la mitigació del canvi climàtic.[1]
La biofixació és una de les maneres per treure diòxid de carboni de l'atmosfera terrestre. A costat hi ha la capacitat dels oceans d'emmagatzemar-ne (amb la conseqüent acidificació); la formació de minerals rics en CO₂ així com els processos industrials per extraure diòxid de carboni de l'atmosfera, que es troben encara en fase experimental.
La importància de les plantes en emmagatzemar diòxid de carboni
[modifica]
Després del vapor d'aigua, el diòxid de carboni és el més abundant i estable dels gasos hivernacles en l'atmosfera, el metà ràpidament reacciona i forma vapor d'aigua i diòxid de carboni.
La reforestació i la reducció de la desforestació pot incrementar la biofixació de dues maneres. Primer es pot augmentar les superfícies del bosc, segon en conrear i millorar espècies per augmentar-ne la densitat de carboni. L'ús de biocombustibles (d'origen forestal o de conreu) que substitueixin combustibles fòssils, poden contribuir a reduir les emissions, a condició que se'n fa una gestiò sostenible.[2]
Per potenciar la fotosíntesi es fan recerques per canviar genèticament l'enzim RuBisCO en les plantes per incrementar-ne l'activitat catalítica o d'oxigenació.[3] Les plantes amb metabolisme de fixació de carboni del tipus via de 4 carbonis representen uns 5% de la biomassa de la terra i un 1% de les espècies de plantes conegudes,[4] però representen un 30% de la fixació de carboni terrestre.[5]
Referències
[modifica]- ↑ Garnaut 2008, p. 558 p. 609 defineix la biofixació com la de tots els gasos hivernacles en general.
- ↑ Canadell JG, Raupach MR «Managing Forests for Climate Change». Science, 320, 5882, 2008, pàg. 1456–7. DOI: 10.1126/science.1155458. PMID: 18556550.
- ↑ Spreitzer RJ, Salvucci ME «Rubisco: structure, regulatory interactions, and possibilities for a better enzyme». Annu Rev Plant Biol, 53, 2002, pàg. 449–75. DOI: 10.1146/annurev.arplant.53.100301.135233. PMID: 12221984.[Enllaç no actiu]
- ↑ Bond WJ, Woodward FI, Midgley GF «The global distribution of ecosystems in a world without fire». New Phytologist, 165, 2, 2005, pàg. 525–38. DOI: 10.1111/j.1469-8137.2004.01252.x. PMID: 15720663.
- ↑ Osborne, C. P.; Beerling, D. J. «Nature's green revolution: the remarkable evolutionary rise of C4 plants». Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 361, 1465, 2006, pàg. 173–94. DOI: 10.1098/rstb.2005.1737. PMC: 1626541. PMID: 16553316.
Bibliografia
[modifica]- Garnaut, Ross. The Garnaut Climate Change Review. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2008. ISBN 0-521-74444-X.
- Goodall, Chris. Ten Technologies to Save the Planet. Londres: Green Profile, 2008. ISBN 1-84668-868-X.
- Humphreys, D «The politics of 'Avoided Deforestation': historical context and contemporary issues». International Forestry Review, 10, 3, 2008, pàg. 433–42. DOI: 10.1505/ifor.10.3.433.
Enllaços externs
[modifica]- «Greenfleet».
- «What is Soil Carbon Sequestration?» (en anglès). Washington DC: American University, 24-06-2020.