Conill bélier

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El conill bélier és un animal que per les seves característiques es pot catalogar com a animal de companyia. Es tracta doncs d'un animal domèstic

Correspon a una raça de conills preferida per aquells que volen tenir animals a casa. N'hi ha de diferents tipus, com ara l'anglès, francès, holandès, o el cap de lleó. També hi ha creuaments entre els diversos tipus. Les diferències entre els diversos tipus estan en la seva mida i pes, el qual oscil·la entre 1,5 i 3 quilograms, i depenen de les varietats.[1] Es correspon amb un pes mitjà d'uns 2,300 quilograms en el cas del conill bélier de mida petita.

Característiques[modifica]

Conill bélier de 3 anys i 2,200 quilograms de pes
Conill béliere dempeus

Com a característiques a ressaltar, podem dir:

  • Poden viure fins als 10 anys.
  • Les diferències entre els diversos tipus estan en la seva mida i pes, ja esmentats anteriorment.
  • El seu pèl pot ser marró , blanc i gris. Fins i tot pot ser una barreja entre ells.
  • Una característica a ressaltar és el fet de tenir unes orelles grans per la mida que té, i a mes les té caigudes. Quant són molt petits les tenen enlairades.
  • Quant a les característiques de comportament,:[2]

Són animals sociables, agraïts, tranquils. Pe tant no és gens difícil la convivència amb ell. D'altra banda són animals sensibles, ja que s'espanten amb facilitat amb sorolls desconeguts. També podem dir que són animals territorials. No només amb els de la seva espècie, sinó amb les persones que viuen amb ell. El marcatge consisteix en llepar objectes, així com persones del seu entorn domèstic.[cal citació]

Quan volen inspeccionar algun espai, o bé demanen menjar, és força típic que s'aixequin recolzant-se en les dues potes del darrere.[cal citació]


Altra característica a dir és el fet que quan quelcom no els hi agrada o els incomoda, fan una mena de brunzit. I quan estan en ple desacord amb quelcom, o estan empipats, ho que fan es colpejar el terra amb les dues potes del darrere.[cal citació]

Els agrada que els acariciïn les orelles, el front i el dors. En canvi, la cua, la panxa i la barbeta no els hi agrada gens. Quan estan inquiets, o simplement tenen ganes de jugar, el seu estat de moviment s'accelera. Fan voltes al teu voltant amb una rapidesa notable.[cal citació]


Si estan fora de la gàbia són capaços de fer salts fins a un metre.[cal citació] Pugen al damunt de cadires, per exemple. Se'ls ha de vigilar força.

Anatomia[modifica]

En quant a l'anatomia, es divideix en dos apartats: l'anatomia externa i la interna. En referència a l'anatomia externa ens referirem a: cap, ulls nas, boca i altres òrgans externs. I d'altra banda, l'anatomia externa, que la referirem a òrgans interns , com ara : músculs, ossos i aparell digestiu.[cal citació]

En referència al cap, podem ressaltar:

  • Ulls: Grans. El camp de visió és gairebé de 360°. Tenen un punt cec a la part central.
  • Bigotis: Els tenen a les galtes i al voltant dels ulls. Actuen com a sensors i a més compensen en bona part el punt cec dels ulls.
  • Orelles: Són grans i caigudes. La sensibilitat auditiva és notable.
  • Esquena: Es tracta d'una part delicada. El pes d'aquests conills no tenen una distribució simètrica. La part del darrere és més pesant que la del davant. Si els agafem pel mitg i amb una sola ma, hi ha el perill de provocar lesions a la columna. Poden produir paràlisi.

Sempre els agafarem amb les dues mans. La dreta al mig de la panxa i amb l'esquerra farem que les potes del darrere vagin en direcció a la panxa. Així repartim millor el pes. A ser possible els acostarem al nostre pit.

  • Potes: Les potes del darrere són més llargues que les del davant. A més tenen més força, la qual cosa els hi serveix per salts al voltant d'un metre d'alçada, i ho fan de manera brusca, sense impuls previ.També s'ha comentat el fet que es recolzen en elles per posicionar-se en vertical.Les potes no tenen coixí, sinó que tenen una capa de pèl. i per això es recomana tenir a la gàbia una superfície tova.[cal citació]

En quant a l'anatomia interna podem ressaltar:

  • Ossos.

La massa òssia és molt petita i fràgil. No arriba al 10% del seu pes total.[cal citació]

  • Músculs.

Els músculs són més aviat petits, llevat dels de les potes de darrere i el dors.[cal citació]

  • Aparell digestiu.

El formen l'esòfag, estómac, intestins, cec, còlon i recte.[cal citació]

L'estómac representa una part important de l'aparell digestiu. De tota manera és petit i delicat, fet que es comentà a la secció d'alimentació, al fer referència a les boles de pèl.[cal citació] Cal destacar el tram final de l'aparell digestiu, on trobem el cec i l'intestí. En el cec es generen nutrients propis. Hi tornarem a la secció d'alimentació.[cal citació]

Hàbitat[modifica]

Conill bélier en el seu hàbitat quotidià

Aquests animals necessiten tenir un espai propi i adaptat a les seves característiques.[cal citació]

Es convenient que es belluguin el màxim possible. Si estan tancats a la gàbia durant molt de temps pateixen ansietat i estrès. I si hi ha soroll encara més. Ho ideal és disposar a més de la gàbia d'un espai on puguin córrer, com ara un pati o un lloc de la casa amb amplitud suficient.[cal citació]

A més els hi convé, ja que mengen la major part del temps, i així s'eviten problemes d'excés de pes.[cal citació] La gàbia ha de tenir unes dimensions adequades a la seva mida. Ha de disposar d'un abeurador, un recipient per el fenc. A més s'ha de disposar d'una caixa amb serradures o sorra per tal d'absorbir les seves necessitats fisiològiques. La resta de la superfície de la gàbia pot contenir sorra, o bé encenalls de fusta o fins i tot una tovallola. La sorra pot provocar ferides a les potes. Ressaltar que no convé que estiguin en llocs molt assolellats , ja que normalment tenen força pèl. A més tenen de per si una temperatura corporal prou elevada.[cal citació]

Alimentació[modifica]

conill béliere menjant fora de la gàbia.

El conill bélier és un animal hervíbor, i per tant la seva alimentació està basada en aliments vegetals. De petits s'alimenten bàsicament de fenc. Tot seguit es poden incorporar espinacs, bledes, fulles de pastanaga, escarola i altres verdures.[cal citació]

Al mercat hi ha el pinso comercial, del qual els veterinaris ho recomanen en racions molt limitades.També està cotraindicat el pa i productes similars, com ara els cereals. Sempre serà millor una dieta amb aliments frescos d'origen vegetal.[cal citació]

En aquesta secció, cal ressaltar un fet quant a l'alimentació dels conills i que s'ha introduït a la secció d'anatomia. Ens referim al concepte de cicotròfia, que descriu el procés d'alimentació de productes del cec, i que tracta dels excrements.[cal citació]

Dipositen dos tipus d'excrements, els quals transiten des del cec per l'intestí, per on són excretats. Un dels tipus es dipositen al voltant de les 4 hores de haver ingerit aliments. La coloració és negre o marró fosc i no els mengen. En canvi hi ha un altre tipus d'excrements de color negre, dipositats al voltant de les 8 hores i que si se'ls mengen, ja que tenen nutrients.[cal citació]

Higiene i salut[modifica]

La higiene en aquesta raça de conill és fonamental, ja que es tracta d'una espècie força delicada i per tant és una qüestió a tenir en compte.[cal citació]

S'ha de raspallar de manera acurada i regular el seu pèl amb un raspall adequat. Haurem de tenir en compte la caiguda o no de pèl.[cal citació]

La caiguda de pèl s'ha de vigilar, ja que hi ha el perill que l'animal se'n passi el pèl conjuntament amb el menjar. Es poden formar boles de pèl que poden conduir a una eclosió intestinal, la qual cosa és perjudicial per l'animal, ja que pot provocar manca de moviment i d'excrements. Deixa de menjar, fins i tot li pot causar la mort.[cal citació]

La gàbia s'ha de mantenir neta. La menjadora, l'aigua del abeurador, sorra i encenalls de fusta, es recomana canviar-ho diàriament. Els veterinaris recomanen la vacunació contra la malaltia hemorràgica vírica un cop l'any. La mixomatosi és una altra malaltia freqüent i que es deu a picades de mosquit. La incubació és de 3 a 5 dies. [3] Una altra malaltia freqüent és la sarna. Es tracta d'una malaltia de la pell i produïda per un àcar. De les malalties esmentades anteriorment, són més susceptibles de patir-les els conills silvestres o que viuen en colònia amb altres conills. En canvi els domèstics estan més protegits davant les mateixes.[cal citació]

També s'ha de parar atenció a les ungles i dents, ja que el creixement d'ambos li pot ocasionar danys. Les ungles s'han de retallar amb certa freqüència, i de cara als dents convé donar-lo petits trossos de fusta especial. Per acabar aquest apartat, val a dir la conveniència de fer una o dues revisions anuals amb el veterinari de confiança. Important el control de pes, estat dels dents, fins i tot una radiografia estomacal per tal de prevenir una possible oclusió, deguda a boles de pèl o bé per una alimentació basada en pinso o excés de cereals.[cal citació]

Cria i reproducció[modifica]

Es traca d'un animal molt prolífic.[4] La maduresa sexual dels mascles es manifesta al voltant dels 3 mesos. En el cas de les femelles al voltant dels 4 o 5 mesos.

Durant els 2 o 3 primers mesos de vida, és difícil saber si es tracta d'un mascle o una femella. En aquest primer període els òrgans són interns.[cal citació]

Una conilla pot parir fins a 25 cadells per any en diversos parts, i cada part és múltiple. El període de gestació és al voltant d'un mes. No es recomana l'apariament passats els 4 anys. De la mateixa manera , tampoc és recomanable fer-ho abans dels 6 primers mesos.[cal citació]

Els cadells béliere que neixen, en els primers dies, ho fan amb els ulls tancats i sense pelatge.[cal citació]

Referències[modifica]

  1. «Conejos belier» (en castellà). Conejos-mascotahogar.
  2. «El carácter del conejo belier» (en castellà). .El mundo deportivo.
  3. «mixomatosi». Enciclopèdia.cat.
  4. «conill». enciclopèdia.cat.