Couto Mixto

Couto Mixto

Bandera
Tipus	estat històric
Lloc
41° 54′ 05″ N, 7° 49′ 53″ O
Capital	Santiago de Rubiás
Població humana
Població	1.000 (1864) (37,45 hab./km²)
Idioma oficial	gallec castellà portuguès galaicoportuguès
Religió	catolicisme
Geografia
Superfície	26,7 km²
Limita amb	regne de Galícia (–1833) Espanya (1833–1868) Regne de Portugal (–1868)
Dades històriques
Anterior	regne de Galícia
Creació	segle X
Dissolució	23 juny 1868
Següent	Regne constitucional d'Espanya i Regne de Portugal
Organització política
Forma de govern	democràcia directa
• Cap d'estat	Delfim Modesto Brandão (1863–1865)

Couto Mixto (en portuguès Couto Misto) va ser un microestat independent situat a la vall del riu Salas, al vessant nord de la serra de Larouco, entre Galícia i Portugal. Va ser construït per les aldees de Santiago, on es va establir la capital, Rubáis i Meaus (actualment As Maus). Ocupava una superfície de 26,9 km² i d'acord amb les estimacions del penúltim jutge, Delfín Modesto Brandón, tenia una població de no més de 1000 habitants entre el 1862 i el 1864.

No es coneix l'origen de la seva institució, lligada des de la Baixa Edat Mitjana al castell de Picoña (en gallec: Castelo da Picoña), posteriorment vinculat a la casa de Bragança. En algun moment van crear un petit territori fronterer amb una organització propia comparable a la d'un estat sobirà, que no estava lligat ni a la corona de Portugal ni a la d'Espanya. Entre els drets i privilegis del Couto Mixto hi havia l'asil als fugats de la justícia portuguesa o espanyola, no aportar soldats a cap dels dos regnes, l'exempció d'impostos, la llibertat de comerç de productes (com ara la sal, que era objecte d'estanc), llibertat de cultius (com ara el tabac, que era objecte d'estanc), llibertat per escollir la nacionalitat espanyola o portuguesa per als seus habitants i d'altres.

Aquesta situació tan antiga va ser qualificada com a anomalia i tant Espanya com Portugal van determinar unilateralment que no es podia mantenir perquè facilitava especialment el contraban i perquè al territori s'acollia a bandes de criminals. Amb la signatura i entrada en vigor del Tractat de Lisboa el 1868 els dominis del Couto Mixto van quedat sota la sobirania d'Espanya. Com a contrapartida, van passar a formar part de la sobirania de Portugal les anomenades aldees promiscues (Soutelinho da Raia, Cambedo i Lamadarcos). El territori del Couto Mixto incloïa una petita franja de terra deshabitada dedicada a la pastura que va quedar integrada al municipi portuguès de Montalegre.

Etimologia

Couto deriva del llatí cautum (lloc encerclat per poder defensar-lo millor)». Cautum és molt abundant en la documentació medieval llatina de Galícia per referir-se a terrenys assegurats o delimitats. Tant en el nomenclàtor de Galícia com en el de Portugal hi ha molts llocs amb aquest nom o amb derivats (Coutiño, Coutelo...).

Mixto deriva del llatí mixtu «barrejat, constituït per elements de classe diferent». Per raons estratègiques inherents als respectius modes de vida, alguns dels habitants del Couto Mixto acceptaven ser presentats com a portuguesos i d’altres com a espanyols, però no es consideraven súbdits de cap de les dues corones.

Història

El Couto Mixto es constitueix com a tal i comença a formar-se al voltant del segle xii, l’any 1147; tanmateix, la seva creació és anterior. El seu origen es remunta a la independència de la corona de Portugal del Regne de Galícia, quedant les fronteres de jurisdicció poc clares o gens precises i deixant els pobles fronterers en una situació política ambigua. El Couto Mixto va néixer a la Baixa Edat Mitjana lligat al castell de la Picoña (en gallec: Castelo da Picoña), vinculat amb el temps a la casa de Bragança.

Inicialment estava compost per quatre llocs: Santiago, Rubiás, Meaus i Pena. Aquest darrer, situat entre els de Santiago i Vilar (a la parròquia de Randín), va ser arrasat per les flames entre els anys 1517 i 1518, quan un grup armat portuguès procedent dels castells propers va calar foc a les cases en la foscor de la nit. En aquell moment hi havia a la zona conflictes de tota mena i constants accions violentes. S’hi enfrontaven, per la banda portuguesa, els alcaids dels castells de la Picoña, Antonio de Araújo, i de Montalegre, Lançarote Gonçalves; i, per la gallega, el merí del Salas, Pedro Sival, al servei del comte de Monterrei. Els gallecs van arribar a denunciar en territori portuguès almenys 28 agressions. La destrucció del lloc de Pena va provocar la fugida dels supervivents i el seu abandonament. Tot i així, les estructures originals —quatre cases amb instal·lacions auxiliars, nou en total— encara són reconeixibles sobre el terreny. L’esdeveniment va passar a la tradició oral i s’ha difós fins a l’actualitat. S’explica que la negativa dels pagesos a pagar les faneques de sègol i els beneficis de la sal va originar que els senyors del castell de la Picoña enviessin homes a cavall que van cremar les cases i van matar tots els homes. Les dones que van quedar vives i els infants es van refugiar a Santiago i Rubiás. Existeix alguna versió alternativa, com ara que els responsables van ser els habitants de Rubiás en venjança per l’apropiació de les seves zones de pastura, de manera que els supervivents es van dirigir a aldees com Xermeade (Muíños).

El 1518, a causa de la continuació dels enfrontaments entre les gents de Barroso i Randín, els habitants del Couto van cercar suport en el comte de Monterrei, suport que es mantindria fins a la fi del Couto. Un document de 1530 defineix els llocs de Santiago i Ruvyaes com a "mistigos de Portugal e Gallyza" (mixtos de Portugal i Galícia). Aquell mateix any, segons el «numerament» manat realitzar pel rei Joan III de Portugal, Rubiás tenia 17 veïns, Santiago 7 i Meaus 8, 32 veïns que equivaldrien a uns 128 habitants en total. També consta documentat que el 1540 calgué ratificar els acords de 1518, davant la persistència dels conflictes entre els mixtos i els veïns de la Raia.

Braamcamp Freire, 1909:

Royvaes he aldea mistiga de Galyza e Purtugall, que vyvêm misturados Galegos e Purtugeses, hûs mitidos por outros e nam acerta divisam ãntre hûs nê outros, somente hûa casa de Purtugall jaz mitida antre as de Galyza, e as de Galysa ãntre as de Purtugall

—transc. doc. del segle XVI, p.272

El Ministeri d’Hisenda de la Monarquia Hispànica va proposar a Portugal el 1785 que conjuntament es procedís a la destrucció total del tabac i dels seus molins. Posteriorment va insistir en aquesta iniciativa el comte de Floridablanca, ministre d’Espanya, que va escriure a l’ambaixador espanyol a Lisboa, el comte de Fernán Núñez, perquè mitjançant els seus bons oficis obtingués de la corona portuguesa el consens en la prohibició del cultiu i l’aprehensió de les collites de tabac del Couto Mixto. El comte de Floridablanca, preocupat pel cultiu i la venda de tabac exempt d’impostos, descrivia els habitants del Couto Mixto com a «independents de les dues corones» i «ferotges assassins, contrabandistes, i encobridors i auxiliadors de tot malfactor que s’hi refugia». A Portugal, el desembarcador, corregidor i proveïdor de la comarca, Francisco de Almada e Mendonça, coincidia amb l’anterior, i destacava la «independència que s’han arrogat, cultiven i venen tabac». Tanmateix, els habitants del Couto de naturalesa lusitana pagaven a Portugal 2.400 cruzados d’impost per poder cultivar tabac, cosa que no deixava de ser un abús en relació amb els seus privilegis.

En el transcurs de les Guerres Napoleòniques, el 1809, les tropes franceses de Soult, en la seva fugida de l’exèrcit anglolusità comandat per Wellington, van destruir tots els documents continguts a l’Arca de les tres claus. Amb la pèrdua de tota la documentació no és possible aclarir històricament l’origen de la instauració del Couto Mixto. El 1819 es va signar al fossar de l’Església de Santiago un document que reconeixia els privilegis del Couto i el vinculava a la casa de Bragança i a la diòcesi d’Ourense, de la qual depenien espiritualment i constituïen una única parròquia, pertanyent també el municipi portuguès de Tourém a l’esmentada diòcesi.

A mitjan segle XIX partides carlines van entrar en diverses ocasions al Couto Mixto. El 1847 un contingent militar portuguès de 700 soldats, seguits per unes 300 dones, manat pel general Saldanha i perseguit per altres forces portugueses, va pernoctar una nit al Couto. Els homes es van repartir entre les tres aldees i van marxar l’endemà. Cap al 1850 la prohibició de comerciar amb tabac es va fer efectiva. Només es permetia un màxim de tres-cents peus de tabac l’any per a autoconsum i s’imposaven multes per cultivar tabac que no fos per a ús exclusiu dels veïns. Sembla que en els darrers anys d’existència del Couto era freqüent la destrucció de les plantacions de tabac per part d’autoritats de Montalegre, efectuades el mes d’agost, de vegades amb l’ajuda de les autoritats espanyoles.

Dissolució

El 1851 es va formar la Comissió Mixta que havia de dirimir els límits entre els dos estats. Aquesta Comissió va visitar les terres del Couto Mixto i de les aldees contigües el juliol de 1856, però no es va arribar a cap acord, ja que els portuguesos proposaven dividir el Couto seguint el llit del riu Salas, de manera que Santiago i Rubiás passessin a ser portugueses i Meaus espanyola. El representant de la delegació espanyola, Fidencio Bourman, es va negar a aquesta pretensió argumentant que la negociació territorial era competència dels respectius governs i que s’havia de resoldre per via diplomàtica. El 1863 hi va haver una segona proposta, també rebutjada, segons la qual Santiago passaria també a Espanya. Així mateix, els habitants del Couto Mixto van elegir Delfín Modesto Brandón el gener de 1863 com a jutge per intentar posar fi als abusos continus i a la violació de la sobirania comesa per les autoritats portugueses i espanyoles.

Finalment, el 29 de setembre de 1864 es va presentar i signar el Tractat de Límits, que posava fi definitivament a la institució del Couto Mixto. Espanya lliurava, a canvi dels llocs que constituïen el Couto Mixto, les tres aldees properes a Portugal: Soutelinho da Raia, Lamadarcos i Cambedo. Aquests tres llocs estan situats a pocs quilòmetres a l’est del Couto, sobre la mateixa ratlla fronterera, i vivien en una situació semblant, però sense els privilegis que caracteritzaven el Couto Mixto. A més d’establir la territorialitat espanyola del Couto Mixto i la portuguesa de les aldees mencionades, el Tractat va concedir un termini d’un any perquè els habitants d’aquests llocs optessin definitivament per la nacionalitat de la seva preferència.

Delfín Modesto Brandón va renunciar al càrrec quan la dissolució del territori era inevitable, i va ser succeït per un darrer jutge, que va acabar el seu mandat amb la partició i annexió formal del territori. La ratificació del tractat i el lliurament dels territoris a Espanya es va celebrar el 23 de juny de 1868 a l’església de Santiago. Els dies 27 de juny a Soutelinho i 28 del mateix mes a Cambedo i Lamadarcos, en una cerimònia similar, es va dur a terme l’acte oficial del lliurament de les aldees properes al govern portuguès. La vigència del Tractat de Límits va entrar definitivament en vigor el 5 de novembre de 1868.

Actualment, Cambedo pertany a Montalegre, i Soutelinho i Lamadarcos a Chaves. Les tres aldees del Couto Mixto van ser inicialment assimilades al municipi de Baltar, però els habitants de Santiago i Rubiás, més relacionats amb Calvos de Randín, van reclamar la seva inclusió en aquest segon municipi, cosa que els fou concedida per la Diputació d’Ourense el 29 de maig de 1870, que va crear a aquest efecte la parròquia de Rubiás dos Mixtos. El 1906, els governs espanyol i portuguès van reconèixer terrenys per a pastura comunal, per a ús de ramaders dels dos costats de la frontera, sense que això modifiqués el traçat de l’esmentada frontera.