Discussió:Montfar
PETITA HISTORIA DE MONTFAR[modifica]
DADES DE MONTFAR
Les primeres dades que ens consten de Montfar ja daten del S. XI. Se sap que hi ha una Capella Romànica que s’hi venera una Verge trobada anomenada Mare de Déu de Montfar, de la qual es conserven els goigs.
Santa Maria de Montfar històricament, en un principi havia estat una sufragània de la Parròquia de Sant Bartomeu de Carbasí. (Una església sufragània és una església, normalment amb territori i drets quasi parroquials, que depèn d'una parròquia eclesiàstica principal o matriu. )
Els pobles de la Parròquia de Carbasí eren vassalls del Senyor d’Aguiló a la Comarca de l’Anoia, segons consta en el Llistat de Parròquies del Bisbat de Vic, datat entre els anys 1010 i 1060.
Entre les restes que s’han trobat al cementiri (datades al S. XII) s’hi poden veure senyals de l’activitat de l’Ordre del Temple, o potser dels Hospitalaris, doncs hi apareixen 2 esteles funeràries on s’hi pot veure clarament la Creu dels Cavallers.
També hi ha un sarcòfag del mateix segle on hi ha gravats els Escuts d’Armes del Senyor d’Aguiló. Avui aquest sarcòfag està bastint una font pública que hi ha a la plaça del poble de Montfar.
Tenim notícies que al voltant del S. XIV, als voltants de l’any 1381, Ponç de Concavella va cedir a Guillem Soler diversos territoris: Montmaneu, Veciana i el Castell de Montfar , avui desaparegut, i sense saber-se exactament a on estava enclavat.
Anys més tard, coincidint amb l’expulsió dels jueus al S. XV, al poble de Montfar hi van anar a parar vàries famílies jueves convertides al cristianisme, que procedien del call de Cervera.
Adoptaren els cognoms de l’ofici que feien. Eren els de Sastre, Ferrer i Escloper. Els descendents d’aquest visqueren al poble de Montfar fins al principi o mitjans del S. XX, tot i que s’acabaren perdent el cognom original.
El nom del poble, MONTFAR, avui s’escriu amb T intercalada.
Mont, prové de muntanya. Vol dir Muntanya del Far.
Però existeixen documents escrits en llatí de l’any 1456, on s’escriu MONFAR.
Monfar, sense la t, voldria dir: “El meu far”.
Segons històries arribades de paraula, en els temps dels sarraïns hi havia i existia un Far de senyals.
Originalment, el poble de Montfar era un clos format per 5 cases.
Les entrades de totes les cases coincidien en una placeta petitona amb una única sortida al carrer que donava al camí que va de Pallerols a Santa Coloma de Queralt.
Els noms originals de les 5 cases eren : Cal Sastre, Cal Sagall, Cal Solsona, Cal Piqué, Cal Rates.
Més endavant es construïren d’altres cases a fora del clos. També adossades al mateix clos, entre elles. Cal Peret de les Eres, Cal Senyor, Cal Riba, Cal Rosanes, Cal Ramonet, Cal Maginet, i Ca l’Escloper. En total ,al poble hi havia unes 12 cases.
Al Segle XV arran de les injustícies, abusos i maldats que cometia el Senyor Feudal, al qual pertanyia al poble, les cases del poble aconseguiren establir un Contracte de veïnatge amb la Vila o Paeria de Cervera.
Aquest contracte de veïnatge consistia en tenir protecció de part de Cervera, enfront les violències i davant els abusos nobiliaris, i de poder tenir i gaudir dels mateixos privilegis i certes llibertats que els vilatans de Cervera.
Aquest contracte es pagava amb sous (dies de treball), aus de corral (gallines, ous, conills) i també safrà (una quantitat de safrà), cultiu que quasi tothom cultivava.
Arran d’aquests contractes, i no se sap ben bé quan, s’aconseguí deixar de prestar vassallatge al Senyor Feudal i es passar a tenir Carta reial, com altres pobles veïns entre ells Pallerols, La Panadella o Montmaneu.
Es va deixar de dependre de cap senyor feudal.
Arran d’aquest fet varen quedar inclosos o sufraganis de la Parròquia de Pallerols.
Encara que el poble està situat al peu del Riu d’Ondara, la gent no podia fer servir l’aigua del riu per regar les horts, doncs els drets de l’aigua la tenien els molins de Pallerols.
Aleshores el Senyor del Poble, del Llinatge dels Erill (que també ho era de Pavia) va concedir els Drets i Usos d’una Font situada al poble veí de Pavia, a una distància d’1.5 km fins a Montfar per a poder regar els horts amb l’aigua que arribava mitjançant una secla que arribava a una bassa que hi ha als terrenys de reg. Encara es conserven avui en dia.
Hi ha una llegenda que ha anat passant de generació en generació.
Explica que al poble de Sant Jordi, (avui desaparegut; només es conserven les restes d’una torre del Castell), a prop de Montfar, els habitants varen haver de marxar degut a uns anys molt freds, que els matava les collites.
En èpoques de guerra, en aquest esmentat poble de Sant Jordi hi varen amagar i enterrar un tresor embolicat amb una pell de bou. El van amagar tan bé que per trobar-lo només s’hi podia anar un cert dia a l’any, portant un llibre concret i cantant una cançó especial; llavors apareixa la pell de bou amb el tresor. Però el cert, és que ningú sap el dia que s’hi ha d’anar, ni el llibre que s’ha de portar ni la cançó que s’ha de cantar.
Durant el S. XVIII fou anomenat Senyor de Montfar Josep Solsona Perelló, de llinatge Cerverí. Aquest Senyor era desafecte a Felip V i per això va marxar de Cervera.
De totes maneres va continuar gaudint de grans propietats, doncs segons ens ha arribat de paraula, havia tingut 11 masoveries i altres tants ramats de bestiar. D’entre elles La Partida de Rocaverd (al terme de Montmaneu), el Mas i terres de Torretimó i moltes vinyes al peu del Riu d’Ondara, entre Montfar i Civit.
Avui en dia encara es conserven diversos cups de vi i una premsa de pedra molt gran que funcionava amb la força de les mules. També un vaixell construït amb cèrcols de fusta.
Els descendents dels Solsona varen continuar vivint a Montfar fins a principis del Segle XX.
A finals del S.XIX durant la Última Guerra Carlina (1872-1876) durant una temporada feren estada a Montfar uns escamots de soldats carlins. Entre ells, un que era veí de Pallerols (de Cal Rubió), va poder escapar-se de Cervera quan les tropes isabelines el tenien encerclat al carrer Combat. Arran d’uns enfrontaments que es produïren al voltant del poble de Pomar, uns dies més tard van desaparèixer del poble.
Culturalment, a principis del S. XIX, es va introduir, conjuntament amb el poble veí de Pallerols, i segons la tradició un ballet anomenat Ball de Bastons.
Arriba a Pallerols a través d’un mosso procedent del País Basc. Aquest ball es ballava per Pasqua, juntament amb la cantada de caramelles i era gelosament guardat. Encara es conserven les partitures i la lletra de la cançó. Tradicionalment, només el ballaven els hereus de les cases de Pallerols i de Montfar. Eren exclosos de ballar-lo els *cabalers i les noies, a fi i afecte, de què a l’anar-se’n del poble no el poguessin ensenyar a altres pobles.
*(Cabaler (derivat de Cabal) o fadristern és un terme jurídic tradicional del dret català, que es comença a utilitzar durant el segle XIV. Dins l'estructura organitzativa de la família tradicional catalana, feia referència als fills que no eren hereus, i que rebien com a herència una compensació econòmica en diners o en cabal al moment de casar-se o en morir els seus genitors.)
Es va ballar fins als anys 50, del S. XX. Els últims anys ja volien a tothom: nois, noies, hereus i cabalers.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) aquestes contrades van ser força respectades per la guerra.
Durant uns dies hi varen fer estada un petit grup de refugiats i de soldats republicans ferits.
Només com a fet destacat, al gener de 1939 es va produir un petit bombardeig, en el qual van esclatar 3 bombes d’aviació sense causar víctimes, entre els 2 pobles de Montfar i Pallerols, al paratge del Colomer.
Coincidint amb la retirada dels Republicans i el pas de les tropes franquistes, a prop del poble i a la serra, entre Santa Fe de Montfred (Teme Municipal de Talavera) i Montargull, a la vora de Civit, es produïren els últims combats, quan les últimes tropes republicanes que es retiraven cap a Barcelona van quedar encerclades.
Al final de la Guerra Civil, entra la tardor i l’hivern de 1938, aprofitant uns carros de ciment que quedaren abandonats al peu de la carretera de la N II (destinats a fer fortificacions a la zona del Canós) la gent del poble els van recuperar i van construïr uns rentadors públics.
Aquests rentadors públics estan al costat del pou del poble, dels quals encara en queden les restes.
Normalment rentaven al torrent on hi ha unes pedres naturals que servien de rentador. Durant els anys de sequera que pel riu hi baixava poca aigua no podien rentar. Al tenir l’oportunitat de construir uns de nous sense gaires despeses, ho varen aprofitar.
A finals del segle XX el poble de Montfar es va anar despoblant i actualment només i ha empadronades 5 persones, tot i que en caps de setmana i temps de vacances hi ha força gent.