Discussió:Òstracon de Pontós

Fa pocs anys, en un simposi d’homenatge a un arqueòleg francès en una universitat francesa, em varen estranyar alguns aspectes del tracte donat a un grupet d’acadèmics de l’estat espanyol que hi presentaven una comunicació. En vaig preguntar la causa a un col.lega de confiança i em va dir “No t’ofenguis, amic, però un país de quaranta mil.lions d’habitants i amb menys premis Nobel que Suïssa o que Holanda... els vostres acadèmics sembla que sempre vagin a remolc dels altres, no gaudeixen pas d’un gran prestigi, precisament.”

Ben cert. El món acadèmic espanyol (i, per desgràcia, el català n’és encara un subconjunt) no té gaire motiu de sentir-se orgullós dels seus èxits i de les seves aportacions al bagatge científic comú de la humanitat.

Però això no el priva pas de pendre’s pretenciosament per qui sap què, i d’aplicar a la discussió científica els altius desplantes toreros als quals la típica conducta col.lectiva espanyola ens té acostumats secularment.

En aquest article sobre l’òstracon de Pontós en trobem un exemple gairebé arquetípic. Ningú no havia pensat encara a dedicar un article sencer a aquesta peça arqueològica, però un cop vaig penjar el meu, no han trigat ni una setmana en afusellar-lo, escamotejar-ne informació i plantificar-hi uns comentaris que ens donen la talla intel.lectual exacta de l’espabilat i benintencionat “corrector”.

Fixem-nos en el paràgraf “Des del punt de vista del bascoiberisme extrem s'han proposat amb l'ajut de diccionaris de llengua basca múltiples traduccions sempre diferents que no tenen cap credibilitat en el món acadèmic. Una d'elles és la proposada per Ruiz i Solanes.”

“Amb l’ajut de diccionaris de llengua basca”... entenc perquè els agrada tant repetir aquest tòpic gastat, perquè els permet suggerir (sense dir-ho, és clar) que els ignorants bascoiberistes NOMÉS usen un diccionari. Ells, ben al contrari, en les seves elefantíaques llistes de pretesos formants antroponímics, usen el cervell...

Naturalment que cal un hiztegia!! Caldria ser cretí per a dedicar a l’estudi del lèxic (per poder prescindir de diccionari) un temps necessari per dedicar-lo a entendre l’estructura sintàctica de la llengua èuscara. I encara seria més cretí, si en comptes de diccionari èuscar preferissim un diccionari magiar o careli o ugrofinès, no és cert? A què respon tanta insistència en el tòpic?

Quina funció hi acompleix doncs, aquí, l’esment a un “diccionari en llengua basca”? Pretendre ridiculitzar l’oponent amb un tòpic tan sovint reiterat que retrata la mentalitat de qui l’usa, més que no pas la de a qui s’aplica ? Tanta sequera d’arguments té el seu autor que ha de posar en pràctica aquests pobres artificis d’escola primària?

Sequera d’arguments. Voldria fer observar que l’afirmació “X no gaudeix de credibilitat” no és cap argument, sinó una mera exclamació despectiva. D’arguments, per molt que els he cercat amb lupa, no en trobo NI UN en aquesta nova redacció de l’article. Només mals modos i petulància.

I alguna mentida palesa? Perquè si s’està parlant de l’ostrakon de Pontós, això de que hi ha múltiples traduccions una d’elles és la proposada per Ruiz i Solanes, és o bé un error si ve dictat per la ignorància, o bé una mentida si ve dictada per la mala fe. D’entrada mai aquest autor ha parlat de “traduccions”, sinó d’interpretació, nomenclatura que agrairia es mantingués per tal de no causar vergonya aliena a ningú. Però el més important: podria el senyor que s’ha autoatorgat la capacitat de corretgir dir-nos-en UNA SOLA d’interpretació de l’ostrakon de Pontós, a part de la de Ruiz i Solanes? Altrament caldrà creure que parla a la baliga-balaga sense pensar gaire abans d’escriure, nivell d’autoexigència que retrata moltes coses, cap d’elles gaire falagueres...

Un altre curiositat que m’abstindré de comentar, deixant-la a la discreció dels lectors és la “casualitat” que empeny a l’autor a no citar mai com “Rodriguez” en Rodriguez Ramos, però sovint com “Ruiz” en Ruiz i Solanes. La causa pot ser més profunda del que sembla a primera vista. Que cadascú l’esbrini si li ve de gust. Potser fins i tot algú n’hi inferirà l’autoria del nou article.

En la nova redacció de l’article es bandegen irresponsablement moltes informacions. Tot i que no tinc la mala educació necessària per a alterar el nou text, sí que em permetré adjuntar aquí a la discussió l’article original, tal com el vaig enviar jo.

---

== L’OBJECTE

==

És un fragment d’àmfora ibèrica retallat en forma circular d’uns 7cm de diàmetre, que duu una inscripció en signari ibèric i en llengua ibèrica. Fou trobat al jaciment del Mas Castellar de Pontós en la campanya d’excavacions de 1976 junt amb d’altres peces semblants però anepigràfiques.

Està gravat amb un punxó a la cara còncava, és a dir a la cara interior de l’àmfora, prova evident que fou inscrit després del trencament de l’atuell, i de retruc, que el caràcter de la inscripció no es refereix a les característiques de l’àmfora ni del seu contingut. Una altra prova que l’inscripció fou posterior al trencament és l’encaix perfecte dels signes dins l’espai circular del fragment, cosa que indica, a més, que l’epígraf és complet o gairebé complet, doncs la primera lletra s’ha deteriorat per erosió posterior.

Segons l’excavadora A. Martin, el seu context arqueològic permet una datació en el segle III abans de l’era, tot i que segons Maluquer podriem recular la data a finals del segle IV.

L’EPÍGRAF

L’epígraf consta de 33 signes repartits en 4 línies d’escriptura. Només quatre dels seus signes han presentat problemes d’interpretació. La distribució de les línies també ha motivat una discrepància entre dos dels seus estudiosos doncs Untermann va seguir un altre ordre de lectura diferent a l’adoptat per la lectura Maluquer (LM).

A més del primer dels signes, erosionat, per al valor del qual LM suggereix KU o BE, el 9è signe de la 2ª línia segons la lectura Maluquer, no sembla pertànyer al signari ibèric. Ell el qualifica com “estrafolari”. Untermann no el transcriu més que simbòlicament com B, per la seva forma. Mª Isabel Panosa el transcriu com BE, i J. Ruiz i Solanes proposa no considerar-lo en tant que error cal.ligràfic que l’autor, en un suport de tals característiques, no va poder esborrar.

El primer signe de la tercera línia en la LM o segon de la tercera línia en lectura Untermann (LU) va ser transcrit per aquest darrer com una L, i per Maluquer primerament com una A, malgrat que posteriorment va canviar la transcripció per BI només pel fet que les restants A de l’epígraf eren del tipus acursivat i aquesta era capital. Panosa acceptà la transcripció d’Untermann ; Ruiz i Solanes acceptà la primera versió de Maluquer, és a dir una A de tipus capital, recordant la manca de constància cal.ligràfica evidenciada en tantes altres inscripcions ibèriques.

El darrer signe que presenta problemes de lectura és el primer de la quarta línia. És interpretat com BE en LM, com A en LU i com BI per Panosa. Ruiz i Solanes analitza cada tret del signe i en conclueix que es tracta d’un BE al qual li manca el darrer tret descendent, probablement per haver lliscat el punxó en el moment final de l’escriptura.

LES TRANSCRIPCIONS

Les diferents lectures del text epigràfic quedarien doncs així :

LM : (GU ?).L.GI.TI.BA.X / A.L.A.U.R.S.U . DU.(KE ?).I.N / BI.U.R.DI.L.E.I.S / BE.L.O.DI.KE.RR.E.I

LU : ( ?).L.KI.TI.BA.X / L.A.U.R.S.U . TU.(B?).I.N / BI.U.R.DI.L.E.I.S / A.L.O.TI.KE.RR.E.I

M.I.Panosa : (BE?).L.KI.DI.BA.X / A.L.A.U.R.S.U . TU.(B ?).I.N / L.U.R..TI.L.E.I.S / BI.L.O.TI.KE.RR.E.I

J. Ruiz i Solanes : ( ?).L.GI.DI.BA.TX / A.L.A . U.R.TZ.U . DU.I.N / A.U.R.DI.L.E.I.Z / BE.L.O.DI.GE.RR.E.I

Aquest darrer autor és l’ùnic que analitza i discuteix el problema de l’ordre de les línies d’escriptura. En conclueix que la LU és impròpia i menys encertada que la LM.

Cal recordar que en ibèric les consonants oclusives no semblen diferenciar-se en l’escriptura ni, potser, en la pronúncia. La G i la K, com la D i la T, només es diferenciarien si fos certa la hipòtesi del sistema dual d’escriptura on un sol tret repetit permetria distingir-les. Alguns indicis fan pensar que el pretès sistema dual no reflecteix la intenció dels autors de les inscripcions, sinó que es tracta d’un constructe dels seus investigadors.

Seguint la LM però les taules signàries d’Untermann, podriem transcriure així la inscripció :

?-l2-ki6-ti7-ba1-s’1/ a5-l2-a5-u3-r’3-s’3-u3-tu2- ?-i1-n1/ a1-u3-r’3-ti7-l2-e1-i1-s6/ be2 –l2-o1-ti7-ke5-r’6-e1-i1.

categoria : epigrafia ibèrica

LA INTERPRETACIÓ.

Segons Untermann podria tractar-se d’una llista de noms de persones a les quals se’ls hagués encarregat quelcom, o be fossin racomanats per a alguna funció o potser condemnats a alguna sanció. En qualsevol cas tots els mots de la inscripció serien antropònims. Panosa i Domingo coincideix en aquesta hipòtesi.

Ruiz i Solanes, rebutjant el caràcter exageradament onomàstic de les interpretacions acadèmiques i malgrat ser conscient de la mala fama de les interpretacions mal anomenades basco-iberistes, després de criticar la manca d’exhaustivitat en les recerques anteriors, insisteix en la gran “casualitat” que representa la increïble semblança d’aquesta inscripció amb la frase èuscara següent:

(?)LGIDIBATX hALA URTZI DUINa! HAURRILTZEZ BELORITGARRIa (da)!

que significa:

(?)lgidibatx, com hi ha déu gloriós! per infanticidi, (és) digne del patíbul!

Alhora ens fa notar que les diferències entre el text ibèric i l’èuscar no son de cap manera majors que les existents entre el català de les Homilíes d’Organyà i el català actual, malgrat els més de 2 200 anys que separen els primers contra els menys de 900 anys de les segones.

CONTEXTUALITZACIÓ

Segons Ruiz i Solanes i basant-se en d’altres epígrafs, aquesta petició de condemna no seria pas del tot real, és a dir, no es tractaria pas d’un cas real d’infanticidi, sinó d’una ficció ritual habitual en els carnavals ibèrics.

Seguint una tradició netament mediterrànea, coneguda per moltes inscripcions ugarítiques, el deu de la mort i de l’hivern, un bou negre que a Ugarit anomenaven Mot i els ibers probablement (?)lgidibatx (el fonema GI cal pronunciar-lo “gui”) prova de matar el déu de la vida i de la vegetació, Bel o Baal, un nadó vedellet que també representa l’any nou. Aquesta lluita és cíclica, es repeteix cada any en els moments on el sol gairebé es mor, així com la vegetació. Condemnant a morir Mot, l’hivern, hom garanteix el retorn de la llum i la calor del sol, així com de l’ufana vegetal. L’etern retorn del cicle anyal resta garantit i el món escapa del reialme gèlid de l’hivern eternal.

En defensa d’aquesta hipòtesi, Ruiz i Solanes addueix d’altres nombrosos epígrafs fins avui no interpretats, i que segons ell només es poden entendre sota l’òptica de les celebracions carnavalesques. L’epigrafia ibèrica, sinó en la seva totalitat al menys en la seva major part, tindria un caràcter festiu, cerimonial i carnavalesc, pràcticament lliure del culte a la personalitat que implica l’excés de noms de persona tan tìpic dels epígrafs romans.

CRITERIS ACTUALS

Les tesis de Ruiz i Solanes han estat menystingudes pels principals iberistes acadèmics, els quals han rebutjat qualsevol discusió del tema. Les tesis d’aquest autor no gaudeixen de bon prestigi en l’opinió dominant en les nostres facultats, de manera que la major part de la seva obra ha restat inèdita, equiparada a la de tants bascoiberistes fantasiosos que exhibeixen metodologies poc o no gens rigoroses.

Si la traducció de Pio Beltran de l’epígraf de Llíria “Gudua Deizdea” (o be “Kutur Oisor” segons d’altres autors) com “La guerra, la crida”, va motivar tantes i tantes pàgines de controvèrsia, les interpretacions de Ruiz i Solanes, malgrat interessar textos de llargària considerablement major, no n’han motivat cap. Un silenci gairebé absolut ha planat sobre les seves propostes. Semblaria que existeixen susceptibilitats difícils de vèncer de part d’aquells que tan sovint han predicat les “diferències radicals” entre l’ibèric i l’èuscar i l’abundància d’antropònims en les inscripcions ibèriques.

BIBLIOGRAFIA

Joan Maluquer de Motes i Nicolau “Nuevas inscripciones ibéricas en Cataluna” Pyrenae 12, Barcelona 1976, pp 183-186

Jürgend Untermann “Monumenta Linguarum Hispanicarum“ bände 3, Wiesbaden 1990, pp 79-80

Maria Isabel Panosa i Domingo “Catàlogo de nuevas inscripciones ibéricas en Cataluna” Complutum 4, Madrid 1993, pp175-222

M.I. Panosa i Domingo “ Epgrafia ibèrica a Mas Castellar de Pontós” a “Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà)”, Girona 2002, pp 579-580

Joan Ruiz i Solanes “L’ostrakon del Mas Castellar de Pontós” a “Món Ibèric als Països Catalans” volum II, XIII col.loqui internacional d’arqueologia de Puigcerdà. Institut d’Estudis Ceretans , 2003. pp 1171-1188—el comentari anterior sense signar és fet per Untikesk (disc. • contr.) 16:00, 1 nov 2009 (CET)