Enomau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
No s'ha de confondre amb Enòmau.
Enomau, Zeus i Pèlops

Enomau (en grec antic Οἱνόμαος), d'acord amb la mitologia grega, va ser un rei de Pisa, fill d'Ares i d'una de les filles del déu-riu Àsop, Harpina.

Casat amb Estèrope, o amb Evàrete, germana de Leucip, tingué una filla, Hipodamia, molt bella, i que estava molt sol·licitada.

El seu pare es negava a donar-la en matrimoni, potser perquè estava enamorat d'ella o potser perquè l'oracle li va predir que moriria per causa del seu gendre. Per això, desafiava tots els pretendents a una cursa de carros amb ell: si guanyaven obtindrien la mà d'Hipodamia i si perdien serien morts. Abans de muntar el seu carro, Enomau oferia un moltó a Zeus, i mentrestant el pretendent començava a córrer. La meta era a l'altar de Posidó, a Corint. Acabat el sacrifici Enomau es posava en marxa i no trigava a atrapar el seu rival, al qual matava. Enomau corria amb uns cavalls prodigiosos, donats pel seu pare Ares, i així arribà a vèncer dotze vegades, i havia clavat a la porta del seu palau els dotze caps dels pretendents, fins que es presentà Pèlops. Hipodamia es va enamorar d'ell i l'ajudà a subornar el cotxer Mirtil, l'auriga del seu pare. Mirtil, durant la cursa, va aconseguir que el carro d'Enomau perdés una roda o se li trenqués l'eix. Enomau, enredat amb les regnes, va ser arrossegat pels cavalls. O potser va morir sota l'espasa de Pèlops. No va sobreviure a la seva derrota.

Els mitògrafs anomenen els dotze (o tretze) pretendents morts per Enomau: Mermnos, Hipòtous, Euríloc, Automedont, Pèlops d'Opunt, Acarnà, Eurímac, Lasi, Calcó, Tricoró, Alcàtous, fill de Portàon, Aristòmac i Cròtal.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: edicions de 1984, 2008, p. 160. ISBN 9788496061972. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 76. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enomau Modifica l'enllaç a Wikidata