Epídic
Epidicus  | |
|---|---|
| Tipus | obra literària |
| Autor | Plaute |
| Llengua | llatí |
| Gènere | fabula palliata |
| Lloc de la narració | Atenes |
Epídic és una comèdia escrita per Plaute.[1] El títol procedeix del nom del protagonista, un esclau astut, que es desviu per complaure Estrepticles, el fill de l'amo, amb la intenció d'obtenir la llibertat.
Personatges
[modifica]En aquesta obra, trobem alguns dels personatges estereotipats habituals en la dramatúrgia plautina, com la puella pulchra ('la noia bonica'); Telesis, el servus callidus ('esclau astut'); Epídic, l'adulensces amans ('adolescent enamorat'), Estrepticles i la domina ('la mare'), Filippa. Hi són presents, igualment, les situacions arquetípiques procedents de la comèdia nova de Menandre, com ara el tractament de temes quotidians, per exemple: l'amor entre joves, conflictes entre pares i fills, la lluita d'un esclau per aconseguir la llibertat... i sempre s'acaba amb un final feliç.
Argument
[modifica]Estrepticles, fill de Perifanes, torna de la guerra amb una presonera esclava que ha comprat amb diners manllevats a un usurer. Aquest fet deixa astorat Epídic, el seu fidel esclau, que després de molts esforços li havia aconseguit la citarista Acropolístide (de la qual Estratipcles estava enamorat), gràcies a un ardit per a enganyar Perífanes.[2] Però, ara calen un altre cop diners per a pagar la nova adquisició. Això genera una sèrie de malentesos i complicacions que acaben amb l'anagnòrisi de la noia objecte del desig com a filla i germana, respectivament, de Perifanes i Estrepticles. Aquest darrer, encara que molest per la pèrdua de la noia i pel fet que ella sigui la seva germanastra, és consolat per Acropolistide, la citarista, el seu primer amor. Epídic, ràpidament perdonat pels seus enganys, és posat en llibertat com a premi per ajudar a reunir un pare i una filla.[3]
Traduccions al català
[modifica]Marçal Olivar. Epídic. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1947 (traducció en prosa)[4]
Referències
[modifica]- ↑ Fontaine, Michael. Funny Words in Plautine Comedy (en anglès). Oxford University Press, 2010, p. 18. ISBN 978-0-19-534144-7.
- ↑ Cantarella, Eva. Los suplicios capitales en Grecia y Roma (en castellà). Ediciones AKAL, 1996-01-23, p. 256. ISBN 978-84-460-0468-4.
- ↑ Plaute. M. Accii Plauti comoediae, ex recognitione Jani Gruteri qui bona fide... Accedunt commentarii Fridrici Taubmanni auctiores, item indices rerum & verborum necessarii (en llatí). apud Zachariam Schurerum, 1621, p. 468.
- ↑ Comèdies, vol. V. Fundació Bernat Metge.