Esglésies rupestres de Lalibela

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Esglésies rupestres de Lalibela
Bet Giyorgis church Lalibela 01.jpg
Vista general de la Beta Georgis
Anomenat en referència a Lalibela
Dades
Tipus group of structures or buildings Tradueix
Empresa constructora Gebra Maskal Lalibela
Data de creació o fundació segle XIII
Ubicació geogràfica
EstatEtiòpia
RegióRegió Amhara
ZonaSemien Wollo Zone Tradueix
WoredaLasta Tradueix
12° 01′ 46″ N, 39° 02′ 26″ E / 12.02935°N,39.04042°E / 12.02935; 39.04042Coord.: 12° 01′ 46″ N, 39° 02′ 26″ E / 12.02935°N,39.04042°E / 12.02935; 39.04042
Format per Biete Medhani Alem Tradueix
Bete Merqorewos Tradueix
Bete Gebriel-Rufael Tradueix
Bete Abba Libanos Tradueix
Beta Georgis
Biete Lehem Tradueix
Bete Meskel Tradueix
Bete Golgota-Selassié Tradueix
Bete Maryam Tradueix
Biet Debre Sina Tradueix
Biet Mikael Tradueix
Bet Amanuel Tradueix
Patrimoni de la Humanitat Welterbe.svg 
Tipus Patrimoni cultural  → Àfrica
Data 1978 (2a Sessió), Criteris PH: (i), (ii) i (iii)
Identificador 18
Modifica les dades a Wikidata

Les esglésies rupestres de Lalibela són un conjunt d'onze esglésies monolítiques tallades a la roca basàltica rogenca dels turons de la ciutat monàstica de Lalibela, a Etiòpia. Són considerades l'indret històric cristià més important de l'Àfrica i foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1978.[1][2]

Historia[modifica]

La tradició diu que van ser tallades cap a l'any 1200 dC, per ordre del rei Gebre Mesqel Lalibela que volia que els cristians ortodoxos etíops tinguessin a la seva pròpia terra Jerusalem, ja que les peregrinacions a la ciutat santa eren cada vegada més difícils per l'expansió de l'Islam. El lloc va ser dissenyat perquè la seva topografia fos una representació simbòlica de Terra Santa, d'aquí el seu nom, el «Jerusalem Negre».[3]

No obstant això, investigacions sobre el mateix terreny, suggereixen que la seva construcció va abastar probablement un període molt més llarg de temps. David Phillipson, professor d'arqueologia africana de la Universitat de Cambridge, que basa la seva investigació en els estils dels monuments arquitectònics, les seves interrelacions estructurals i la comparació amb d'altres monuments d'Etiòpia, suggereix que tres de les esglésies són mig mil·lenni més antigues, construïdes inicialment com a part de complexes fortificacions o de palaus d'elit, durant un període d'inestabilitat política de les darreries de l'Imperi del regne d'Aksum, cap a la meitat del segle vii. També conclou que almenys set de les esglésies van ser construïdes com a llocs de culte entre els segles X i XIII, demostrant una continuïtat entre la civilització Aksum, que va adoptar el cristianisme al segle iv, i la Etiòpia medieval.[2]

Foren descrites per Francisco Álvares, capellà d'una missió portuguesa que va arribar a Etiòpia el setembre de 1520. A més de la seva crònica escrita, bastant detallada, també realitzà diversos dibuixos. Aquesta i d'altres evidencies posteriors van constatar l'erosió progressiva de la pedra i la degradació dels edificis. Durant la primera meitat del segle XX van iniciar-se ja les primeres restauracions fins al 1978 quan foren registrades per la Unesco per tal de mantenir el patrimoni cultural i els monuments.[1][4]

Descripció[modifica]

El lloc va ser planificat perquè la seva topografia correspongués a una representació simbòlica de Terra Santa amb una creu monolítica que marca el punt d'inici del recorregut dels pelegrins. Les esglésies, el nom de les quals va precedit per la paraula Biet, Bete Bet o Beta —casa, és a dir, «església»— es troben disposades en tres gran grups tancats per una mena d'emmurallament, i separats per una canal d'aigua que representa el riu Jordà, però comunicades entre si per túnels i passadissos:[3][5]

En el lloc també hi són presents altres edificis més petits o difícils d'identificar; capelles com la Beta Danaghel o Denaguel (Els Màrtirs o la casa de la Verge), la Aouariat (Apòstols), la Beta Lalibela o Betlehem, i diverses estructures i construccions de caràcter defensiu com torres. També en la canal que separa els dos grups principals, anomenada Jordà com el riu al que fa referència, hi ha una pedra amb marques transversals que representa el lloc on Joan el Baptista va batejar a Crist. Totes aquestes estructures en conjunt constitueixen i conformen a Lalibela com una «rèplica» de la ciutat santa de Jerusalem, presa per Saladí el 1187.[1]

Ubicació de les diverses esglésies rupestres de Lalibela

Tipologia[modifica]

Els edificis i estructures van ser tallats en el tuf volcànic rogenc de tres pujols de Lalibela. La gran majoria de Betes, esglésies, són monolítiques, és a dir, estan totalment excavades a la roca i totes presenten les façanes a l'aire lliure. Al seu interior tenen passadissos, pilars, arcs, absis, també tallats a la roca. Totes elles, alhora, es troben erigides dins pous de 7 a 12 metres de profunditat.[6]

Constitueix una excepció la Beta Golgotha per exemple, un hipogeu que fou cavat i tallat a l'interior d'un penya-segat, deixant a l'aire lliure només alguns elements com l'entrada o la façana principal.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Rock-Hewn Churches, Lalibela» (en anglès). [Consulta: 20 abril 2017].
  2. 2,0 2,1 Keys, David «Medieval Houses of God, or Ancient Fortresses?». Archaeology, 57, 6, Novembre, desembre 2004.
  3. 3,0 3,1 Diversos autors, 1999.
  4. Rauning, 2005.
  5. Miquel, 1959, p. 135-139.
  6. 6,0 6,1 Sauter, 1963.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esglésies rupestres de Lalibela Modifica l'enllaç a Wikidata