Ferabràs: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot afegeix: pt:Ferrabrás
m Robot: unificació d'estil de les crides (sense espais)
Línia 7: Línia 7:
== A la cultura popular ==
== A la cultura popular ==


A alguns pobles valencians es pronuncia com '''''Ferrabràs''''' i s'utilitza com a malnom carinyós o com a nom per a designar a xiquets entremaliats. <ref>[http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/F/ferrabras.htm Ferrabràs]</ref>
A alguns pobles valencians es pronuncia com '''''Ferrabràs''''' i s'utilitza com a malnom carinyós o com a nom per a designar a xiquets entremaliats.<ref>[http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/F/ferrabras.htm Ferrabràs]</ref>


== Referències ==
== Referències ==

Revisió del 17:55, 4 gen 2011

Fierabràs és una novel·la occitana de temàtica èpica carolíngia, escrita entre 1230 i 1240 i que consta d'uns 5.000 versos. És una adaptació d'un cant de gesta francès homònim del 1200. És escrita en un occità molt pur i natural, com el parlat aleshores de Narbona o Carcassona.

Consta de narracions de batalles i enmig la història d'una sarraïna que es fa cristiana per amor. Carlemany ataca Espanya per a recuperar les relíquies de la Passió, en mans de l'emir Balan, el fill del qual, Fierabràs, és un heroi virtuós. Vençut per Olivier en un combat, és il·luminat per l'Esperit Sant i s'aconverteix al cristianisme. Atacat pels sarraïns, és tancat pel seu pare a una torre. Però la seva germana Floripar, enamorada de Guiu de Borgonya, ajuda Rotllà i Carlemany a vèncer Balan, qui morirà en negar-se a convertir-se al cristianisme. Es tracta d'una exaltació dels cristianisme com a virtut fantàstica més que com a fe.

El bàlsam de Fierabrás era un poció màgica que va trobar el cavaller en les seves aventures i que funcionava com a guaridor universal. La seva fama es va perllongar més enllà de les històries carolíngies i apareix com un motiu al Quixot.

A la cultura popular

A alguns pobles valencians es pronuncia com Ferrabràs i s'utilitza com a malnom carinyós o com a nom per a designar a xiquets entremaliats.[1]

Referències

  • Robèrt Lafont i Christian Anatole (1973) Història de la literatura occitana Dopesa, Barcelona.