Proserpine (Lully): diferència entre les revisions
m Robot posa l'article correcte a l'òpera |
m Robot: Reemplaçament automàtic de text (-[[Imatge: +[[Fitxer:) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
[[ |
[[Fitxer:Persephone Hades BM Vase E82.jpg|thumb|Proserpina i Hades|dreta]] |
||
'''''Proserpine''''' és una [[òpera]] de [[Jean-Baptiste Lully]], de gènere [[tragèdia lírica]], composta de 1 pròleg i 5 actes amb llibret de [[Philippe Quinault]], basat en ''[[Les metamorfosis]]'' d'[[Ovidi]]. Va ser estrenada a la [[Cort de Saint Germain-en-Laye]] el [[3 de febrer]] de [[1680]], i va ser la quarta gran òpera de [[Lully]]. |
'''''Proserpine''''' és una [[òpera]] de [[Jean-Baptiste Lully]], de gènere [[tragèdia lírica]], composta de 1 pròleg i 5 actes amb llibret de [[Philippe Quinault]], basat en ''[[Les metamorfosis]]'' d'[[Ovidi]]. Va ser estrenada a la [[Cort de Saint Germain-en-Laye]] el [[3 de febrer]] de [[1680]], i va ser la quarta gran òpera de [[Lully]]. |
||
Revisió del 16:51, 24 gen 2011
Proserpine és una òpera de Jean-Baptiste Lully, de gènere tragèdia lírica, composta de 1 pròleg i 5 actes amb llibret de Philippe Quinault, basat en Les metamorfosis d'Ovidi. Va ser estrenada a la Cort de Saint Germain-en-Laye el 3 de febrer de 1680, i va ser la quarta gran òpera de Lully.
Personatges
- Plutó (baríton)
- Proserpina (soprano)
- Ceres (soprano)
- Júpiter (baríton)
- Alpheius (contratenor)
- Arethusa (soprano)
- Mercuri (contratenor)
Sinopsi
L’argument conta la història del rapte de Proserpina per Plutó.Hi ha l’afegit d’històries externes, com ara l’enamorament de Ceres i Júpiter i la intriga amorosa de les divinitats menors Alpheius i Arethusa.
Comentaris
La interacció entre Júpiter, Ceres i Plutó provoca espectaculars moviments entre el cel, la terra i l’Hades. Proserpine, estrenada davant el rei Luis XV, va ser ben rebuda pel rei però prest l'òpera va ser oblidada pel públic. Encara així, pot ser considerada una obra maestra en el seu gènere, una obra que culmina en un període creatiu, especialment fecund en la teajectòria de Lully, però que, a la vegada, inaugura una etapa caracteritzada no només per la maduresa artística de la tragèdie lyrique com a gènere musical, en aquells dies nou, vanguardista i summament elitista sino també per la consagració del gran mestre florentí com un dels músics més importants de tots els temps. Efectivament, Proserpine és l'exaltació més brillant de les idees que Lully ja havia expressat amb encert en Cadmus et Hermione (1673), Alceste (1674) o Atys (1676), però també el punt de sortida sobre el que haurien de discòrrer les millors i més inspirades partitutres de Lully: Phaéton (1683), Amadis (1684), Roland (1685) i , sobretot, Armide (1686) la darrera de les seves òperesi exemple màxim d'una forma de crear i escriure música pel teatre que definitivament hauria de marcar el desenvolupament artístic-musical de França fins la Revolució de 1789.
Recolzat en un llibret excels, encara no el més inspirat dels que Philippe Quinault escrigués durant els seus anys de colaboració amb el compositor, Lully va saber crear una música bellísima i perfectament entrellaçada amb el text en una simbiosis artística total, molt en consonància amb l'espíritu barroc d'aquella època. Les llargues i numeroses ritournelles i préludes instrumentals amb els que el mestre obre cadascuna de les escenes i presenta les àries confereixen a la acció teatral una carga psicològica a la que es recolza bona part de l'entremat dramàtic desenvolupat per cadascun dels personatges. En l'òpera resalten l'escena 8 del segon acte, l'escena primera del quart acte i tot l'acte tercer.