Vés al contingut

Fallida de Carles II

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La fallida de Carles II va ser la fallida de la hisenda pública del rei Carles II de Castella, produïda el 1666, i que després d'alteracions monetàries i fiscals va conduir, entre 1680 i 1686, a la reforma monetària de Carles II.

Les dificultats de la hisenda heretades, puix durant el regnat anterior hi havia hagut quatre fallides, va obligar a la suspensió de pagaments el 1666.[1] L'acumulació de dèbits i impossibilitat de cancel·lar portava periòdicament a decretar la fallida, reconvertint el deute flotant en deute consolidat o juros. Aquesta va ser l'última vegada que es va recórrer a aquest expedient, quedant els rèdits dels juros en gairebé deu milions de ducats el 1669, mentre el valor de les recaptacions era de menys de dotze milions. A partir de llavors es va generalitzar la pràctica de detreure entre un 50 i un 70 per cent dels interessos que havien de percebre els juros. Un altre recurs, l'alteració monetària o premi de la plata, va assolir un màxim del 275 per cent el 1679. La inflació consegüent i la penosa situació de la hisenda havien arribat a un extrem insostenible, de manera que només va poder recórrer a una expeditiva reforma monetària, duta a terme entre 1680 i 1686 pel govern del Duc de Medinaceli. A partir de llavors els preus es van estabilitzar, el valor de la moneda de plata castellana es va equiparar al dels seus equivalents europeus i van millorar les finances tant de la Hisenda com dels particulars, si bé partint d'un nivell enormement precari.[2]

Referències

[modifica]
  1. Sosa Wagner, Francisco; Fuertes, Mercedes. Bancarrota del Estado y Europa como contexto (en castellà). Madrid, Barcelona, Buenos Aires: Marcial Pons, 2011, p. 17. ISBN 9788497689267. 
  2. Juan Antonio Sánchez Belén (1996) Los Austrias Mayores, pàg. 69

Vegeu també

[modifica]