Vés al contingut

Gallinula

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuGallinula Modifica el valor a Wikidata

Gallinula tenebrosa Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreGruiformes
FamíliaRallidae
GènereGallinula Modifica el valor a Wikidata
Brisson, 1760 Gallinula Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
TipusGallinula chloropus Modifica el valor a Wikidata

Gallinula és un gènere d'ocells de la família dels ràl·lids (Rallidae) que habita gran part del món.

Són parents propers de les fotges. Recentment, s'ha descobert que una de les espècies de Gallinula té prou diferències per formar un nou gènere Paragallinula, i l'única espècie és la polla menuda (Paragallinula angulata).

També hi ha dues espècies de la regió australiana que hi ha autors taxonòmics les separen a Tribonyx.[1][2][3][4] Aquestes dues espècies es diferencien visualment per tenir els dits i el bec més curts, gruixuts i curts, i la cua més llargua que no tenen el patró de senyal blanc de les polles d'aigua típiques.[5][6]

A Catalunya se les coneix com polles o polles d'aigua.[7]

Descripció

[modifica]
Polles d'aigua comunes lluitant.

Aquestes polles d'aigua són majoritàriament marrons i negres amb algunes marques blanques en el color del plomatge. A diferència de molts dels ràl·lids del gènere Rallus solen ser fàcils de veure perquè s'alimenten en marges d'aigües obertes en lloc d'amagar-se en canyissars. Tenen ales curtes i arrodonides i no solen aixecar el vol, tot i que són capaços de cobrir llargues distàncies. La polla d'aigua comuna (G. chloropus), en particular, migra fins a 2.000 km des d'algunes de les zones de cria a les parts més fredes de Sibèria. Migren de nit. La polla de Gough (G. comeri) en canvi, es considera gairebé incapaç de volar; només pot aletejar uns metres. Com és comú en els rasclons, hi ha una marcada tendència a desenvolupar la incapacitat de volar en les poblacions insulars. Les polles d'aigua poden caminar molt bé gràcies a tenir les potes fortes i els dits llargs que estan ben adaptats a superfícies suaus i irregulars. Aquests ocells són omnívors i consumeixen material vegetal, petits rosegadors, amfibis i ous. Són agressivament territorials durant la temporada de cria, però sovint es troben en estols amb molts individus als llacs amb vegetació poc profunda.[8]

Sistemàtica i evolució

[modifica]
La polla de Tasmània (Tribonyx mortierii) ja no té capacitat de vol.

El gènere Gallinula va ser descrit pel zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson l'any 1760 amb la polla d'aigua comuna (G. chloropus) com a espècie tipus.[9][10]

En l'actualitat el gènere Gallinula conté cinc espècies existents, una recentment extinta i una possiblement extinta:[11]

A partir del 2009 el IOC classifica al gènere Tribonyx dues espècies tradicionalment situades a Gallinula. També era antany classificat a Gallinula l'espècie actualment ubicada a Paragallinula.[11]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Recentment dividida per l'AOU, altres comitès encara l'estan avaluant
  2. ↑ Anteriorment de vegades col·locada a Porphyriornis; extinta (finals del segle XIX).
  3. ↑ Anteriorment de vegades col·locada a Porphyriornis.
  4. ↑ De vegades situada dins Pareudiastes o Edithornis, extremadament rara sense observacions directes en les últimes dècades, però que encara es considera probablement existent a causa dels informes que l'espècie persisteix en nombres molt petits.
  5. ↑ De vegades situada dins Pareudiastes, possiblement extinta (1907?)

Antics membres del gènere

[modifica]

S'ha descrit altres polles d'aigua a partir de restes més antigues. A part de les 1–3 extincions en temps més recents, entre 1–4 espècies més s'han extingit a conseqüència dels primers assentaments humans: Polla de Hodgen (Gallinula hodgenorum / Tribonyx hodgenorum) de Nova Zelanda —que pertany al subgènere Tribonyx— i una espècie propera a Gallinula pacifica de Buka, illes Salomó, que és gairebé segur que és diferent de la polla de Makira (G. silvestris), ja que aquesta última no pot volar. La polla d'aigua no descrita de Viti Levu (Fiji) o bé es separaria dins de Pareudiastes si aquest gènere es considerés vàlid, o bé podria ser un gènere completament nou. De la mateixa manera, la no descrita "polla blava" de Mangaia, actualment assignat provisionalment a Porphyrio, podria pertànyer a Gallinula/Pareudiastes.[5]

Etimologia

[modifica]

Gallinula prové del llatí i és el diminutiu de la paraula "gallina", és a dir, “gallineta”.[12]

Evolució

[modifica]
Insígnia de la polla d'aigua d'HMS

Fòssils encara més antics documenten el gènere des de l'Oligocè superior. El gènere sembla haver-se originat a l'hemisferi sud, a la regió general d'Austràlia. Al Pliocè, probablement es va distribuir per tot el món:

Fins i tot entre els no passeriformes, aquest gènere té una llarga existència documentada. En conseqüència, alguns fòssils fragmentaris de rascló no assignats també podrien ser de polles d'aigua o polles natives. Per exempl3e, l'espècimen QM F30696, un tros de tibiotars distal esquerre del límit Oligo-Miocè a Riversleigh, és similar, però difereix en detalls de "G." disneyi. No es pot dir si aquest ocell, si és una espècie diferent, no era volador. Només per la mida, podria haver estat un avantpassat de Gallinula mortierii.[5]

A més de la paleosubespècie de Gallinula chloropus, es va descriure la dubtosament diferent Gallinula mortierii reperta, del Pliocè superior al Plistocè, referint-se a la població de la polla nativa de Tasmània que antigament habitava Austràlia continental i que es va extingir al final de l'última glaciació.[15][5][16] Pot ser que, a part del canvi climàtic, fos conduïda a l'extinció per la introducció del dingo (Canis lupus dingo o Canis familiaris dingo), que, a diferència dels depredadors marsupials, caçava durant el dia, però això requeriria que Gallinula mortierii continental hagués sobreviscut fins a l'any 1500 aC aproximadament.[17][5]

"G." disneyi va ser una altra polla nativa que no volava, cosa que indica la posició més aviat basal d'aquest grup entre les polles d'aigua. El moment i lloc d'aparició la suggereixen com un avantpassat de G. mortierii (reperta), de la qual es diferenciava principalment per la mida molt més petita. Tanmateix, algunes proporcions dels ossos de les extremitats també són sorprenentment diferents i, en qualsevol cas, un escenari així requeriria que un ocell no volador canviés molt poc durant uns 20 milions d'anys en un entorn ric en depredadors. Com que els fòssils de G. disneyi, així com el ric material recent i subfòssil de G. mortierii, no mostren cap evidència d'aquest canvi, és més probable que "G." disneyi representi un cas d'evolució paral·lela en una data anterior, com ho indica la ubicació a Australlus.[5]

Referències

[modifica]
  1. ↑ eBird. «Taxonomy update for 2017 - eBird». [Consulta: 16 octubre 2025].
  2. ↑ «Taxonomy Version 2». IOC World Bird List. [Consulta: 16 octubre 2025].
  3. ↑ Pepperday, Martin. «Profile-Tasmanian Native Hen» (en en-aus). Pepperday, Martin. "Profile - Tasmanian Native Hen". UTAS Zoology Home. University of Tasmania. Arxivat de l'original el 2006-10-02. [Consulta: 16 octubre 2025].
  4. ↑ Dr. Goldizen. «Tasmanian native hens share mates to get the best ground» (en anglès). The University of Queensland, Australia. [Consulta: 16 octubre 2025].
  5. 1 2 3 4 5 6 Boles, Walter E. «A New Flightless Gallinule (Aves: Rallidae: Gallinula) from the Oligo-Miocene of Riversleigh, Northwestern Queensland, Australia» (PDF). vol.57 (2) p. 179-190. Records of the Australian Museum, 2005. Arxivat de l'original el 2006-11-13. [Consulta: 17 octubre 2025].
  6. ↑ «Large Birds». Parks & Wildlife Service | Tasmania Parks and Wildlife Service. [Consulta: 16 octubre 2025].
  7. ↑ «Gallinula». Cercaterm | TERMCAT. [Consulta: 15 octubre 2025].
  8. ↑ Taylor, P. Barry; Perlo, Ber van. Rails: a guide to the rails, crakes, gallinules and coots of the world. London: Pica Press, 2010, p. 490. ISBN 978-1-4081-3538-9.
  9. ↑ Brisson, Mathurin-Jacques. Ornithologie, ou, Méthode contenant la division des oiseaux en ordres, sections, genres, especes & leurs variétés : a laquelle on a joint une description exacte de chaque espece, avec les citations des auteurs qui en ont traité, les noms quils leur ont donnés, ceux que leur ont donnés les différentes nations, & les noms vulgaires. vol.1. Paris: Ad Ripam Augustinorum, apud Cl. Joannem-Baptistam Bauche, bibliopolam, ad Insigne S. Genovesae, & S. Joannis in Deserto, 1760, p. Vol.1 50,Vol.6 2.
  10. ↑ Peters, James Lee. Check-list of birds of the world. v.2. Cambridge: Harvard University Press, 1934, p. 202 [Consulta: 16 octubre 2025].
  11. 1 2 Gill, Frank; Donsker, David. «Rails, gallinules, trumpeters, cranes – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 15 octubre 2025].
  12. ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 170. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 16 octubre 2025].
  13. ↑ Rook, Lorenzo; Martínez-Navarro, Bienvenido «Villafranchian: The long story of a Plio-Pleistocene European large mammal biochronologic unit» (en anglès). Quaternary International, 219, 1-2, 6-2010, p. 134–144. DOI: 10.1016/j.quaint.2010.01.007.
  14. ↑ Boev, Z. «Gallinula balcanica sp. n. (Rallidae: Gruiformes) - a middle villafranchian moorhen from Western Bulgaria» (PDF) (en bu). vol.51 (1). Acta zoologica bulgarica, 1999. [Consulta: 16 octubre 2025].
  15. ↑ Olson, Storrs L. «The Fossil Rails of C. W. De Vis, Being Mainly an Extinct Form of Tribonyx Mortierii from Queensland» (PDF) (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 75, 2, 4-1975, p. 49–54. DOI: 10.1071/MU9750049. ISSN: 0158-4197.
  16. ↑ Baird, Robert F. «The Pleistocene distribution of the Tasmanian native-hen Gallinula mortierii mortierii» (PDF). vol. 84 (2) p. 119–123. Baird, Robert F. (1984): The Pleistocene distribution of the Tasmanian native-hen Gallinula mortierii mortierii. Emu 84(2): 119–123, 1984. [Consulta: 16 octubre 2025].
  17. ↑ Baird, Robert F. «The Dingo as a Possible Factor in the Disappearance of Gallinula mortierii from the Australian Mainland» (PDF). vol.91 (2) p. 121-122. Emu, 1991.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gallinula&oldid=37388176»