Hexàmetre

Un hexàmetre (del llatí hexamětrus, provinent del grec έξάμετρος, "sis mesures") en la mètrica grecollatina és un vers format per sis peus dàctils, en què cada peu està format per una síl·laba llarga i dues de breus. L'accent de les síl·labes en mètrica grecollatina no és fonamental, el que és fonamental és la successió de síl·labes llargues i breus. L'hexàmetre és el metre èpic estàndard en la literatura grega i llatina clàssica, com ara a la Ilíada, l'Odissea i l'Eneida. El seu ús en altres gèneres de composició inclouen les Sàtires d'Horaci, les Metamorfosis d'Ovidi i els Himnes d'Orfeu. Segons la mitologia grega, l'hexàmetre va ser inventat per Femona (Phemonoe), filla d'Apol·lo i la primera Pitia de Delfos.

L'hexàmetre clàssic segueix algunes regles i pot tenir algunes excepcions: Els dàctils poden ser substituïts per dos espondeus, és a dir, per dos peus compostos de dues síl·labes llargues. El cinquè dàctil té tendència a no ser substituït per un espondeu. La llarga inicial del dàctil mai pot ser substituïda. L'hexàmetre dactílic té cesures, que fraccionen el vers després de la llarga (masculina), o de la primera breu (femenina). Segons la seva posició són heftemímeres (en el setè semipeu), pentemímeres (cesura després del cinquè semipeu), triemímeres (al tercer semipeu); també hi ha la dièresi bucòlica: cesura després del quart peu, no a l'interior com a les esmentades abans.

L'hexàmetre català

En català, Joan Maragall va fer els primers intents moderns de traslladar l'hexàmetre grecollatí a la mètrica catalana. Va ser Carles Riba, a les seves successives traduccions de l'Odissea, qui va establir definitivament l'hexàmetre català i les regles de traducció que permeten mantenir la cadència original tot adaptant-la al sistema accentual català, propi de les llengües romàniques. Traductors posteriors, com ara Pau Sabaté en la seva traducció de la Ilíada, han confirmat aquesta tradició i l'han actualitzada.

Com diu Eloi Creus en la seva ressenya de la Ilíada traduïda per Sabaté:

“(…) l'hexàmetre és un vers que no és propi de la mètrica romànica i que la seva adaptació és producte d'una operació molt meticulosa de Riba, seguint el camí iniciat per Maragall als Himnes homèrics. És un vers que, aparentment, contravé totes les normes de la mètrica catalana, ja que no es regeix pel nombre de síl·labes, sinó pel nombre d'accents. L'hexàmetre català és un vers, per dir-ho de pressa, que vol imitar el seu homònim grec substituint l'element generador del ritme grec, la quantitat, pel que ho fa en català, la intensitat, fent correspondre a cada temps fort del grec una síl·laba dotada d'accent rítmic, i a cada temps feble, una síl·laba neutra.

Si recordem que l'hexàmetre grec era una sèrie de sis compassos de dos temps, un de fort i un de feble, en què el fort era ocupat per una síl·laba llarga, i el feble, per dues de breus, que podien ser contretes a una de llarga (però no en el cinquè peu), ens sortirà un vers que, amb les corresponents cesures, oscil·larà entre les 13 i les 17 síl·labes totals, amb un patró semblant a aquest: TAA TAA TAA TAA TAA TA (en què T= tònica i A= àtona). Les dues àtones podran ser reduïdes a una de sola per mirar de buscar l'equivalent a la contracció del grec. Vegem-ho amb un exemple ribià: «Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora», que segueix aquest patró: TAA TAA TA TA TAA TA.

Riba s'inventà, doncs, un vers sense tradició en català i l'utilitzà per a les seves dues versions de l'Odissea. El gran problema d'aquest model rítmic, però, està en el fet que en català és molt complicat aconseguir començar sistemàticament el vers amb una tònica, per la gran quantitat d'elements àtons que troben el seu lloc natural en primera posició de la frase, com ara articles, conjuncions, preposicions, etc. El vers, doncs, per se, anava contra la naturalesa pròpia de la llengua. Això va obligar Riba a fer alguns equilibris, com investir d'un accent secundari un element àton —això és, tractar com a tònics elements que, per naturalesa, són àtons— o bé, el de començar el vers amb un peu amfibraic (ATA) i no dactílic per salvar el problema.”