Jeroni Guerau
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Tortosa  |
| Mort | 16 setembre 1640 Barcelona |
| Causa de mort | Assassinat |
Jeroni Guerau (Tortosa, ? – Barcelona 16 de setembre de 1640) va ser magistrat de la Reial Audiència de Catalunya.
Comença la seva carrera judicial com a lletrat assessor de la Diputació del General. El 1622 forma part de la comitiva enviada pels diputats a Felip IV de Castella per tal que el nou monarca juri les constitucions al Principat. Cinc anys més tard obté la plaça de magistrat a la Reial Audiència de Catalunya.[1]
L’historiador Manuel Güell consigna un informe de Ferran d’Habsburg, virrei de Catalunya, en el qual Felip Vinyes i Jeroni Guerau són definits com a “molt superiors a la resta” de membres del tribunal.[1]
En el marc de la guerra entre el regne de França i la Corona Hispànica, Guerau pressiona els municipis catalans perquè aportin homes i recursos econòmics per la campanya de Salses. En aquesta missió, exerceix de coordinador de les lleves del Camp de Tarragona. Aquest fet desperta una gran animadversió popular envers ell.[1]
Durant la insurrecció de juny de 1640, els revoltats cremen propietats -per valor de 50.000 ducats- de Guerau, que es veu obligat a restar amagat. En intentar marxar a Tortosa, camuflat en la comitiva del diputat Quintana, és descobert pels segadors, que aconsegueixen matar el seu fill Josep i deixar-lo greument ferit (15 de setembre). Els consellers van portar-lo a l’església de Sant Antoni perquè es guarís. Segons la versió del Dietari de la Generalitat de Catalunya, Guerau hauria proferit crits de venjança, que haurien motivat un grup de dones a assaltar el temple, treure’n el jutge i posar fi a la seva vida. El cos de Guerau, irreconeixible per les nombroses punyalades rebudes, va ser arrossegat pels carrers de la ciutat.[1] [2]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Jeroni Guerau» (en castellà). Real Academia Historia. [Consulta: 23 novembre 2022].
- ↑ Sans Travé (director), Josep Maria. Dietaris de la Generalitat de Catalunya, volum V.. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999, p. 1078. ISBN 84-393-4837-1.