Joan Vicent Clar i Camarena
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 febrer 1962 Tavernes de la Valldigna (Safor) |
| Mort | 27 juny 1990 (28 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta |
Joan Vicent Clar i Camarena (Tavernes de Valldigna, 26 febrer 1962 - 27 juny 1990) va ser un poeta valencià adscrit al corrent del realisme intimista.
El febrer de 1984 va fundar la revista Tac Carbònica junt a una colla d'amics.[1] L'octubre d'aquell mateix any va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia per Le sucrier velours (Edicions Tres i Quatre): el seu primer poemari i únic que escapà a la seua posterior voluntat de no publicar.
En una nota prèvia del poemari, Clar diu:
«Vaig nàixer a Tavernes de la Valldigna un 26 de febrer de l’any 1962. Sóc Peixos, doncs, un signe dual per excel·lència, signe alhora de depressius i d’artistes. La meua infantesa i adolescència transcorren en la vida tranquil·la de Tavernes, un poble que m’estime força. Ací vaig fer l’EGB i el BUP i comence a escriure l’any 1978. D’aleshores ençà, entre d’altres poemes, comence a bastir el present llibret, una ocupació que compagine a partir de 1979 amb els estudis de Filologia Catalana a la Facultat de València. Actualment visc entre València i Tavernes. Forme part al meu poble d’un grup literari, els membres del qual editem la revista Tac Carbònica, un intent de moure la vida cultural de la comarca. Com la majoria dels joves valencians conscients de la deplorable situació del País Valencià, simpatitze amb un corrent nacionalista d’esquerra, tot considerant-lo l’única alternativa vàlida per a la solució dels problemes nacionals. En el futur m’agradaria traslladar-me a Barcelona per a finalitzar els meus estudis i integrar-me així en l'ensenyament del nostre idioma i de la nostra literatura».
Segons Jesús Girón Araque, autor del blog especialitzat en poesia El cau de Calpurni, «Le sucrier velours va suposar una ruptura en l'estètica poètica del moment. Molt variat en la seua composició, inclou poemes amb estructura rígida al costat de poemes visuals i altres composicions arriscades que connecten amb certa avantguarda i experimentació».
Des d'aleshores escriu diversos poemaris que va anar refent, inclòs el ja publicat. El resultat de tot aquest treball es condensa en l'obra: Infinitud de paisatge, que culmina un procés de reelaboració constant. Al cap de poc d'enllestir-la va decidir posar fi a la seua vida. Ocorregué a principi de l'estiu de 1990.
En homenatge pòstum, La Forest d'Arana va publicar la plaquette titulada Amb tinta xinesa (1992); i posteriorment l'obra inèdita de Joan Vicent Clar: Infinitud de Paisatge (Amós Belinchón Ed., 1993), ambdues edicions a càrrec del guardonat poeta valencià Lluís Roda, a qui unia una especial amistat. En la presentació d'aquesta última, Roda diu de Clar: «Era una persona sensible i ordenada, visceral i orgullosa, tímidament orgullosa, autoexigent, profundament creadora. Poeta total; en una societat poc poetitzada».
Al final de la plaquette Amb tinta xinesa, Clar diu d'ell: "El caràcter imperceptible d’un cert relliscament s’engreixava mentre ho llegia en els llibres: res no s’atura sinó dins de la paraula..."
Clar retirà a punt de ser publicada la plaquette Amb tinta xinesa. Dos anys després de la seua mort va ser publicada per La Forest d’Arana. Un any després formà part del recull fet per Lluís Roda: Infinitud de paisatge.
Lluís Roda, amic del poeta, decideix amb bon criteri fer públic tot aquest material. Hi trobem proves junt a poemes més elaborats. Conté nou poemaris de diverses estructures i temàtiques, entre ells està el que dóna nom a aquest recull de l’obra inèdita de Joan Vicent Clar; també alguns poemes esparsos.
Al dietari El vaixell de Genseric, llibre de l'escriptor i historiador Ferran Garcia-Oliver guardonat amb el XXVII Premi Carles Rahola d’assaig, fa una excel·lent presentació:
«Joan Vicent Clar fou un poeta, probablement res més que poeta, ja que es va consagrar fins al moll de l’ànima a l'elaboració d’una obra relativament curta, però intensa, original i imprevisible. Una obra que no sols era una aposta estètica sinó també una forma de coneixement. La poesia per a Clar era la vida mateixa. Voluntàriament digué adéu al món un dia del 1990, al poble que vint-i-vuit anys abans l’havia vist nàixer i fer-se un home: Tavernes de Valldigna. No el vaig arribar a conèixer, ni tan sols puc imaginar-me’l físicament, i això diu mal de nosaltres, perquè evidencia que una mateixa comarca pot ser un espai per a la incomunicació.
A les primeries dels vuitanta, un grup de joves, entre els quals despunta Clar, emprenen un seguit d’agitacions culturals, enganxats al llenguatge contracultural que duen els temps. La revista Tac Carbònica és el vaixell insígnia de les seues escomeses, amarada d’un aire alternatiu, irreverent i avantguardista. Joan Vicent Clar n’és un dels col·laboradors assidus i m’imagine que un dels seus inspiradors. El mateix any de 1984 en què apareixen per primera vegada aquests papers literaris, ell, un jovenet de vint-i-dos anys absolutament desconegut guanya el premi de poesia Vicent Andrés Estellés amb Le sucrier velours, que ens desconcertà a molts i encara continua desconcertant, perquè se situava ben al marge d’un discurs poètic més o menys hegemònic, i bevia en fonts de veus maleïdes com la de Plath, Rilke, Foix o Brossa. Des d’aleshores es llança a una producció desconcertant, magmàtica, fantàstica i al·lucinant. Mai no se sent satisfet de res, evita el compromís de la publicació definitiva d’un altre llibre, reescriu els poemes, en fa versions; si cal els llança al foc.
La poesia ha esdevingut una obsessió per tal de trobar la paraula essencial, la imatge precisa, el pensament definitiu. Clar «ja no reposa en la mar, sinó que s'ofega en la soledat de la cambra», aquest laboratori de llibres, i alhora finestra per mantenir contactes visuals amb l'exterior, des d'on s'inventa un món i «carruatges en què viatjar pel camí de la paraula».
Mai no sabrem quines cotes literàries hagués pogut atènyer. Tenia les condicions, el pòsit de lectures i una passió formidable per esdevenir una de les nostres veus fonamentals. Traspassada la febrosa joventut, les experimentacions, el textualisme i l'automatisme haurien cedit a formes més serenes. Amb l'edat i la calma, les coses -la vida, mai millor dit- haurien pres una altra drecera...
Passa el temps, però, i un no pot sinó queixar-se de la inutilitat de la mort, i demanar-se si res es va poder redimir amb la gratuïtat d'un gest tan terrible - el «gest» de Pavese i molts d'altres... «Sols em resta encendre una cerilla», diu en un dels darrers versos. I després, la llum fugaç es consumia per sempre més.
».
Tant Lluís Roda ("L'estudi de l'obra, avance, és apassionant, des de molts aspectes, tant el biogràfic, com el de l’anàlisi del món recreat per ell, i sobretot la manera com aquest ha estat creat i ha evolucionat des dels seus primers escrits. La figura, l’obra, de Clar és apassionant. I digna d’estudi." Infinitud de paisatge, p. 16) com Ferran Garcia-Oliver, senyalen la importància d'aprofundir en l'obra de J.V. Clar:
«De Joan Vicent Clar ha restat un poemari considerable, i urgeix tant l'estudi de l’obra com la confecció d’una biografia. La batalla per difondre l’obra s’augura difícil. Ovidi Montllor posà veu als seus poemes, però no arribà a enregistrar-los. Poesia en aquests temps de peresa còsmica de l'ànima, ¿per a què?» (El vaixell de Genseric, p. 102)
«I caldrà fer tots els esforços necessaris perquè la seua veu no siga sepultada per la dictadura del temps i la comoditat de les inèrcies. Costa suor i llàgrimes el reconeixement de les persones que han preferit el treball seriós a l'estil tan nostrat de la manta al coll i el cabasset, el risc a la indolència i, en fi, que han apostat per “burxar la guimbarda i la llegenda del meu poble, aquest que ara badalla en llevar-se del llit a la matinada» ( p. 99).
Poemes[modifica]
le sucrier velours
dades
per a una elegia
(Lsv, p.10)
Una marinada bruna
em llepava els sentits de gavines
i aigües profundes de l'abisme.
Era a la platja i la mar
es giravoltava a sobre meu
com en un malson on tenia por,
sense llum, només l'arena i la meua barca
quan acabava la tempesta.
(Lsv, p.11)
... mon ennui, doux
comme le sucre dans le denture gâtée.
A. Rimbaud
(Lsv, p.12)
CAMISA DENTEGADA
He sortit al balcó, com quan
per escriure un decasíl·lab del pati
escriure
estant llance el pinzell o el deixe caure
despreocupadament
Un altre jorn d’octubre m’escura
la veu: Decapitar el fre líquid
que em delimita,
fendre la contrada
estergida pel fullatge
Oure el batent d’una passa
cap a la pluja
camines
(Lsv, p. 17)
OBJECTE D'UN CULTE
Enyores la calma, la superfície
de fusta d'un llac, la seua fiblada
literal, que un fer esclau inflama
i cales al manoll de pergamins.
No desmaies si la pedra es congela
i s'oxida, o el bestiar coneix
preceptes de la ciència i els professa,
tot adquirint maneres d'oficina.
Aprèn a constatar la malaltia,
el nom de cada mineral i el nombre
en què es manifesta. Serva per sempre
la cadència i aquest orgull legítim
que procura el benestar dels teus súbdits.
El vent brama pels camins del regne
d'Oriflama.
(Lsv, p.25)
A Xispa
I'm a bad dream that I just had
today.
I. Anderson
Sospite que la meua clientela
augmenta. Per tot arreu se senten
blasmes i del colze em cau l'empenya.
No en saben greu les sutures
sagitals, és feina de sacerdot
i en som matriu de mobiliari,
repòs callat dels músculs pronadors.
Els golafres, que passen la pontana,
si empre dialectes de noctàmbul
no penseu que a la llosana hi folgue.
(Lsv, p. 30)
In memoriam Carles Riba
Si de músculs ben estranys
se'm declinàs un cavall
jo prendria un poema
ara del vent que, gasiu,
m'alimenta. ¿On és, mar,
el teu llevant i per on
he d'anar a la recerca
del port més fondo, salvatge
mar que m'assedega gens
i em transforma, decebut
com sóc? El meu alè breu
em ve tu: fum encès
esdevindria si em manques:
cap perill no m'és tan grat.
(Lsv, p. 43)
A Joan Fuster
Salvatge com sóc cercaré per l’aire,
‘niré darrere les manses gavines,
preguntant per tu a les aus i als peixos:
Digues-me tu on eres i el comiat
que has pres sola de la nit i el dia,
de la meua claror ara llunyana.
Acosta’t a mi sense cap reserva
i oblidem el fruit de l’arbre malalt,
que mor tendre i sol, i que elevant-nos
només ens encomana malaltia.
Vull, pregoner com sóc de la incertesa,
trobar-te entre les fulles de rosada
i fer-te meua tota, i emmirallada
dipositar-te sobre el marbre blanc.
(Lsv, p. 46)
A Vicent Andrés Estellés
Tèbia sina on assaboria la llum del
teu cos. Una mirada, amor,
era sageta de foc que m'encenia
la paraula invicta que ara proclame.
Sóc covard i al teu recer
el temps s'escola suau i ens deixa l'ombra.
La porcellana de la vitrina s'il·lumina
del darrer raig de sol de la tarda,
i al contacte d'un punt de llum sembla
que les faroles del carrer s'encenguen per tu.
I bojos de mandràgora, assaltem el castell
inexpugnable de la nit.
(Lsv, p.47)
EL PUBLICISTA
A Eliseu Climent
...salvo si no decís que's enterrado
lo que nunca se halla ni se tiene.
G. de la Vega.
Monodia dels barrots,
cantussegen els ocells a les branques
dels tarongers. La tramoia
de l'engrut manifesta l'embolcall
i el sexe, que són glops. Una mena de pa
dràstic per no envellir, una vorera que
pertany al publicista, una ciutat
que s'hagués adormit de bell nou
a la matinada, un tramvia que desprèn
fum: inconcebible o formidable.
Donar un crit als déus, aixoplugar-se
sota els sostres dels ploraners, gemegar
a la fi quan ja tot s'esfuma. Un llampec.
Mil braus, els meus germans de l'avern,
em multipliquen i és un canvi d'escenari
que caldrà tenir en compte, seria pervers
no adonar-se de les matrones de la ciutat,
dels seus fills més savis d'ara endavant. Seria
envilidor o infame no adonar-se del fum
que embadoca la infantesa. No cal fer temps:
El crit d'un nen assassinat a l'hora de l'alba,
un nou vaixell, suor de llum, pell de vidre,
escates d'arena, un insubornable passat
de cavaller medieval en poesia, de cara a
la mort que renaix cada migdia.
Un llampec. Acompliré l'ordre establert per mi
i la selva negra. Els vells savis beuran
per sempre més amb mi: un silenci
em nega el cap i es desfà en milers de bocins
de petita porpra: sóc l'amor bisbètic de
dos-cents
temples subterranis: he d'eixir a la llum
i no ho vull encara. Un llampec. M'amage en
aigües
tèrboles per a no descobrir el meu destí fatal.
(Lsv, p. 78)
LECTURA D'UN VERS
D'un oure les gavines assassinades
me'n vaig tan lluny del vol d'ocells perduts
en l'escomesa llarga i en assaig
de l'astre, que em duu al carruatge
d'una claror de boca, mans i sol
em resten, i me l'omplin del sabor
que, sense claus, obri el poema pàl·lid,
escrit i relligat amb fils de palla.
I n'és tantíssim el plegar de lletres
que em submergeix, infinitesimal,
als territoris blancs de la follia,
una plugeta fina em daura els muscles,
hipnòtica, que m'acompanya als molls
aquesta tarda que serà el meu cos.
(Lsv, p. 86)
LA VESPA DE LA MORT
El menstru del vi delmava pell d'armes,
feria profund el breu campaneig
de les catapultes. (Hi eren sembrades
com ara el camp ha restat lent, desert.)
Espiga l'oboè que has recolzat
a la muralla. Em reclama a dintre
la certera monofòbia nua,
interiorment refaig els pròlegs
d'aquesta ardent memòria d'aram.
Cap lladruc no m'indica la portella
per on entren els meus dos assassins.
Emboliques amb compte delicat
el puny obert pels vidres. A la mati-
nada sembla que em veu qui m'ha de colpir.
(Lsv, p. 105)
Obres[modifica]
- Le sucrier velours (1984) (Premi Vicent Andrés Estellés de poesia)
- Poemes (1990)
- Amb tinta xinesa (1992)
- Infinitud de paisatge (1993)
Referències[modifica]
- ↑ Pellicer, Joan. Antologia d'escriptors de la Safor (volum 2) (en valencià). Gregal llibres, 1986, p. 149-151. ISBN 84-7575-066-4.
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Francesc Prat i Figueres El soldat rosa |
Premi Vicent Andrés Estellés de poesia 1984 |
Succeït per: Jordi Pàmias i Grau Àmfora grega |