L'holandès errant (Wagner)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'holandès errant
L'holandès errant d'Albert Pinkham Ryder
L'holandès errant d'Albert Pinkham Ryder
Títol original Der fliegende Holländer
Compositor Richard Wagner
Llibretista Richard Wagner
Llengua original Alemany
Font literària Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834) d'Heinrich Heine
Actes Tres
Catalogació Q1848070 63
Estrena absoluta
Data estrena 2 de gener de 1843
Escenari Semperoper de Dresden
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 12 de desembre de 1885 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors

L'holandès errant (en alemany: Der fliegende Holländer) és una òpera amb música i llibret de Richard Wagner. La història està basada en la llegenda de l'holandès errant, i més concretament en la versió que en va fer Heinrich Heine, Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834), que tracta sobre un capità de vaixell condemnat a navegar fins al dia del Judici Final. Es va estrenar el 2 de gener de 1843 al Semperoper de Dresden.

És la primera òpera en què Wagner s'aparta del model operístic llavors en vigor, buscant la inspiració en el món germànic mitjançant una llegenda nòrdica,[1] que segurament li va venir a la ment quan el seu vaixell va patir els embats d'una tempesta al mar Bàltic i va haver de buscar refugi en un fiord noruec.[2] És el primer gran drama musical de l'autor, en el qual ja existeixen gairebé tots els temes que esdevindran l'obsessió del mestre alemany i fixa la frontera per reconèixer els primers indicis de l'autèntic geni de Wagner.[3] Wagner s'acosta notablement al món operístic de Weber, que li donaria la pauta per orientar les seves noves produccions cap al món germànic.[2]

Es basa en una llegenda divulgada per Heine, en què un mariner holandès —condemnat a vagar sens fi pels mars amb el seu vaixell fantasma per haver desafiat els designis divins, fins que l'amor i la fidelitat d'una dona li portin el perdó— arriba a un petit port noruec. Per trobar aquesta dona es permet a l'holandès atansar-se a terra cada set anys. Wagner construeix l'òpera des de la perspectiva de Senta, la noia que lliurarà la seva vida al desconegut per redimir-lo de la maledicció, dins el tema de la redempció per l'amor,[3] fonamental en l'obra wagneriana, així com, de forma més o menys encoberta, moltes de les constants que després definirien la seva personalitat musical: ús del leitmotiv, continuïtat orquestral, caràcter llegendari de l'argument, etc.[4]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

A principis de 1839, Richard Wagner estava contractat com a director en el Teatre de la Cort de Riga. El seu estil de vida extravagant i el fet que la seua muller i actriu, Minna Planer, s'haguera retirat dels escenaris, el van portar a carregar-se de deutes. Wagner, que estava component Rienzi, va traçar un pla per a escapolir-se dels creditors de Riga: fugir a París via Londres i intentar representar Rienzi a l'Òpera de París. Però el pla va resultar un desastre: el seu passaport havia estat retingut per les autoritats letones, i finalment Minna i ell van haver de travessar la frontera il·legalment, en una perillosa aventura, per a penetrar en Prússia, durant la qual Minna va patir un avortament espontani.[5] Van embarcar en el vaixell Thetis, el capità del qual va consentir a acceptar-los sense passaport, però el viatge es va veure interromput per les tempestes. En un moment determinat, el vaixell va penetrar en un fiord noruec buscant refugi, a Sandvika, i el viatge que havia de durar vuit dies va demorar-se finalment fins a tres setmanes.

L'experiència de Wagner a París també va ser desastrosa. Va ser incapaç de trobar feina com a director d'orquestra i l'Òpera no va representar Rienzi. Els Wagner, reduïts a la pobresa, sobrevivien amb l'ajuda dels amics i amb els petits ingressos que Wagner aconseguia escrivint articles sobre música i copiant partitures. En aquesta situació, a Wagner se li va ocórrer la idea d'una òpera en un acte sobre el tema de l'holandès errant, pensant que podria ser representada a l'Òpera de París, com a complement d'un ballet.

«El viatge a través dels esculls noruecs va causar una meravellosa impressió en la meua imaginació; la llegenda de l'holandès errant, que els mariners van verificar, va adquirir un particular i estrany color, que només les meues aventures en el mar podien haver-li donat.»[6]

Heinrich Heine, un dels poetes alemanys més importants, autor d'Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski (1834), en què es basa el llibret

Wagner va escriure el primer esbós en prosa de la història a París, en els primers dies de maig de 1840, basant-se en la història referida a Les memòries del senyor von Schnabelewopski de Heinrich Heine, una sàtira publicada a Der Salon l'any 1834. En el conte de Heine, el narrador assisteix a la representació d'una obra de teatre fictícia basada en el tema del capità mariner condemnat a navegar eternament per haver blasfemat. Heine introdueix el personatge com el jueu errant de l'oceà, i a més a més afegeix amb vigor un element que posteriorment Wagner utilitzaria en moltes de les seues subsegüents òperes: l'holandès només pot ser redimit per l'amor sincer d'una dona fidel. En la versió de Heine, el tema es tracta amb ironia, però Wagner va prendre el tema literalment, de manera que la dona resta fidel fins a la mort.[7]

Pierre-Louis Dietsch, compositor que va posar música al llibret que Wagner va vendre a l'Òpera de París

Quan Wagner va arribar a París el 1839, el seu principal objectiu era conquerir l'escenari de l'imponent Opéra, l'ambició principal de tots els compositors del moment. Va ser en aquest context i amb aquesta finalitat que va compondre L'holandès errant, però el nou director de l'Opéra tenia molt clar que no acceptaria el drama de Wagner. Per raons econòmiques, Wagner va vendre l'esbós que tenia fet de l'òpera al director de l'Òpera, Léon Pillet, per 500 francs, però va ser incapaç de convèncer-lo que la seva música pagava la pena.[8] L'Opéra va encarregar, finalment, la posada en música del text de Wagner al compositor francès Pierre-Louis Dietsch, que amb el títol Le Vaisseau fantôme ou le Maudit des mers l'estrenà a l'Òpera de París el 9 de novembre de 1842.[9] Dietsch era en aquell moment el director de l'orquestra de l'Opéra, i tornaria a aparèixer vint anys després en la vida de Wagner amb motiu de la sonada estrena de Tannhäuser a París.[10]

Poc temps després va tornar sobre l'assumpte i va escriure un llibret brillant, en què va proveir de característiques noves l'antiquíssima llegenda. És sorprenent la seva descripció de la naturalesa, que ofereix molt d'espai per a la música. La figura de l'holandès, que es diferencia per la seva gran plasticitat de Daland i Erik, és grandiosa: ens trobem davant d'un home pertanyent a un regne intermedi, un personatge molt estimat pel Romanticisme, ple de tràgica grandesa, que se surt de tot marc terrenal. La idea preferida de Wagner, la de la redempció per l'amor, troba aquí la seva primera realització: Senta és la primera de les grans figures femenines de Wagner. És sorprenent el vigor poètic de Wagner en aquests anys juvenils; el seu llenguatge és plàstic, exacte, pictòric.[11] La resta de l'òpera va ser composta durant l'estiu de 1841, sent l'obertura l'última part a concloure's, i l'orquestració va ser acabada al novembre de 1841. Sense la necessitat de cenyir-se a una òpera d'un acte, Wagner va expandir-la a la durada i estructura convencionals, a tres actes.

Giacomo Meyerbeer, compositor que va utilitzar la seva influència per l'estrena de l'òpera

Gràcies a la influència de Meyerbeer, a Wagner se li va obrir la possibilitat de representar a Alemanya la seva òpera Rienzi. L'èxit assaborit a Dresden el 20 d'octubre de 1842 va fer un nou gir a la seva carrera. Després de l'estrena de L'holandès errant, que va tenir menys repercussió, el van nomenar director d'orquestra de l'Òpera de la Cort de Dresden. Per primera vegada a la vida, arribava a un lloc notable en un dels teatres més importants d'Alemanya. No obstant això, el seu desassossec interior no li va permetre gaudir de la nova situació malgrat els precs de la seva dona, Minna Planer. L'holandès va portar el rebel Wagner, a qui tot conduïa pel nou camí del drama musical, cada cop més lluny de Rienzi, obra amb una estètica deutora de la grand opéra a l'estil de Meyerbeer, fet pel qual era entesa amb més facilitat i rebuda sempre amb aplaudiments pel públic.

Wagner va declarar en la seua autobiografia Mein Leben (1870) que l'obra li havia estat inspirada per una tempesta, en una travessia des de Riga a Londres al juliol i agost de 1839. No obstant això, en un esbós autobiogràfic de 1843 reconeixia que havia tret la història de la narració que Heinrich Heine va fer de la llegenda en la seua novel·la satírica Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834).[12]

L'origen de la llegenda es remunta a l'Edat Mitjana i ha tingut diferents versions, totes elles de transmissió oral. Entre els textos literaris, més proper ja, trobem el magnífic poema de Samuel Taylor Coleridge, The Rime of the ancient Mariner, escrit el 1798 i publicat a Balades líriques. A continuació, el 1832, trobem la llegenda del Voltiguer Hollandais, relat que Auguste Jal posa en boca d'un segon contramestre. Només a la versió de Heine, a la qual Wagner va tenir accés, l'errant navegant se salva gràcies a la fidelitat d'una dona, que es convertirà en la Senta de l'òpera de Wagner.[13]

A finals de maig de 1841 Wagner havia conclòs el llibret o poema, com ell s'estimava més dir. La composició de la música havia començat entre maig i juny de l'any anterior, 1840, quan va compondre la balada de Senta, la cançó dels mariners noruecs de l'Acte III i la subsegüent cançó del fantasma de la tripulació de l'holandès en la mateixa escena.[14] Aquestes peces van ser compostes per a una audició a l'Òpera de París, alhora que l'esbós argumental.

El decisiu èxit que obté Rienzi a Dresden convenç al Hoftheater d'aquesta ciutat que cal nomenar Wagner director d'orquestra i que es pot representar L'holandès errant. L'esbós original situava l'acció a Escòcia, i la major part dels personatges tenien noms escocesos. Va canviar la ubicació i els noms en la versió final «noruega» quan l'òpera ja estava assajant-se per a l'estrena, que va tenir lloc a Dresden, al gener 1843 i sota la direcció del mateix Wagner. Originalment l'òpera va ser concebuda per a ser executada sense interrupcions — un exemple dels seus esforços per trencar amb la tradició — i tot i que avui dia alguns teatres segueixen aquesta indicació, és més comuna la versió en tres actes separats.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Interior de l'Òpera de la Cort de Dresden a l'època en què es va estrenar L'holandès errant

L'holandès errant va ser rebutjada a París, Munic i Berlín.[15] La imminència del nomenament de Wagner com a kapellmeister de la cort de Saxònia (càrrec que va compartir amb Carl Gottlieb Reissiger) va tenir molt a veure perquè, finalment, s'estrenés el 2 de gener de 1843 a l'Òpera de la Cort de Dresden, flamant i moderna sala dissenyada per l'arquitecte Gottfried Semper. En aquest mateix teatre havia tingut lloc l'estrena de Rienzi, el 20 d'octubre de l'any anterior.

Sota la direcció del compositor, van actuar Wilhelmine Schröder-Devrient (Senta) i Michael Wächter (Holandès), que no només no tenia la veu en les mínimes condicions per un paper de tant de compromís, sinó que tenia un aspecte físic deplorable, que feia molt difícil que la Schröder-Devrient expressés admiració, devoció o amor per tal personatge.[16] Com que la llegendària primadonna (també va ser la primera Irene a Rienzi i seria la primera Venus a Tannhäuser) havia d'absentar-se de la capital saxona, només es van oferir quatre funcions que Wagner va considerar un èxit en una carta adreçada a Cäcilie Avenarius. Wagner, mai inclinat a l'autoengany, explica que el públic va fer sortir primer els cantants i que no va parar fins que va sortir ell mateix.[17]

Wilhelmine Schröder-Devrient, soprano que va crear el paper de Senta

Sense poder-se qualificar de fracàs (es varen fer quatre representacions amb el teatre ben ple), es va derivar un cert desconcert perquè la nova òpera contrastava de manera massa forta amb l'espectacular Rienzi.[18] L'èxit d'aquesta estrena és menys consistent que el de Rienzi, que agrada més al públic pel seu estil de grand opéra.

Wagner va començar a revisar l'obra per l'estrena a Berlín (7 de gener de 1844), per exemple tornant la balada de Senta a la menor original, que a darrera hora havia traslladat al sol per tal que la creadora absoluta del paper, Schröder-Devrient, la pogués cantar millor. Entre 1864 i 1878 va plantejar-se fer una reelaboració profunda que finalment desestimà, però sí que va millorar l'estructura de l'obra. Va ampliar i accentuar la importància de la temàtica de la «redempció per l'amor» donant la forma definitiva a l'obertura i el final, retocant l'orquestració i disposant que els tres actes s'executessin sense interrupció. Va guanyar així en coherència interna i va quedar projectat cap a les obres posteriors del jove autor.[19]

L'holandès errant va tardar molt a imposar-se i mai es va treure el clixé d'«òpera de joventut», d'obra menor, fins que a mitjans del segle XX s'ha reconegut la seva categoria i genuïna individualitat.[20] Des de 1843 a 1870, va tenir un progrés dubitatiu per Dresden, Riga, Kassel, Berlín, Zuric, Praga, Viena, Munic, Rotterdam, Londres (en italià i anglès) i Graz. Cap al final de segle, la carrera es va accelerar i l'òpera va saltar totes les fronteres: Estocolm, Brussel·les, Budapest, Filadèlfia, Nova York, Dublín, Bolonya, Copenhaguen, Barcelona (12 de desembre de 1885, en italià), Torí, Roma, Buenos Aires, Milà, Lisboa, Moscou, París, etc. Al Festival de Bayreuth no la van acceptar fins al 1901, ja que per molts wagnerians no era considerada digna de figurar al repertori al costat dels grans drames musicals posteriors.[20]

En l'actualitat, L'holandès errant és una de les obres més representades de Wagner: la moderna tècnica escènica permet, amb la possibilitat de les projeccions, vertiginoses representacions del vaixell fantasma; a més, la psicologia profunda de les dues figures principals, l'holandès i Senta, està més a prop de la nostra interpretació caracterològica, més exigent que en èpoques passades.[11] Cal destacar que l'òpera ha sigut molt més representada en les àrees anglosaxones que en les llatines.[20]

La seva predecessora Rienzi, que es corresponia amb el gust d'un públic que demanava espectacularitat i seguia les modes dictades per l'òpera grandiosa a la manera de Meyerbeer, va representar un èxit que va atorgar prestigi al compositor, però el nou drama estava als antípodes del que era convencional. Els oients, encara que la història en la qual es basa el llibret els hagi resultat familiar (era molt coneguda a l'Europa Central), es van desconcertar per l'absència de l'element grandiloqüent i els personatges que s'allunyen de l'arquetípic, amb l'accent posat en els trets psicològics. Tampoc estaven acostumats a ser sorpresos per una obertura d'un caràcter tan desesperat, ni eren comuns els llargs monòlegs com el del protagonista quan apareix en escena.

Hans Hotter, un dels millors baix-barítons del segle XX

A l'estrena mundial van seguir, en el mateix any, les de Riga i Kassel, sense major repercussió. El 1844 va arribar a Berlín i la següent estrena va tenir lloc a Zuric, el 1852. Fins al 1870 es van succeir les estrenes molt espaiades a Viena, Munic, Rotterdam i Londres, i des de 1872 l'obra va conèixer els escenaris d'Estocolm, Filadèlfia, Brussel·les, Nova York, Dublín, Bolonya, Copenhaguen, Milà, Lisboa, Madrid i París, entre altres ciutats. Per culpa del fet que alguns wagnerians la van qualificar d'obra juvenil o de transició, no es representà al Festspielhaus de Bayreuth fins al 1901.

A Eine Mitteilung an meine Freunde ('Una comunicació als meus amics') l'any 1851, Wagner va declarar que L'holandès errant representava una nova etapa per a ell: «A partir d'ací comença la meua carrera com a poeta, i el meu comiat com a mer acoblador de textos operístics». De fet L'holandès errant és la més primerenca de les òperes de Wagner que es representa al Festival de Bayreuth, el que significa que, almenys per a aquest teatre, marca l'inici de l'etapa de maduresa de Wagner.

Grans noms a recordar en el paper de baix-baríton de l'Holandès serien Friedrich Schorr, Herbert Janssen, Hans Hermann Nissen, Josef Metternich, Teodor Scheidl, i sobretot Hermann Uhde, George London i Hans Hotter. El paper de Senta sempre ha tingut grans intèrprets, per destacar-ne dues: Kirsten Flagstad i Astrid Varnay.[21]

A Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Barcelona s'estrenà el 12 de desembre de 1885 al Gran Teatre del Liceu. Va ser la segona òpera de Wagner que es representava a Barcelona, ciutat que només recentment havia vist representar Lohengrin al Teatre Principal (maig de 1882) i al Liceu (març de 1883).

S'anava iniciant així el contacte entre la societat catalana i la música de Wagner, rebuda al principi amb curiositat només per part del nucli més ben informat del món musical, mentre que la majoria del públic seguia ancorada en l'òpera italiana i en la francesa, sense venir de gust canvis estètics de cap classe. És significatiu que fossin primer les òperes «fàcils» de Wagner les que es varen estrenar al Liceu: les ja esmentades, més Tannhauser, al febrer de 1887. Durant la dècada dels anys 1880 només aquests tres títols varen estar presents en la programació del nostre primer teatre d'òpera, i només Lohengrin va aconseguir el que podríem anomenar popularitat, com ho prova el fet que va ser repetidament representada el 1888, dins de la temporada d'hivern i una altra amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, davant d'una destacadíssima representació de personalitats europees.[22]

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: costa de Noruega.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Wilhelmine Schröder-Devrient com a Senta a l'estrena

En el viatge de retorn, el capità Daland s'ha vist obligat a buscar refugi per al vaixell en un port. Deixa el comandament al seu timoner, i tant ell com la resta de la tripulació es retiren. (Cançó del timoner: "Amb huracà i tempesta en mars llunyanes.") El timoner s'adorm. Un vaixell fantasmagòric apareix per la popa, empès per la mar contra la nau de Daland, les cadenes mantenen els dos vaixells units. Mans invisibles recullen les veles. Un home pàl·lid, vestit de negre, amb una espessa barba negra, apareix en terra ferma. Lamenta el seu destí. (Ària: "El temps ha passat i set anys han transcorregut de nou")

En haver blasfemat, està condemnat a navegar sense descans. Un àngel li va dur els termes per a la seua redempció: cada set anys les ones el portaran a terra ferma, si pot trobar una dona que li siga fidel, serà perdonat. Daland parla amb ell. Quan l'holandès s'assabenta que Daland té una filla jove i soltera, li demana convertir-la en la seua muller a canvi de tresors. Temptat per l'or Daland hi accepta, i afavorits pel vent del sud calorosament celebrat pels homes de Daland, ambdós vaixells salpen.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Les dones estan filant i cantant a la casa de Daland. (Cor de filadores: "Fila, fila, noia alegre") Senta guaita somniadora el retrat de l'holandès errant, a qui desitja salvar. En contra del desig de la seua nodrissa canta la història de l'holandès (Balada amb el leitmotiv), com Satan el va sentir blasfemar i el va portar al seu món. Declara que vol salvar-lo amb la seua fidelitat. Arriba Erik i la sent; les noies se'n van, i el caçador, que estima Senta, li diu que tinga precaució amb el seu somni, en el qual arriba Daland acompanyat d'un misteriós estranger que se l'endú a la mar. Finalment, com que no aconsegueixen fer canviar de parer a Senta, surt desesperat. Daland arriba amb l'estranger; l'holandès i Senta es miren en silenci. Senta gairebé ignora la presència de son pare, fins i tot quan li anuncia que l'holandès és el seu promés. En el següent duet, que tanca l'acte, Senta promet fidelitat fins a la mort a l'holandès.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Dibuix de la darrera escena de L'holandès errant en l'estrena a Dresden

Al capvespre, la tripulació de Daland invita els homes de l'estranger a què s'unisquen a la festa, però en va. Les noies es retiren alegres mentre que en el vaixell de l'estranger comencen a aparèixer formes fantasmagòriques. Els homes de Daland se senten espantats. Arriba Senta seguida per Erik, qui li reprotxa el seu menyspreu, malgrat que ella sempre l'ha estimat de manera formal i constant. Quan l'estranger, que ha estat sentint la conversa, sent aquestes paraules s'enfonsa en la desesperació, perquè ara està definitivament condemnat. Convoca als seus homes i confessa a tots que ell és l'holandès errant. Immediatament després que l'holandès deixe terra ferma, Senta es llança a la mar, fidel fins a la mort. Aquesta és la salvació de l'holandès. El vaixell fantasma desapareix, i Senta i l'holandès ascendeixen al cel.[1]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Manuscrit original de la primera pàgina de l'òpera

Com a hereu del Romanticisme, Wagner també va centrar les seves creacions operístiques al triomf de l'expressió dels sentiments. Però tot i que va mantenir el criteri principal, l'amor, per als creadors de la seva època tenia un caràcter tan sublim que no podia ser viscut en aquest món, ni per descomptat, consumar-se físicament; consegüentment, quedava reservat per al Més Enllà, al qual almenys un dels enamorats hi anava a parar abans d'acabar l'obra, fet que desencadenava generalment el dolor etern o la bogeria en la parella. Wagner va introduir un concepte lleugerament diferent: l'amor no pot viure's en aquest món, però té un efecte redemptor.[2]

En aquesta obra es produeix de manera nítida el pas de l'òpera al drama musical. La partitura conté encara alguns números musicals, però no estan separats de manera rigorosa, com ho feien Weber, Heinrich Marschner o el mateix Wagner a Rienzi. És clara la tendència a crear síntesis cada vegada més àmplies. També és clara la transformació de la «melodia en si» (que predominava en els compositors anteriors) en el cant recitatiu-dramàtic. Per la resta, precisament aquesta obra, lligada de manera estreta al romanticisme alemany, és interessant des del punt de vista musical, ja que Wagner utilitza diferents llenguatges musicals per als dos tipus d'homes que s'enfronten aquí: d'una banda els completament «terrenals», Daland, Erik, Mary, els mariners noruecs amb el pilot, les joves del poble; per l'altre l'holandès i les ànimes que li són afins, Senta, que ingressa cada vegada més en l'esfera de l'holandès. Per descomptat, en aquesta obra (Wagner la va escriure abans de complir els 30 anys) encara es poden constatar influències: està present Weber, també Marschner, sens dubte Meyerbeer, la influència del qual era molt difícil d'evitar en l'època. Ja en L'holandès errant s'adverteix que la característica musical més forta de Wagner serà l'harmonia. La melodia i el ritme, tot i que arriben a una altura significativa, encara no tenen característiques decisives. Però des del punt de vista dramàtic, Wagner ja supera a tots els seus models; les ocurrències només tenen validesa en la mesura que se subordinen a una idea dramàtica central. Wagner és, tant des del punt de vista poètic com des del musical, un dramaturg nat.[11]

Encara conservant els elements de construcció de l'òpera romàntica, l'estructura musical és innovadora. El fet que l'obertura resumeixi el drama és un fet clàssic però l'aparició dels dos grans temes que resumeixen el sentit de l'obra, el tema de l'Holandès i el tema de la redempció per amor, això sí que constitueix una innovació. La balada de Senta està construïda en forma de lied amb tornada i estrofes. La festa final al port respon a l'estructura d'un rondó amb estrofes i tornada per als cors i ball per als mariners; el cor de noies dialogant amb la tripulació intervé en forma de variació; la forma de rondó reapareix en el moment en què els mariners morts vivents responen finalment als mariners noruecs. L'escena del sacrifici de Senta constitueix una coda.[13] L'obertura és sobretot una tempestuosa i suggerent marina en forma de poema simfònic. Com les obertures de Tannhäuser i d'Els mestres cantaires de Nuremberg, aquesta proposa una anticipació-resum de l'acció de l'òpera. Igual que la de Tannhäuser adopta la forma de sonata, amb dos temes bàsics contraposats en l'estructura, en l'orquestració, en el tempo i en el contingut expressiu i psicològic; però se'n diferencia fortament per l'evident gust de poema simfònic, característic igualment de dues obertures romàntiques no pensades per a l'escena: Le corsaire, de Berlioz, i Les Hèbrides, de Mendelssohn, també dues belles marines.

L'obertura es divideix en cinc seccions: la introducció que presenta el tema que correspon a l'holandès i a la seva tripulació; l'errant que exposa el motiu de la redempció, lligada a l'amor de Senta cap a l'estrany home pàl·lid i recull part de la música de la Balada, una tercera secció que torna a la música tempestuosa de l'inici, una altra dedicada al motiu de la tripulació de Daland i, finalment, la lluita entre els temes de l'Holandès i el de la redempció introdueixen una última secció. La coda és diferent de les versions de 1843 i 1864.

A L'holandès errant apareixen per primera vegada els leitmotivs (o temes conductors): els uns deriven dels altres, s'associen en un joc subtil, es transformen, passen de mode major a menor, o intervenen en eco. L'associació dels temes principals envoltats pels temes secundaris crea constel·lacions sonores que originen equilibris i tensions. L'anàlisi musical posa en evidència tres constel·lacions temàtiques principals: la de l'Holandès, la de Senta i la dels mariners noruecs.[13]

També és una novetat la utilització dels intervals que utilitza per a produir terror, angoixa, sentiment demoníac: com ara la quarta augmentada o cinquena disminuïda anomenada tríton o diabolus in musica, o també la cinquena de buit, origen d'acords inestables i ambigus, a propòsit de la qual Wagner escriu: «El frec de les cinquenes de buit sobre el violí em sonava com una salutació provinent del món dels esperits...» Els acords de setena disminuïda expressen el dolor i l'angoixa. És un interval de segona menor quan després del segon passatge de la balada del pilot de Daland, la tripulació d'espectres arria les seves veles. El cromatisme, que s'utilitza des de l'antiguitat, Wagner l'explota per descriure la tempesta, la inestabilitat i el terror.[13]

En aquesta òpera, Wagner encara no revoluciona la instrumentació però aporta ja innovacions: entre els 98 instruments, s'utilitzen tres flabiols durant la tempesta, així com un gong i una màquina de vent. A les dues trompes naturals de l'orquestra, afegeix sis trompes entre bastidors i dues trompes de vàlvules que subratllaran el pas del món dels vius al món dels morts. La violència dels elements desencadenats amb efectes estranys i inquietants quedarà reforçada amb el so de dues trompetes naturals, dues trompetes cromàtiques de pistons una tuba, contrabaix i dues trombons.[13]

Wagner respecta la tradició pel que fa a l'elecció de les veus solistes: a les veus greus els atribueix els papers dels personatges maleïts (l'Holandès és un baix-baríton); l'autoritat paternal, Daland, apareix encarnada per un baix, Senta, veu de la joventut i la puresa, és una soprano. On mostra el geni és en el domini de l'alternança i l'oposició de les masses corals.[13] Però va crear dues poderoses figures d'home i dona, que s'eleven molt per sobre dels rols operístics segons l'ús del moment. L'Holandès estava escrit per un baix-baríton en una tessitura que va del fa1 sostingut al fa3, i això per aquest tipus de veu i per l'any 1843 era una monstruositat. Per una banda, els barítons no podien baixar fins al punt requerit i sobretot no podien oferir al personatge el color ombrívol que exigeix, per una altra, els baixos no tenien la més mínima possibilitat d'assolir els dramàtics aguts. El paper de Senta necessita una tessitura de soprano lírico-dramàtica, que va del Si♭2 al Si♭4, i no presenta massa problemes tot i que Wagner el va acomodar a la magnífica Schröder-Drevient.[21]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc
(Der Holländer, Senta, Daland,
Erik, Der Steuermann, Mary)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
1936 Hans Hermann Nissen, Margarete Teschemacher, Ludwig Weber, Torsten Ralf, Karl Ostertag, Magda Strack Carl Leonhardt,
Sächsische Staatsoper Dresden
1936 Fred Destal, Marjorie Lawrence, Alexander Kipnis,
René Maison, Hans Fleischer, Irra Petina
Fritz Busch,
Teatro Colón
1937 Herbert Janssen, Kirsten Flagstad, Ludwig Weber,
Max Lorenz, Ben Williams, Mary Jarred
Fritz Reiner,
Covent Garden
1942 Joel Berglund, Maria Müller, Ludwig Hofmann,
Franz Völker, Erik Zimmermann, Lilo Asmus
Richard Kraus,
Bayreuth
1944 Hans Hotter, Viorica Ursuleac, Georg Hann,
Karl Ostertag, Franz Klarwein, Luise Willer
Clemens Krauss,
Òpera de Munic[23]
1950 Hans Hotter, Astrid Varnay, Sven Nilsson,
Set Svanholm, Thomas Hayward, Hertha Glaz
Fritz Reiner,
Metropolitan Opera
1951 Hans Hotter, Helene Werth, Kurt Böhme,
Bernd Aldenhoff, Helmut Krebs, Res Fischer
Wilhelm Schüchter,
Norddeutscher Rundfunk
1952 Josef Metternich, Annelies Kupper, Josef Greindl,
Wolfgang Windgassen, Ernst Haefliger, Sieglinde Wagner
Ferenc Fricsay,
Deutsches Symphonie-Orchester Berlin
1955 Hermann Uhde, Astrid Varnay, Ludwig Weber,
Rudolf Lustig, Josef Traxel, Elisabeth Schärtel
Joseph Keilberth,
Festival de Bayreuth
1955 Hermann Uhde, Astrid Varnay, Ludwig Weber,
Wolfgang Windgassen, Josef Traxel, Elisabeth Schärtel
Hans Knappertsbusch,
Festival de Bayreuth
1956 George London, Astrid Varnay, Arnold van Mill,
Josef Traxel, Jean Cox, Elisabeth Schärtel
Joseph Keilberth,
Festival de Bayreuth
1959 George London, Leonie Rysanek, Josef Greindl,
Fritz Uhl, Georg Paskuda, Res Fischer
Wolfgang Sawallisch,
Festival de Bayreuth
1960 Dietrich Fischer-Dieskau, Marianne Schech, Gottlob Frick,
Rudolf Schock, Fritz Wunderlich, Sieglinde Wagner
Franz Konwitschny,
Orquestra Estatal de Berlín
Berlin State Choir
1961 Franz Crass, Anja Silja, Josef Greindl,
Fritz Uhl, Georg Paskuda, Res Fischer
Wolfgang Sawallisch,
Festival de Bayreuth
1961 George London, Leonie Rysanek, Giorgio Tozzi,
Karl Liebl, Richard Lewis (tenor), Rosalind Elias
Antal Doráti,
Covent Garden
1963 George London, Leonie Rysanek, Giorgio Tozzi,
Sandor Konya, George Shirley, Lily Chookasian
Karl Böhm,
Metropolitan Opera
1966 Franz Crass, Leonie Rysanek, Karl Ridderbusch,
Claude Heater,?, Anne Marie Bessel
Wolfgang Sawallisch,
Teatro alla Scala
1968 Theo Adam, Anja Silja, Martti Talvela,
Ernst Kozub, Gerhard Unger, Annelies Burmeister
Otto Klemperer,
BBC Chorus & New Philharmonia Orchestra
1969 Franz Crass, Ingrid Bjoner, Karl Ridderbusch,
Sven Olof Eliasson, Thomas Lehrberger, Regina Fonseca
Wolfgang Sawallisch,
RAI Orchestra Sinfonica and Coro di Roma
1971 Thomas Stewart, Gwyneth Jones, Karl Ridderbusch,
Hermin Esser, Harald Ek, Sieglinde Wagner
Karl Böhm,
Festival de Bayreuth
1975 Donald McIntyre, Catarina Ligendza, Bengt Rundgren,
Hermann Winkler, Harald Ek, Ruth Hesse
Wolfgang Sawallisch
1976 Norman Bailey, Janis Martin, Martti Talvela,
René Kollo, Werner Krenn, Isola Jones
Georg Solti,
Chicago Symphony Orchestra
1981-83 José van Dam, Dunja Vejzovic, Kurt Moll,
Peter Hofmann, Thomas Moser, Kaja Borris
Herbert von Karajan,
Orquestra Filharmònica de Berlín
1985 Simon Estes, Lisbeth Balslev, Matti Salminen,
Robert Schunk, Graham Clark, Anny Schlemm
Woldemar Nelsson,
Festival de Bayreuth, també en DVD
1989 Franz Grundheber, Hildegard Behrens, Matti Salminen,
Raimo Sirkiä, Jorma Silvasti, Anita Välkki
Leif Segerstam
Savonlinna Opera Festival
1991 Bernd Weikl, Cheryl Studer, Hans Sotin,
Plácido Domingo, Peter Seiffert, Uta Priew
Giuseppe Sinopoli,
Deutsche Oper Berlin
1991 Robert Hale, Hildegard Behrens, Kurt Rydl,
Peter Josef Protschka, Uwe Heilmann, Iris Vermillion
Christoph von Dohnányi,
Òpera de l'Estat de Viena
Orquestra Filharmònica de Viena
1991 Robert Hale, Julia Varady, Jaakko Ryhänen,
Peter Seiffert, Ulrich Ress, Anny Schlemm
Wolfgang Sawallisch
Bavarian State Opera
1992 Alfred Muff, Ingrid Haubold, Erich Knodt,
Peter Seiffert, Jörg Hering, Marga Schiml
Pinchas Steinberg,
Vienna ORF Symphony Orchestra
Budapest Radio Chorus
1994 James Morris, Deborah Voigt, Jan-Hendrik Rootering,
Ben Heppner, Paul Groves, Birgitta Svendén
James Levine,
Metropolitan Opera
2001 Falk Struckmann, Jane Eaglen, Robert Holl,
Peter Seiffert, Rolando Villazón, Felicity Palmer
Daniel Barenboim,
Òpera Estatal de Berlín, Staatskapelle Berlin
2004 John Tomlinson, Nina Stemme, Eric Halfvarson,
Kim Begley, Peter Wedd, Patricia Bardon
David Parry,
London Philharmonic Orchestra
2005 Juha Uusitalo, Päivi Nisula, Matti Salminen,
Jorma Silvasti, Dan Karlström, Tiina Penttinen
Pertti Pekkanen,
Turku Philharmonic Orchestra
2013 Samuel Youn, Ricarda Merbeth, Franz-Josef Selig
Tomislav Muzek, Benjamin Bruns, Christa Mayer
Christian Thielemann
Festival de Bayreuth (DVD)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Alier, 2007, p. 115.
  2. 2,0 2,1 2,2 Alier, 2001, p. 479.
  3. 3,0 3,1 «Ressenya de l'òpera». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 14 desembre 2015].
  4. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). kareol. [Consulta: 13 desembre 2015].
  5. Gutman, 1990, p. 64.
  6. Wagner, 1843.
  7. Vaughan, William (1982) in Der Fliegende Holländer, English National Opera Guide, Calder Publications Ltd; New Ed edition (Jun 1982) ISBN 0-71-453920-1 pages 27-32.
  8. Gregor-Dellin, 1983, p. 106.
  9. «Dades de l'estrena» (en alemany). operone.de. [Consulta: 13 desembre 2015].
  10. Alier, 1986, p. 16.
  11. 11,0 11,1 11,2 Pahlen, 2004.
  12. Millington, Barry (Ed.) (1992), The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. Thames and Hudson Ltd., Londres. ISBN 0-02-871359-1 page 277.
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 Verdeau-Pailles, Jacqueline. «Assaig sobre l'òpera» (en castellà). Archivo Wagner. [Consulta: 13 desembre 2015].
  14. Millington, Barry (Ed.) (1992), Ibid pàg. 278.
  15. Alier, 1986, p. 17.
  16. García Pérez, 1989, p. 84.
  17. Gregor-Dellin, 1983, p. 149.
  18. Alier, 1986, p. 18.
  19. Alier, 1986, p. 22.
  20. 20,0 20,1 20,2 Alier, 1986, p. 19.
  21. 21,0 21,1 Alier, 1986, p. 23.
  22. «Crítica de Roger Alier» (en castellà). La Vanguardia, 26 de novembre de 1983.
  23. Gravació de qualitat excepcional segons La discoteca ideal de música clásica, de Kenneth i Valerie McLeish, Enciclopedia Planeta, 1996. ISBN 84-08-01038-7

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Introducción al mundo de la ópera. El holandés errante (en castellà). Barcelona: Daimon, 1986. ISBN 84-231-2717-6. 
  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Volum 2 (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-75-3. 
  • Alier, Roger. Qué es esto de la Ópera (en castellà). Barcelona: Ediciones Robinbook, 2007. ISBN 9788496924635. 
  • García Pérez, Jesús. «Wagner». A: La Gran Ópera. quatre (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2. 
  • Gregor-Dellin, Martin. Richard Wagner. 1.1821-1864 (en castellà). Alianza, 1983. ISBN 84-206-8509-7. 
  • Gutman, Robert W. Wagner - The Man, His Mind and His Music (en anglès). Harvest Books, 1990. ISBN 978-0156776158. 
  • Pahlen, Kurt. Diccionario de la Ópera (en castellà). Emece Editores, 2004. ISBN 9789500426183. 
  • Wagner, Richard. An Autobiographical Sketch (en anglès). The Wagner Library, 1843. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'holandès errant (Wagner) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • «Llibret» (en castellà). kareol.es.