La muchacha del arrabal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaLa muchacha del arrabal
Fitxa
DireccióJosé A. Ferreyra Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióJosé A. Ferreyra Modifica el valor a Wikidata
MúsicaRoberto Firpo Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1922 Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà
cap valor Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema mut Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0188918 Modifica el valor a Wikidata

La muchacha del arrabal és una pel·lícula argentina en blanc i negre de l'Argentina que es va estrenar al juliol de 1922 al cinema Esmeralda, dirigida per José Agustín Ferreyra sobre el seu propi guió, protagonitzada per Lidia Liss, Elena Guido, Jorge Lafuente i Ángel Boyano.[1]

Argument[modifica]

Un jove pintor que freqüenta els barris pobres buscant motius per a les seves obres es converteix en l'amant d'una cançonista-prostituta.[1]

Repartiment[modifica]

Difusió en altres països[modifica]

En 1925 la pel·lícula va ser exhibida al cine Kursaal de Barcelona.[2]

Comentaris[modifica]

En estrenar-se el film es va assajar acompanyar musicalment el film amb l'execució del tango La muchacha del arrabal que porta lletra de Ferreyra i Leopoldo Torres Ríos i música de Roberto Firpo, realitzada per l'orquestra d'aquest últim situada en el fossat de l'escenari. En 1923 aquest tango va ser gravat per Carlos Gardel.[1]

Horaci Quiroga en comentar el film va dir que l'argument "a penes aconsegueix a un episodi poemàtic del raval" i que l'enfocament del director no es diferencia dels qui "creient crear tipus, no posen en peus sinó individus anònims d'ambient, presos del fons comú". Jorge Miguel Couselo recull aquesta última frase i afirma que el que Quiroga va exposar com a defecte és precisament el mèrit i lucidesa de Ferreyra: "donar vigència de personatges dramàtics a aquests éssers anònims sense grandesa d'herois". D'altra banda, Couselo troba en la pel·lícula trets autobiogràfics del director, com ara l'ambientació en llocs que ell freqüentava, els pintors exclosos del saló nacional, la rebel·lia d'una generació que tracta d'obrir-se camí com pot.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Couselo, Jorge Miguel. El negro Ferreyra, un cine por instinto. Buenos Aires: Editorial Freeland, 1969, p. 50-53 y 134. 
  2. Bavasso, Ceferino Cristian. «El Cine Argentino durante el período 1925-1935 y sus relaciones con la política nacional e internacional». [Consulta: 2 octubre 2021].

Enllaços externs[modifica]