L'espectadora

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: La spettatrice)
Infotaula de pel·lículaL'espectadora
La spettatrice Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióPaolo Franchi Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióPaolo Franchi Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCarlo Crivelli Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGiuseppe Lanci Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAlessio Doglione Modifica el valor a Wikidata
VestuariAlessandro Lai Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena2004 Modifica el valor a Wikidata
Durada98 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióRoma Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0420215 Filmaffinity: 347926 Rottentomatoes: m/the_spectator Letterboxd: the-spectator Allmovie: v307180 TCM: 546829 TMDB.org: 58193 Modifica el valor a Wikidata

L'espectadora (títol original italià: La spettatrice) és una pel·lícula romàntica italiana del 2004 escrita i dirigida per Paolo Franchi. Estrenada al Festival de Cinema de Tribeca del 2004.[1] Ha estat doblada al català.[2]

Argument[modifica]

Valeria, una jove intèrpret d'una naturalesa solitària i profundament introvertida, experimenta una passió secreta i gairebé mòrbida per a Massimo, un investigador mèdic i veí seu. La noia només observa des de la finestra el que passa davant de l'apartament, passant la major part dels seus moments lliures espiant al seu veí o creuant-se'l pel carrer; això sempre sense interferir amb la seva vida, evitant qualsevol gest o paraula que pugui implicar una connexió amb ell. El dia que Massimo surt de l'apartament, per anar de Torí a Roma, Valeria decideix seguir-lo; arribat a la capital, la noia aconsegueix trobar feina com a mecanògrafa de Flavia, sòcia de Massimo i ocupada en escriure un llibre sobre el seu difunt marit. El contracte de treball amb què estan vinculades les dues dones porta Valeria a viure en contacte directe amb Massimo, convertint-se en partícip d' alguns moments de la vida de l'home que ha seguit. Ell donarà el primer pas d'apropar-se entre els dos, però ara que la distància que els va separar s'ha diluït, Valeria pren la decisió de tornar a Torí, evitant la implicació emocional a la qual mai ha estat acostumada.[3]

La pel·lícula va ser relacionada per diversos crítics amb les obres de Krzysztof Kieślowski.[4][5][6]

Repartiment[modifica]

  • Barbora Bobuľová: Valeria
  • Andrea Renzi: Massimo
  • Brigitte Catillon: Flavia
  • Chiara Picchi: Sonia
  • Matteo Mussoni: Andrea
  • Giorgio Podo: El conegut del pub
  • Carlotta Centanni: L'agent immobiliari
  • Cesare Cremonini: El mussol

Rebuda[modifica]

  • "Singular passeig per la degradació romàntica on destaca el bellíssim rostre de l'actriu Barbora Bobulova (...) la pel·lícula porta a la seva audiència a un estrany estat observatori" [7]

Referències[modifica]

  1. Antonio Tricomi. «Renzi alla corte di Robert De Niro». La Repubblica, 28-04-2004.
  2. S.A., (ASI) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals,. «ésAdir > Filmoteca: pel·lícules > L'espectadora». [Consulta: 2 desembre 2018].
  3. «La Spectatrice». [Consulta: 2 desembre 2018].
  4. Paolo D'Agostino. «Piccole coincidenze vissute alla finestra». La Repubblica, 07-05-2004.
  5. Laura Morandini; Luisa Morandini; Morando Morandini Zanichelli, 2007. Il Morandini. 
  6. Alberto Pezzotta. «Neorealismo e ricerca in due film italiani». Corriere della Sera, 16-05-2004.
  7. Ocaña, Javier «La espectadora». El País.