Llei de Teeter

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La llei de Teeter és un comentari sobre la pràctica de la lingüística històrica, que explica com els diferents investigadors poden arribar a concepcions radicalment diferents de la protollengua d'una família:[1][2]

« La llengua de la família que millor conec sempre resulta ser la més arcaica. »

Tot i que la llei porta el nom del lingüista americanista Karl V. Teeter, pel que sembla, no apareix en cap de les obres de Teeter.[3] És citada habitualment des de la publicació en 1976 de Paul Friedrich Proto-Indo-European syntax: the order of meaningful elements pel lingüista indoeuropeista Calvert Watkins.[3] Watkins va argumentar que la reconstrucció sintàctica de Friedrich es va basar enterament en grec homèric.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Watkins, 1976, p. 310.
  2. Lightfoot, 1979, p. 156.
  3. 3,0 3,1 Hock, 2007, p. 275.

Bibliografia[modifica]

  • Watkins, Calvert. «Towards Proto-Indo-European syntax: problems and pseudo-problems». A: Papers from the Parasession on Diachronic Syntax. Chicago: Chicago Linguistic Society, 1976, p. 305–326. 
  • Hock, Hans Henrich. «Privileged Languages and Others in the History of Historical-Comparative Linguistics». A: History of Linguistics 2005: Selected Papers from the Tenth International Conference on the History of the Language Sciences. John Benjamins, 2007, p. 274–287. ISBN 978-90-272-4603-5. 
  • Lightfoot, David W. Principles of Diachronic Syntax. Cambridge University Press, 1979. ISBN 978-0-521-29350-1.