Lliga General dels Treballadors d'Angola
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | sindicat  |
| País d'origen | Angola |
| Història | |
| Fundador | André Martins-Kassinda, Pedro Barreiro Lulendo |
| Data de dissolució o abolició | 1973 |
| Governança corporativa | |
| Afiliació internacional | CIOSL |
La Lliga General dels Treballadors d'Angola (portuguès Liga Geral dos Trabalhadores de Angola, LGTA) va ser una organització sindical angolesa a l'exili, formada per refugiats angolesos al veí Congo-Kinshasa, LGTA estava vinculada al Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA). Durant la dècada de 1960 la LGTA va ser el major sindicat angolès.[1]
Fundació[modifica]
La LGTA fou fundada per tal de contrarestar el sindicat en l'exili Unió Nacional de Treballadors Angolesos (UNTA), vinculat al MPLA.[2] La nova organització tenia la base a Leopoldville/Kinshasa (Congo).[3] En la seva fase inicial la LGTA va rebre el suport de la central sindical congolesa FGTK.[4]
Afiliacions internacionals[modifica]
La LGTA es va unir a la Confederació Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures i AFRO (l'organització regional de la CIOSL) en 1961. La LGTA tenia al voltant de 1.500 membres a mitjans de la dècada de 1960.[3] La LGTA va rebre finançament de la CIOSL i AFL-CIO.[1][5] Aquests fons es van transferir al FNLA i la UPA.[6]
Expansió i activitats[modifica]
En 1963 la LGTA va realitzar una modesta expansió de les seves activitats. Es va establir la secció de dones, FLGTA, i la de joves, JLGTA.[7][8] L'ala juvenil estava executant programes educatius. L'organització va començar a organitzar els vilatans d'Angola a les zones sota el control de la guerrilla.[8]
André Martins-Kassinda fou nomenat secretari general de la LGTA.[9][10][11] Tanmateix Kassinda es va rebel·lar poc després contra el líder del FNLA Holden Roberto.[12][9] El 8 de febrer de 1963, l'executiva de la LGTA va enviar una sol·licitud formal per ingressar en el FNLA, tractant d'ampliar les activitats sindicals i ser capaç de formar un contrapès a Holden.[13] Finalment, després de trencar amb Holden, Kassinda carregarà contra el FNLA acusant-lo de 'tribalisme'.[14] El nou projecte polític de Kassinda, el Consell Popular d'Angola, va posar en marxa un nou sindicat, l'UGTA.[1][12][15] Després de l'escissió de Kassinda, Pedro Barreiro Lulendo esdevingué nou secretari de la LGTA. Pedro Rana fou nomenat secretari administratiu i Pierre Naninthela secretari regional pel Congo.[16][17] En 1965 patí una nova escissió, la Unió dels Sindicats Revolucionaris d'Angola (USRA).
A començaments de la dècada del 1970 la LGTA afirmava tenir 33,000 membres.[1] L'African-American Labor Center i la Union nationale des travailleurs congolais (després Union nationale des travailleurs zaïrois, UNTZa) organitzaren seminaris conjunts i cursos pels organitzadors de la LGTA i del sindicat catòlic CGTA, centrant-se en la història laboral, l'organització, l'administració i les cooperatives rurals. A l'octubre de 1971 uns quants sindicalistes exiliats angolesos havien participat en aquests entrenaments. El 1973 la LGTA va crear el seu propi centre de formació.[18]
El 22 de setembre de 1973 la LGTA es va unir a la CGTA, formangnt la Central Sindical Angolana (CSA).[19]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Mielke, Siegfried. Internationales Gewerkschaftshandbuch. Opladen: Laske + Budrich, 1983. pp. 204-205
- ↑ Ikwezi, eds. 1–4. p. 11
- ↑ 3,0 3,1 United States. Labor Digests on Countries in Africa. Washington, D.C.: U.S. Dept. of Labor, Bureau of Labor Statistics, 1966. p. 4
- ↑ Marcum, John A. The Angolan Revolution. Vol. 2, Exile Politics and Guerrilla Warfare (1962-1976). Cambridge, Mass: MIT, 1978. p. 117
- ↑ Sellström, Tor. Formation of a Popular Opinion 1950 - 1970. Uppsala: Nordiska Afrikainst, 2003. p. 342
- ↑ Burchett, Wilfred G. Southern Africa Stands Up: The Revolutions in Angola, Mozambique, Rhodesia, Namibia, and South Africa. New York: Urizen Books, 1978. p. 29
- ↑ Comhaire-Sylvain, Suzanne. Femmes de Kinshasa hier et aujourd'hui. Paris, Le Haye: Mouton, 1968. p. 276
- ↑ 8,0 8,1 Marcum, John A. The Angolan Revolution. Vol. 2, Exile Politics and Guerrilla Warfare (1962-1976). Cambridge, Mass: MIT, 1978. p. 104
- ↑ 9,0 9,1 Kamabaya, Moisés. O renascimento da personalidade africana: história. Luanda: Editorial Nzila, 2003. p. 181
- ↑ Chilcote, Ronald H. Emerging Nationalism in Portuguese Africa. Stanford: Hoover Institution Press Stanford Univ, 1969. p. 31
- ↑ Link, Vol. 7 - eds. 26–52. United India Periodicals, 1965. p. 72
- ↑ 12,0 12,1 Butler Hendrick, Allison. Area handbook for Angola. American University (Washington, D.C.). Foreign Areas Studies Division, 1967. p. 224
- ↑ Marcum, John A. The Angolan Revolution. Vol. 2, Exile Politics and Guerrilla Warfare (1962-1976). Cambridge, Mass: MIT, 1978. p. 370
- ↑ Harsch, Ernest, and Tony Thomas. Angola: The Hidden History of Washington's War. New York: Pathfinder Press, 1976.
- ↑ Southern Africa, Vol. 4. Southern Africa Committee, 1971. p. v
- ↑ Africa report, Vol. 9–10. African-American Institute. p. xxv
- ↑ IFPAAW snips. International Federation of Plantation, Agricultural, and Allied Workers, 1962. p. 148
- ↑ Marcum, John A. The Angolan Revolution. Vol. 2, Exile Politics and Guerrilla Warfare (1962-1976). Cambridge, Mass: MIT, 1978. pp. 190, 394
- ↑ Report of the World Congress. International Confederation of Free Trade Unions, 1975. p. 99