Llucalcari
| ||||
| Tipus | entitat singular de població  | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Illes Balears | |||
| Comarques | Serra de Tramuntana | |||
| Municipi | Deià | |||
| Població humana | ||||
| Població | 18 (2025) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 81 m | |||
| Patrocini | Assumpció de Maria | |||
| Codi INE | 07018000200 | |||
| Bé d'interès cultural | ||||
| Identificador | RI-53-0000509-00001 | |||
Llucalcari, també conegut com es Carrer,[1] és un petit nucli agregat al terme municipal de Deià, a la vessant de mestral de la serra de Tramuntana (Mallorca). Està situat a uns tres quilòmetres del nucli urbà en la carretera cap a Sóller.
Geografia
[modifica]El llogaret ocupa aproximadament 2 ha i presenta un relleu marcadament muntanyós amb litoral abrupte. El clima és mediterrani sec-subhumit, amb 17 °C de temperatura mitjana anual, una oscil·lació tèrmica d'uns 14,5–15 °C i uns 700 mm de precipitació anual. Predomina el vent de tramuntana. Entre les fonts naturals hi ha les de ses Mentides, de Son Coll i des Canyaret.[1]
La geologia està dominada per calcàries juràssiques, amb sòls bruns calcaris. A la franja litoral abunda el pinar. L'agricultura tradicional és de secà i en marjades, amb protagonisme de l'oliverar; també s'hi han conreat cítrics. Les possessions de can Apol·loni i can Simó són de les més extenses.[1] Baixant per un caminoi que travessa un pinar s'arriba a una cala de còdols anomenada es Canyeret.
Llucalcari forma part de la serra de Tramuntana, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO (2011) en la categoria de Paisatge cultural, pel sistema històric de marjades, camins empedrats i maneig tradicional de l'aigua.
Etimologia
[modifica]El topònim Llucalcari s'ha explicat primer com a derivat del llatí locus calcarius (lloc de pedra calcària). Una altra hipòtesi és que provingui d'un híbrid arabomossàrab: lluc del llatí locus (lloc) i alcari de l'àrab qarya (alqueria) o del participi qâri (habitant). Però la hipòtesi és poc versemblant, tant lingüísticament com semàntica. Els documents medievals ja el recullen amb formes variants des del segle xiii, i el DCVB el considera un compost de Lluc i al-qari (lloc de l'alqueria).[2][3]
Història
[modifica]En època islàmica s'integrà al juz’ de Musuh-Bunyula . La zona fou incorporada pels catalans el 1231. El Llibre del Repartiment (1232) consigna la concessió de les terres de Llucalcari a Gilabert de Cruïlles, que les repartí entre els seus col·laboradors.[1]
Al segle xiii, la família Borsers n'exercia el domini principal i l'alqueria destacava dins el terme de Deià. Al segle xiv, als punts estratègics de la costa s'aixecaren talaies i s'hi destinaren escoltes contra incursions pirates. A finals del segle xvi ja hi havia cinc torres defensives (can Apol·loni, can Simó, Casa d'Amunt, Son Beltran i can Puigserver), de les quals se'n conserven tres.[1]
Patrimoni
[modifica]El nucli està format per una vintena d'edificacions, unes catorze agrupades i la resta disperses. Entre els elements més destacats hi ha l'oratori del 1600, dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, d'interior senzill i cobert amb una volta sostinguda per dos arcs apuntats; així com els casals de can Simó, can Apol·loni i la Casa d'Amunt, tots amb torres de defensa. Les festes locals se celebren el 15 d'agost.[1]
Des de 1987 funciona l'Associació de Propietaris, Residents i Amics de Llucalcari, que contribueix a la preservació i dinamització del llogaret. Malgrat això, el lloc també ha estat notícia pels xalets il·legals construïts als anys vuitanta i que, arran d'una denúncia del grup ecologista GOB, quedaren condemnats a ser enderrocats finalment el 2011 per ordre del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.[4][5]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 «Llucalcari». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 8. Palma: Promomallorca, p. 73. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ Coromines, Joan. «Llucalcari». A: Onomasticon Cataloniae. vol. I. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997, p. 188. ISBN 84-7256-331-6 [Consulta: 3 octubre 2025].
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Llucalcari». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Ramis, Margalida Maria «Llucalcari, a la fi» (
PDF). L'ecologista, núm. 52, 2011. ISSN: 2171-9284 [Consulta: 3 octubre 2025]. - ↑ Pinya, Mercè «El jutge visita Llucalcari per veure si hi queden restes dels xalets». Ara Balears, 24-05-2013 [Consulta: 3 octubre 2025].
