Manuel Costa-Pau i Garriga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaManuel Costa-Pau i Garriga
Manuel Costa-Pau Garriga.jpg
Manuel Costa-Pau Garriga fotografiat en un paratge de Colomers
Dades biogràfiques
Naixement 9 d'abril de 1936
Garriguella, Alt Empordà
Mort 30 de maig de 2016(2016-05-30) (als 80 anys)
Girona, Gironès
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Activitat professional
Ocupació escriptor, ensenyant, pensador
Període en actiu contemporani
Gènere narrativa, poesia, assaig
Modifica dades a Wikidata

Manuel Costa-Pau Garriga (Garriguella, 9 d'abril de 1936 - Girona,[1] 30 de maig de 2016)[2] fou un escriptor, professor, editor,[3] traductor i pensador català. Ha conreat diversos gèneres: narrativa, poesia, assaig i periodisme. S'ha destacat també com a editor. En paraules d'Isabel-Clara Simó en el llibre Els racons de la memòria (2009), “Tots els qui l'han tractat queden d'entrada aclaparats per la seva forta personalitat i després enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do de l'observació”'.[4]

Biografia [cal citació][modifica | modifica el codi]

A tres anys, en produir-se la reculada republicana (1939), creuà el Pirineu, camí de l'exili, amb els pares i una germana, Rosa, futura pedagoga i autora de llibres escolars. Les presses del moment feren que el germà mitjà (Josep, Pep Costa-Pau, futur exclergue fundador d'escola Súnion que havia participat, el 1966, en la manifestació insòlita de capellans davant la prefectura de policia de Barcelona) romangués amb els avis. La part de família que va poder marxar es va establir a Ceret.

De retorn de l'exili, havent estat sotmès el pare a expedient de depuració pel règim franquista, va viure a Vilajuïga i Figueres, i li pertocà de créixer dins l'autarquia. Ben d'hora, va militar en la represa cívica i cultural de postguerra. Publicà un primer llibre de poesia, Mont Perdut (1955) i l'any següent fou el més novell dels poetes partícips de la primera Festa de la Poesia de Figueres, organitzada pel casino Menestral, junt amb Carles Fages de Climent, Jaume Maurici, Montserrat Vayreda i Maria dels Àngels Vayreda, Carme Guasch, Vicenç Burgues i Pilar Nierga. Contribuí a redactar fulls i opuscles subversius. Col·laborà en la revista clandestina La Jirafa, que dirigia Rafael Borràs; participà en Aula de Cultura, cercle universitari de debat, i fou assidu del seminari de teatre que dirigia Àngel Carmona. Interessat pel teatre d'agitació política, figurà en un elenc d'estudiants que el 1958 dugué a terme a la facultat de Lletres i en diferents escoles professionals una lectura escenificada de L'excepció i la regla, de Bertolt Brecht, en traducció de Feliu Formosa, primera representació d'una peça brechtiana dins l'espai comunicacional català. Participà en la coneguda representació d'Otel·lo, de Shakespeare, dirigida per Àngel Carmona, que el públic no deixà acabar per la gosadia de la seva posada en escena (teatre Romea, Barcelona, 1970). Encara estudiant, treballà en les escoles San Pedro Apóstol i Liceo Santa María, a Barcelona, on fundà després el col·legi Pyrene (1960) en col·laboració amb Pere Pau i Joan Feu Giralt. Conjuminà docència, redacció editorial i treball clandestí. Fou un dels introductors del català a l'escola, sota l'empara d'Òmnium Cultural. El 1976 fou nomenat —per la Delegació d'Ensenyament Català d'aquesta institució— coordinador, amb Jordi Boïl, de cursos de llengua i d'història a la regió de Girona i el 1977 entrà en el cos de professors de la Universitat Autònoma de Barcelona encarregat del reciclatge de català de mestres i llicenciats.

Dels anys 80 del segle XX ençà, ha compaginat la feina com a mestre amb la literatura, el periodisme i la tasca editorial. Ha estat finalista del premi de normalització lingüística Adac (1991). Va intervenir en el món del cinema com a actor en el film Amigogima (2002), de J. M. Nunes. Presidí la junta promotora del tercer Congrés de Cultura Catalana (1995-2003), que va recaptar un ample suport de particulars i entitats de tot el territori.

En el camp editorial, treballà en la redacció de l'Enciclopedia Universal Espasa-Calpe; fou director de les edicions catalanes d'Alfaguara; director literari de Dima Ediciones; d'Edicions Ulisses, entitat incardinada dins el grup Planeta, i de Llibres de l'Índex. El 1995, va crear l'editorial Llibres del Segle, que va dirigir fins a 2010, que es lliurà del tot a l'obra personal.

Figura entre els pensadors contemporanis aplegats en Teories de Catalunya, de Francesc Roca (2000). Va ser ponent del simposi «Països Catalans i Europa» dins el programa del centenari de l'Institut d'Estudis Catalans (febrer de 2007).

Casat amb Lluïsa Bea, mestra d'escola i xef professional, és pare de cinc fills: Roger (Roger Costa-Pau), poeta i editor; Consol i Núria, filòlogues; Marta i Mireia, titulades en filosofia i periodistes. En l’actualitat viu a Gaüses, llogarret empordanès del vessant esquerre del Ter.

Obra [cal citació][modifica | modifica el codi]

Periodisme[modifica | modifica el codi]

En el seguit dels anys, va escriure en opuscles i publicacions underground, i en La Jirafa, que dirigia Rafael Borràs, d'on sorgí el concepte «altres catalans», formulat per Francesc Candel i desplegat teòricament per Àngel Carmona. Col·laborà en El Correo Catalán, Telexpress, Telestel; en Presència (primera època); en Canigó (revista), Avui, El Punt. Col·laborà amb composicions poètiques en Tramuntana (1963-66), que dirigí Narcís Pijoan. Cofundà i dirigí la revista Mot d'Obra, el número 2 de la qual fou segrestat per la policia espanyola en l'avinentesa de l'«operació Garzón» (1992) contra la militància socialista d'alliberament nacional. Ha dirigit Lletres a Plom fins a 2010.

Narrativa[modifica | modifica el codi]

Costa-Pau sol afirmar que entén «una novel·la també com un assaig». La seva narrativa acompleix la funció de delectar sense negligir d'abordar els quids adjacents però indestriables del fil argumental. D'una riquesa lèxica extraordinària, la seva narrativa, igual que el seu treball poètic, palesa una recerca de clarors i evidències dins la foscúria multitudinària. Diu Enric Pujol que bona part del seu paisatge literari abraça la «regió de Tramuntana», «el gran nord-est català que no sap de fronteres», altrament un espai que li és proper, per tal com hi va passar la infantesa i part de la vida adulta, un territori que esdevé mític univers i, tanmateix, del tot recognoscible per virtut de la seva ploma. 

  • Sempre sentíem parlar de la guerra (1968)
  • Història d’home errat (1969)
  • Conte d’amor (1971)
  • Janna. Gaüses. Llibres del Segle (2011). Premi LiberPress 2012
  • Diana Palmer. Gaüses. Llibres del Segle (2015)[3]

Assaig[modifica | modifica el codi]

  • Turistes, sirenes i gent del país,[3] Ariel (1967). En aquest assaig, Manuel Costa-Pau parla del fenomen del turisme als Països Catalans. Llibre molt reeixit, se'n van fer diverses edicions i es traduí a diverses llengües. En Turistes, sirenes i gent del país Costa-Pau parla del fenomen del turisme als Països Catalans. Va ser un èxit editorial, qualificat de «llibre deliciós» pel Petit diccionari amb knack, codificat segons la manera «picant i seductora» d'Ann Jellicoe (1971). El llibre ha estat i és referent de molts treballs sobre la realitat catalana contemporània. Xavier Ferrer, historiador, el proposa com a text imprescindible. Al seu moment, Francesc Roca i Àngel Carmona destacaren Turistes, sirenes i gent del país com una obra d'anàlisi comparable a Els altres catalans, de Francesc Candel, o Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.
  • La arquitectura. Bruguera (1972). Aquesta obra fou treta a la llum amb retallades substancials i amb la substitució sense previ avís del capítol sobre el corrent romànic i gòtic català
  • "Les cròniques catalanes". Dins Ulisses, volum 3. Planeta (1979)
  • "Escriure sota el nou ordre mundial". Dins la revista Mot d'obra (nov. 1991)
  • "Teories de la justícia". Dins la revista Lletres a plom (gener 1997)
  • "Damià Escuder, rebel infatigable". Dins Revista de Girona, núm. 271 (2012)
  • "Per una sintaxi nacional", dins El dia de la llibertat. Llibres del Segle (2013)

Poesia[modifica | modifica el codi]

Dins el decenni de 1950-60, l'antòleg Àlex Broch situa Costa-Pau entre els poetes que reflecteixen millor l'ànsia d'arrelament social i que entenen la poesia com a crit de denúncia i com a cant de futur. El 1966 Montserrat Vayreda troba els seus versos «d'una senzillesa tal que els fa gairebé transparents». Després avançarà cap a una descoberta de claror i nova veritat dins les foscúries de la multitud contemporània. A banda de figurar en diverses antologies, ha estat convidat a certàmens com ara el II Encontre de poetes occitans, gallecs i catalans, de Tolosa de Llenguadoc (2007). Part de la seva poesia ha estat traduïda a l'espanyol per Vicente Araguas, que en va presentar una mostra a Madrid (2008).

  • Mont Perdut. Barcelona (1955)
  • Antologia poètica universitària 1956-1958 (amb altres poetes). Llibres de l'Ossa Menor, Proa edicions. Barcelona, 1959
  • Antologia de la poesia social. (Autor: Angel Carmona). Barcelona (1970)

Traducció[modifica | modifica el codi]

  • El respir (2008), de la poeta francesa Laurine Rousselet
  • Poetes gallecs d'avui (2008), en versió gallega i catalana
  • El venedor de globus (2009), del poeta aragonès Jesús Lizano

Obra enciclopèdica[modifica | modifica el codi]

  • Els Països Catalans. Barcelona (1984). Obra col·lectiva i volum onzè de l'enciclopèdia Ulisses, aportació de referència en diverses disciplines i propostes docents, de la qual Costa-Pau fou director i redactor principal.
  • Ulisses: enciclopèdia de la recerca i la descoberta.[3] Barcelona (1977-1985). Exposició sistemàtica o «instrucció completa» en dotze volums dels diferents aspectes del coneixement des de l'origen de la vida i del cosmos fins a la història de la humanitat, sempre des d'una perspectiva crítica de signe progressista. Adaptació de l'Ulisses del grup romà Editori Riuniti. Costa-Pau en fou director literari i redactor en cap.
  • Enciclopedia Espasa-Calpe (anys 1960-70). En fou redactor, i un dels primers pensadors a debatre sobre Antonio Gramsci.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pastells, Josep. «Mor als 80 anys l'escriptor i editor empordanès Manuel Costa-Pau». Ara.cat, 30-05-2016. [Consulta: 30 maig 2016].
  2. Padrosa Gorgot, Inés. Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà. Girona: Diputació, 2009. ISBN 9788496747548. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Roca, Francesc «Costa-Pau, per exemple». El Punt Avui, 15-11-2015 [Consulta: 29 febrer 2016].
  4. Simó, Isabel-Clara. Els racons de la memòria. Edicions62, 2009. ISBN 9788429763799.