Mina Clara

De Viquipèdia
Infotaula d'edifici
Mina Clara
Dades
TipusMina Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSaldes (Berguedà) Modifica el valor a Wikidata
 42° 13′ 06″ N, 1° 41′ 49″ E / 42.218366°N,1.696859°E / 42.218366; 1.696859Coord.: 42° 13′ 06″ N, 1° 41′ 49″ E / 42.218366°N,1.696859°E / 42.218366; 1.696859

La Mina Clara, fou una mina de carbó situada l'Espà, municipi de Saldes (Berguedà), s'explota entre el 1940 i el 1944. D'aquesta mina en destaca l'accident que va ser el més greu en la mineria catalana, ocorregut el 10 d'abril del 1944 a conseqüència d'una explosió de grisú i en el qual i perderen la vida trenta-quatre miners.[1]

Historia[modifica]

La mina Clara va ser oberta per Gil Ribera, després va passar a Carbones Oller fins que el 13 de juny de 1940 va ser venuda a Carbones y Transportes Cadí S.A. que la va explotar fins al seu tancament el 1944. A la mina les capes de carbó eren verticals, els miners picadors[a] tenien el lloc de treball escalonat i quan l'arrencaven amb la puntona [b] queia en unes canals i s'esllavissava per la seva extracció cap a l'exterior. Posteriorment aquest carbó era transportat amb un funicular de l'Espà a Els Hostalets (Vallcebre) que tenia una longitud d'11.700 metres i de Coll de Pradell-Vallcebre al Collet (Guardiola) amb una longitud de 6.789 metres 659 m de desnivell i amb una capacitat de transport de 20 tones/hora. Aquests telefèrics foren construïts entre el 1944 i el 1946. Al Collet el carbó era carregat en vagons de tren de la línia fèrria Guardiola-Manresa-Barcelona.[1][2]

Els minaires que treballaven a la mina Clara eren veïns de l'Espà, Gósol i Saldes, però una gran majoria eren forasters, alguns s'allotjaven a les cases de pagès del voltant de la mina i d'altres vivien en un mateix lloc a tocar del poble de l'Espà. Aquests últims vivien en males condicions. Una part d'aquests forasters eren persones que s'escapolien del règim franquista, havien tornat de l'exili o buscaven un lloc remot per viure, per poder treballar varen donar noms falsos.[c][3][2]

Accident a la Mina Clara[modifica]

El 10 d'abril de 1944, una explosió de grisú va causar la mort de trenta-quatre treballadors de la mina i sis ferits. Va ser l'accident de la mineria amb més nombre de morts ocorregut a Catalunya, al segle XX i principis del XXI.[1] Posteriorment va haver-n'hi un amb un nombre de morts semblant a la mina consolació de Fígols el 1975 amb trenta morts.[2]

El 10 d'abril, el dilluns de pasqua, varen entrar a treballar al torn de nit un total de quaranta miners. El fet que les capes de carbó fossin verticals i per poder extreure'l es fes lliscar per unes canals, provocava una gran polseguera a tot l'interior de la mina. A sis-cents metres sota terra i en explotar una barrinada[d] es va obrir una bossa de grisú, provocant una doble explosió la de la dinamita i la del grisú en contacte amb l'aire, això afegit a la pols de carbó també altament inflamable va ajudar a fer més flamarada. Aquesta ona expansiva de foc va atrapar als minaires provocant la mort de trenta-quatre i ferint-ne sis més. L'explosió va provocar l'ensorrament d'una part de la galeria principal fent més dificultós el rescat dels minaires.[2][4]

Els primers a arribar-hi foren la gent de Saldes i colles de miners de Vallcebre, Fígols i Guardiola. Un Equip de salvament, de l'empresa Carbons de Berga S.A., format per quinze miners sota el comandament de l'enginyer Manuel Portis, es va desplaçar el matí del dia 11 d'abril a la mina Clara. El funeral i enterrament de trenta-tres difunts es va fer el 13 d'abril en un altar improvisat en un dels coberts de la mina, amb l'assistència dels miners de la comarca i les autoritats civils i militars del moment. Un dia després del funeral es va localitzar el cos sense vida de l'últim minaire víctima de l'explosió.[2][4] Hi morien 34 miners, entre els quals, un únic català, i una vintena de la província d'Almeria, vuit dels quals de Serón. Es confirma que molts dels miners morts –i vius– probablement eren clandestins, majoritàriament d'Almeria i Jaén  i que «treballessin amb noms falsos a la mina de Clara» per esquivar controls policials.[5]

Després d’això, hi va haver un altre intent d’explotació al segon nivell de la Mina Clara, però un nou accident el juny del 1949, amb el resultat de 6 morts, va aturar definitivament l’activitat.[6]

Notes[modifica]

  1. Picador: Miner que treballa en la línia d'explotació, arrencant el mineral.
  2. Puntona: Eina semblant a un pic, puntut per les dues bandes, té l'ull al mig i serveix per excavar material dur i sec.
  3. Que alguns dels treballadors arribessin a Saldes per buscar un refugi i fugir de la repressió de la postguerra civil, en un lloc apartat ho dedueixen els historiadors pels noms amb què l'empresa els va registrar i les dades bàsiques com el lloc de naixement i de residència. Un altre factor és el fet que dels trenta-tres cadàvers de l'accident només se'n varen reclamar vint.[3]
  4. Barrinada: Forat fet amb una barrina en una roca o en el carbó i ple d'explosius


Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Antiga mina Clara». Diputació de Barcelona. [Consulta: 3 abril 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Soler i Riba, Ramon; Josep Oriola i Casòliva. Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà. ISBN 84-921450-1-3. 
  3. 3,0 3,1 Rosa Serra Rotés. «Del racionamiento al desarrollismo (1939-1975): la cuenca minera de Berga (Barcelona)» (en castellà). Diputación de Barcelona, 2015. [Consulta: 4 abril 2021].
  4. 4,0 4,1 Serra Rotas, Rosa «1944. les visites del gobernador Correa Veglison». L'Erol. Àmbit de Recerques del Berguedà [Berga], núm.116, 2013, pàg. 34-36 [Consulta: 4 abril 2021].
  5. ««En el cementiri no hi ha ni una placa que recordi els 34 miners de Clara»». Regio 7. Prensa iberica. [Consulta: 22 setembre 2022].
  6. «Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (II): L'Espà». Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. [Consulta: 22 setembre 2022].

Bibliografia[modifica]

  • Favà Compta, Maria Favà Compta. La mina de la mort. Cassà de la Selva: Editorial Gavarres, Periodismes 2022, p. 125. ISBN 978-84-19292-04-9.