Vés al contingut

Momentos robados

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaMomentos robados
Fitxa
DireccióOscar Barney Finn Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Director artísticMaría Julia Bertotto Modifica el valor a Wikidata
ProduccióOscar Barney Finn Modifica el valor a Wikidata
GuióAntonio Larreta Modifica el valor a Wikidata
MúsicaRuben López Furst Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de soJorge Stavropulos
FotografiaFélix Monti Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeJulio Di Risio
ProductoraO.B.F. Producciones
Sociedad Anónima de Televisión por Cable
DistribuïdorDistribution Company S.A.
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1998 Modifica el valor a Wikidata
Durada103 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Recaptació9.743 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0125411 Letterboxd: stolen-moments-1997 Allmovie: v160078 TMDB.org: 376155 Modifica el valor a Wikidata

Momentos robados és una pel·lícula de l'Argentina filmada en colors dirigida per Oscar Barney Finn sobre el seu propi guió escrit en col·laboració amb el guió d'Antonio Larreta amb diàlegs de Barney Finn sobre una història d'aquest últim, que es va estrenar el 2 de juliol de 1998 i que va tenir com a actors principals a Assumpta Serna, Jorge Rivera López, François Eric Gendron i Betiana Blum.[1]

Va ser filmada a Puerto Deseado, província de Santa Cruz i a Comodoro Rivadavia a la província de Chubut.

Sinopsi

[modifica]

En un cinema de poble patagó de 1947, l'esposa del metge de la zona, se submergeix en somni de ficció i s'apassiona cada setmana amb els personatges de cel·luloide i a la seva casa fantasia amb mons en els quals ella és una dona fatal.

Repartiment

[modifica]

Comentarios

[modifica]

AP a El Menú va escriure:

« «Barney Finn roba moments sense interès, tediosos, els d'un vestit bonic, un disseny musical poderós, vol comptar amb imatges però cau sota la temptació de la veu en off o de la machietta en la discussió dels comensals estancieros sobre política, quan no presumeix d'una actriu que revolea el seu cos fràgil i sense convicció.»[2] »

Adolfo C. Martínez a La Nación va opinar:

« «Amb aquest estil tan personal que apunta sempre a l'impecable en matèria d'ambientació i fotografia (de Félix Monti), Oscar Barney Finn va aconseguir una història per moments atrapante que, no obstant això, cau a vegades en un cert aire monocorde que deté la trama.»[2] »

Manrupe i Portela escriuen:

« «Drama d'amor en escenari patagó amb la segona incursió de l'actriu espanyola al cinema argentí (veure Yo, la peor de todas), però aquesta vegada amb massa tics.»[2] »

Nominacions

[modifica]
Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina, Premis Cóndor de Plata, 1999.

Notes

[modifica]
  1. Hay momentos que parecen mil años, crítica a Página 12
  2. 2,0 2,1 2,2 Manrupe i Portela, 2003, p. 160-161.

Referències

[modifica]
  • Manrupe, Raúl. Un diccionario de films argentinos II 1996-2002. Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2003, p. 160-161. 

Enllaços externs

[modifica]