Montiró
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Entitat singular de població  | |||
| Construcció | Medieval, XVI-XVIII | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Obra popular | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Ventalló (Alt Empordà) | |||
| ||||
Montiró és un poble dins el terme municipal de Ventalló (Alt Empordà). El seu conjunt arquitectònic forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]
Aquest poble havia estat municipi independent a principis del Segle XIX, però amb la política de reducció de municipis va ser agregat a Ventalló el 1846 juntament amb d'altres pobles dels voltants.[2][3]
Descripció[modifica]
El poble de Montiró està situat a escassa distància a llevant del nucli urbà de la població de Ventalló, de la que forma part. Es tracta d'un nucli agrupat format per carrers curts i estrets actualment arranjats, i disposats a l'entorn de l'església de Sant Sadurní i del palau dels Margarit. Tot i que gran nombre d'habitatges han estat rehabilitats i restaurats, en general, es corresponen amb grans casals d'època moderna de planta rectangular, amb les cobertes de teula de dues vessants i distribuïts en planta baixa i dos pisos, alguns amb golfes també. Presenten obertures rectangulars, amb els emmarcaments bastits amb carreus de pedra ben desbastats i les llindes planes, moltes d'elles gravades amb inscripcions i dates. També hi ha portals d'arc rebaixat adovellats i finestres més modernes bastides amb maons.[1] Les cases són construïdes amb pedra desbastada, còdols i pedra sense treballar lligat amb abundant morter de calç.[1]
Història[modifica]
El nucli de Montiró (62 habitants el 1970) és format per un grup de masies i casals, dels quals destaca l'antic palau dels Margarit, conegut popularment com a Ca l'Isern.[1]
El 1316 fou redimit al comte d'Empúries el bovatge del lloc i parròquia de Montiró. Als nomenclàtors del segle xiv també figura l'església de Montiró com a parroquial. El lloc de Montiró pertanyia als senyors del castell de Sant Feliu de la Garriga. Pere Margarit, senyor del Castell d'Empordà, documentat entre el 1560 i el 1590, es casà amb Jerònima de Gallard, hereva de la senyoria de Montiró. Amb aquest enllaç, els Margarit passaren a dominar els castells de Sant Feliu de la Garriga, Empúries, Cinclaus, Pelacalç i Montiró. L'església i el palau de Montiró foren devastats i incendiats durant la guerra dels Segadors -com els llocs de Sant Feliu de la Garriga, Pelacalç i totes les altres possessions dels Margarit-, en represàlia contra Josep Margarit i de Biure, que fou cap de les milícies catalanes en lluita contra Felip IV de Castella; governador de Catalunya i ambaixador a París, on assegurà a Richelieu la fidelitat catalana si França complia els seus compromisos, fou l'únic personatge exclòs de l'indult concedit per Felip IV de Castella el 1652. Morí exiliat al Rosselló el 1685.[1]
Al nucli destaca també l'església parroquial de Sant Sadurní de Montiró d'origen romànic, estil del qual conserva només l'estructura de l'absis, dels segles XII-XIII. La nau pertany, bàsicament, a la reforma obrada a la fi del segle xvii o a la primeria del xviii. Altres casals notables, a més de l'esmentat Cal'Isern, són Can Saliner i Can Galí.[1]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Montiró |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Montiró». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 1r setembre 2015].
- ↑ Burgueño, Jesús; Gras, M. Mercè. Atles de la Catalunya Senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860) (en català). Barcelona: ICGC, 2014. ISBN 978-84-393-9138-8.
- ↑ Burgueño, Jesús; Lasso de la Vega, Ferran. Història del Mapa Municipal de Catalunya (en català). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Dir. Gral. Admin. Local, 2002. ISBN 84-393-5954-3.