Vés al contingut

Neoconservadorisme a Espanya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

A Espanya, el terme neoconservadorisme, no exempt d'ambigüitat, fa referència a una tendència política dins del mapa cultural de les dretes espanyoles.[1]

El terme és ambigu, en la mesura en què s'ha emprat segons apunta Julio Gil Pecharromán, bé des de l'esquerra també com a sinònim d'una extrema dreta, militarista i capitalista, bé com una casa ecumènica de postures ideològiques que abastarien entre altres el conservadorisme liberal, el nacionalpopulisme i el integrisme catòlic, o bé per referir-se a una sèrie d'intel·lectuals i autors dretans amb una afinitat ideològica pretèrita compartida en el si de l'esquerra (Federico Jiménez Losantos, Guillermo Gortázar, César Alonso de los Ríos, Gustavo Bueno o Pío Moa…).[2][n. 1]

En certa manera una varietat espanyola dels neoconservadors estatunidencs, els neocons espanyols combinarien un fort liberisme econòmic, conservadorisme social (amb diferents matisos) i un profund nacionalisme espanyol, als quals s'afegiria un activisme «gramscià» en aspectes culturals.[4] Això no obstant, pel que fa a la doctrina liberal, s'ha destacat de forma crítica la divergència entre la teoria (aprimament de l'Estat) i la praxi, desenvolupada en territoris sota el Govern del Partit Popular com la Comunitat de Madrid (posada dels recursos de l'Estat al servei d'interessos i grups socials minoritaris).[5] D'acord amb Muñoz Soro haurien compartit amb els neoliberals els mateixos espais de comunicació en Libertad Digital o la Cadena COPE.[6]

A internet s'han identificat en aquesta tendència llocs webs com debate21.com, hispalibertas.com, lafraseprogre.com, HazteOir.org, Elsemanaldigital.com, Periodista Digital o El Confidencial Digital, o els vinculats a la Fundació Denaes.[7]

Entre els elements del passat que s'han destacat com a necessaris per a entendre la gènesi de moviment s'han destacat el liberal-conservadorisme canovista de la restauració, la reconstitució del liberalisme a Espanya durant el tardofranquisme, el govern d'Aznar i el gir atlantista que va imprimir aquest als liberalconservadors espanyols.[8]

En les albors de segle xxi, l'entramat de think tanks de pensament neocon va centrar la seva activitat al voltant de les següents línies mestres: difusió de les teories de la conspiració de l'11-M, la mobilització reactiva al voltant de causes socialconservadores vinculades a l'Església catòlica, el nacionalisme espanyol, la política exterior i el combat ideològic al model d'estat de benestar.[9]

Notes

[modifica]
  1. El paral·lelisme amb els neocons estatunidencs pot ampliar-se en aquest sentit a una sèrie d'itineraris ideològics corresponents a «liberals» espanyols que han preservat algun valor cultural de l'esquerra, sobretot el laïcisme, migrant a posicions conservadores en altres valors, com podrien ser Agustín Ibarrola, Albert Boadella, Arcadi Espada, Félix de Azúa, o Cristina Losada.[3]

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]