Neoconservadorisme a Espanya
A Espanya, el terme neoconservadorisme, no exempt d'ambigüitat, fa referència a una tendència política dins del mapa cultural de les dretes espanyoles.[1]
El terme és ambigu, en la mesura en què s'ha emprat segons apunta Julio Gil Pecharromán, bé des de l'esquerra també com a sinònim d'una extrema dreta, militarista i capitalista, bé com una casa ecumènica de postures ideològiques que abastarien entre altres el conservadorisme liberal, el nacionalpopulisme i el integrisme catòlic, o bé per referir-se a una sèrie d'intel·lectuals i autors dretans amb una afinitat ideològica pretèrita compartida en el si de l'esquerra (Federico Jiménez Losantos, Guillermo Gortázar, César Alonso de los Ríos, Gustavo Bueno o Pío Moa…).[2][n. 1]
En certa manera una varietat espanyola dels neoconservadors estatunidencs, els neocons espanyols combinarien un fort liberisme econòmic, conservadorisme social (amb diferents matisos) i un profund nacionalisme espanyol, als quals s'afegiria un activisme «gramscià» en aspectes culturals.[4] Això no obstant, pel que fa a la doctrina liberal, s'ha destacat de forma crítica la divergència entre la teoria (aprimament de l'Estat) i la praxi, desenvolupada en territoris sota el Govern del Partit Popular com la Comunitat de Madrid (posada dels recursos de l'Estat al servei d'interessos i grups socials minoritaris).[5] D'acord amb Muñoz Soro haurien compartit amb els neoliberals els mateixos espais de comunicació en Libertad Digital o la Cadena COPE.[6]
A internet s'han identificat en aquesta tendència llocs webs com debate21.com, hispalibertas.com, lafraseprogre.com, HazteOir.org, Elsemanaldigital.com, Periodista Digital o El Confidencial Digital, o els vinculats a la Fundació Denaes.[7]
Entre els elements del passat que s'han destacat com a necessaris per a entendre la gènesi de moviment s'han destacat el liberal-conservadorisme canovista de la restauració, la reconstitució del liberalisme a Espanya durant el tardofranquisme, el govern d'Aznar i el gir atlantista que va imprimir aquest als liberalconservadors espanyols.[8]
En les albors de segle xxi, l'entramat de think tanks de pensament neocon va centrar la seva activitat al voltant de les següents línies mestres: difusió de les teories de la conspiració de l'11-M, la mobilització reactiva al voltant de causes socialconservadores vinculades a l'Església catòlica, el nacionalisme espanyol, la política exterior i el combat ideològic al model d'estat de benestar.[9]
Notes[modifica]
- ↑ El paral·lelisme amb els neocons estatunidencs pot ampliar-se en aquest sentit a una sèrie d'itineraris ideològics corresponents a «liberals» espanyols que han preservat algun valor cultural de l'esquerra, sobretot el laïcisme, migrant a posicions conservadores en altres valors, com podrien ser Agustín Ibarrola, Albert Boadella, Arcadi Espada, Félix de Azúa, o Cristina Losada.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Muñoz Soro, 2007, p. 154-155.
- ↑ Gil Pecharromán, 2019, p. 471.
- ↑ Muñoz Soro, 2007, p. 144-145.
- ↑ Muñoz Soro, 2007, p. 155-156.
- ↑ Carmona Pascual, García Dorado i Sánchez Moya, 2012, p. 14.
- ↑ Muñoz Soro, 2007, p. 155.
- ↑ Muñoz Soro, 2007, p. 156.
- ↑ Carmona Pascual, García Dorado i Sánchez Moya, 2012, p. 19.
- ↑ Carmona Pascual, García Dorado i Sánchez Moya, 2012, p. 64.
Bibliografia[modifica]
- Carmona Pascual, Pablo; García Dorado, Beatriz; Sánchez Moya, Almudena. Spanish Neocon: La revuelta neoconservadora en la derecha española. Madrid: Traficantes de Sueños, 2012.
- Gil Pecharromán, Julio. La estirpe del camaleón. Taurus, 2019. ISBN 978-84-306-2301-3.
- Muñoz Soro, Javier «Sin complejos: las nuevas derechas españolas y sus intelectuales.» (en castellà). Historia y Política, 0, 18, 2007. ISSN: 1989-063X.