Paisatgisme català

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Es coneix com a paisatgisme català a totes aquelles obres pictòriques realitzades sobre temàtica del paisatge a Catalunya durant l'època del Romanticisme.[1]

Història[modifica]

Cap al 1820, el paisatge va deixar de tenir un paper secundari i anecdòtic per als romàntics europeus. Els responsables d'aquesta petita revolució dins el camp pictòric van ser els francesos, que volien apropar l'home a la natura, i els idealistes alemanys.[1]

Un dels grans impulsors del paisatgisme català va ser el pintor Lluís Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814-1894). A més de produir una obra molt extensa i d'una gran qualitat, va tenir un paper decisiu en la formació de la majoria dels artistes de generacions posteriors, com a professor de la classe de perspectiva i paisatge de l'Escola Llotja de Barcelona des del 1841 fins al final de la seva vida. Rigalt va ser un home prolífic. Va treballar l'escenografia i va ser un important teòric en el camp de les arts aplicades. El seu llegat, però, més important van ser els dibuixos i pintures que retraten la natura del país i els carrers i monuments de moltes ciutats catalanes, fonamentalment de Barcelona. Sempre es va moure entre l'essència romàntica i la interpretació realista de l'entorn, als quals aportava una visió personal. Tenia una tècnica precisa i dominava la línia. Va ser un mestre del dibuix, que va realitzar milers d'apunts del natural en recorreguts per Catalunya.[1]

Altres autors paisatgistes de la mateixa etapa van ser Joaquim de Cabanyes i Ballester, Enric Ferau i Alsina, Pere Màrtir Arraut o Antoni Peyra i Tejes.[1]

L'altre corrent que va tenir una gran influència entre els artistes catalans va ser el natzarisme.[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Romanticisme». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].