Pau de Constança
| ||||
| Tipus | tractat de pau  | |||
|---|---|---|---|---|
| Data | 25 juny 1183 | |||
| Localització | Constança (Alemanya) | |||
| Estat | Sacre Imperi Romanogermànic | |||
| Signatari | ||||
La Pau de Constança de 1183 va ser el tractat firmat a la ciutat de Constança entre l'emperador Frederic I Barbaroja i les ciutats de la Lliga Llombarda.
En el marc dels intents imperials per obtenir el control efectiu d'Itàlia, la completa derrota de les tropes imperials a la batalla de Legnano (1176), va forçar a Frederic a signar la Pau de Venècia (1177) per la qual va reconèixer a Alexandre III com a papa legítim i va acordar una treva de sis anys (1177-1183) amb les ciutats italianes. La situació es va resoldre en finalitzar la treva, quan ambdues parts van signar la Pau de Constança, definint les relacions entre elles.
L'acord reconeixia a l'emperador la sobirania suprema i les regalies (drets de peatge, tarifes, monedatge, impostos punitius col·lectius, i la investidura -elecció i destitució- dels detentors de càrrecs públics) quan aquest es trobés a Itàlia. Així, formalment, les ciutats italianes es reconeixien vassalles de l'emperador.
Al mateix temps, reconeixia a les ciutats el dret de construir muralles, de governar-se a si mateixes (i el seu territori circumdant) triant lliurement els seus magistrats, de constituir una lliga i de conservar els costums que tenien "des dels temps antics". Així doncs, Barbaroja reconeixia de fet les llibertats i privilegis de les comunes italianes.
Aquest ampli grau de tolerància, al que l'historiador Jacques Le Goff anomena "güelfisme moderat", va permetre crear a Itàlia una situació d'equilibri entre les pretensions imperials i el poder efectiu de les comunes urbanes, similar a l'equilibri aconseguit entre l'imperi i el papat a través del Concordat de Worms (1122) que va resoldre la Querella de les Investidures.