Pedrenyal
El pedrenyal és una arma de foc a manera d'escopeta curta, emprada els segles XVI i XVII, que es disparava amb pedrenyera, és a dir, amb pedra foguera. El seu funcionament era igual que el dels trabucs. La ventatge que tenia era que era més curt i més manejable tot i que la seva potencia era menor que la d'altres armes de foc d'aquella època. Era l'arma preferida dels bandolers perquè al ser curta, la podien amagar fàcilment sota la capa i aproximar-se a les seves víctimes per matar-los o amenaçar-los.
Amb l'aparició de la clau de roda, giny similar a l'emprat en els encenedors, es desenvolupà una arma de disseny autòcton: el Pedrenyal. El armers especialitzats en la construcció d'aquest arma s'anomenaren pedranyalers o pedrinyalers.
L'encesa de l'esquer s'obté mitjançant les espurnes que genera un giny mecànic (inicialment, la clau de roda, posteriorment, mitjançant l'anomenada clau de transició, que donaria lloc a la de Miquelet o a la espanyola). Morfològicament contrasta la llargària del canó amb les reduïdes dimensions de l'empunyadura d'aquest. En els primers pedrenyals, dels segles XVI i XVII, (amb clau de roda) l'empunyadura muntada es denominava de cua de peix, per la similitud del seu extrem en dita forma, posteriorment, en el segle XVIII, l'empunyadura passà a tenir forma ovalada.
Donada la fiabilitat seva fiabilitat, molt superior a les de metxa, l'arma s'imposà ràpidament, convertint-se en l'arma característica dels bandolers.
L'abril 1603 s'imposà la prohibició de qualsevol mena de pedrenyal, en aquell any més de 300 persones foren assassinats amb aquesta arma.[1] L'industria del pedrenyal passà plenament a la clandestinitat