Polítiques lingüístiques per a la immigració

Les polítiques lingüístiques per a la immigració són certes polítiques que es poden fer a països amb un cert historial de recepció d'immigrants que tenen una llengua materna diferent a la parlada al país on van.

Fins fa relativament pocs decennis, els països que havien viscuts períodes de forta immigració eren antigues colònies, on en general hi havia poques accions pensades per a la integració lingüística de la immigració. Entre els exemples trobem Argentina (antiga colònia espanyola), els Estats Units d'Amèrica (antiga colònia britànica), Canadà o Austràlia (països de la Commonwealth britànica). També destaca per la seva política d'integració lingüística l'Estat d'Israel, fins i tot des d'abans de la seva creació el 1947, durant el període de domini britànic.

Canadà

El Canadà té una de les taxes d'immigració per capita més altes del món, segons Dolin & Young. El grup ètnic més gran és l'anglès (21%), seguit del francès (15,8%), l'escocès (15,2%), irlandès (13,9%), l'alemany (10,2%), italià (5%), xinès (4%), ucraïnès (3,6%) i amerindi (3,5%); tot i que un terç dels canadencs van identificar la seva etnicitat simplement com a "canadenc".

Austràlia

País poc poblat, a mitjan s. XIX la descoberta d'or determinà la immigració en massa. Després la població anà creixent a un ritme més lent: 400 000 h l'any 1850; 800 000 h el 1900, 14 044 100 h el 1976, 14 926 800 h el 1981, 17 800 600 h el 1993 i 19 485 278 el 2001. Més del 95% de la població actual d'Austràlia és formada per nòrdids procedents gairebé tots de les illes Britàniques. Els aborígens australians, únics pobladors fins a l'establiment dels europeus, avui només representen l'1'5% de la població. [...] La immigració procedeix bàsicament de la Gran Bretanya, Irlanda i Nova Zelanda (24,6% el 1996) i de la Xina i d'estats del sud i del sud-est asiàtic (27,5%). [...] L'idioma oficial és l'anglès». [...]

Serveis lingüístics oferts pel Govern Australià a les persones immigrants

El Govern Australià ofereix diferents serveis lingüístics a les persones immigrants que acaben d'arribar.

1. Classes d'anglès: El Programa d'Anglès per a Adults Emigrants (AMEP) té per objectiu ensenyar anglès als nouvinguts, a fi que es puguin integrar plenament a la societat australiana, i orientar-los per a què puguin continuar estudiant en un futur. Els immigrants que s'adhereixen a aquest programa tenen servei de guarderia gratuït.

2. Serveis de traducció i interpretació: El Servei Nacional de Traducció i Interpretació (TIS) forma part del Departament d'Immigració i Ciutadania i es va crear l'any 1987. Està disponible 24 hores els 7 dies de la setmana i a tot el territori australià. El TIS facilita el contacte entre les persones que no parlen anglès i els intèrprets, d'aquesta manera s'agilitza l'accés a l'administració. Aquest servei s'ofereix en més de 170 llengües i dialectes.

Altres serveis: Les persones que es vulguin nacionalitzar a Austràlia han de passar un examen on han de demostrar certs coneixements sobre el país i sobre les responsabilitats i privilegis de tenir la nacionalitat australiana. A més, a l'examen també es valoren els coneixements d'anglès, la llengua nacional. A la pàgina web del Govern hi ha el llibre electrònic amb tot el temari, a més de 4 models d'examen i un tutorial. També es fan classes presencials per a les persones que no tenen prou coneixements d'anglès escrit o tenen problemes d'alfabetització, i que per tant, presenten dificultats a l'hora de preparar l'examen de manera autònoma.

Des de les escoles i els instituts també es prepara als nens immigrants per a què puguin obtenir la nacionalitat australiana.

Cronologia històrica de les diferents polítiques lingüístiques a Austràlia:

Des de l'arribada dels anglesos a Austràlia, es distingeixen 4 fases en la història de les polítiques lingüístiques en aquest país:

1.Primers 100 anys de colonització l'única llengua oficial era l'anglès. Les diferents llengües que convivien amb l'anglès, majoritàriament les aborígens, eren menyspreades.

2.Cap a l'inici del segle XX l'anglès continuava sent l'única llengua oficial i les escoles eren monolingües. A les escoles de nova creació sí que hi comença a haver la possibilitat de poder aprendre llengües estrangeres, tot i que les hores lectives d'aquests idiomes eren molt poques.

3.Des del 1914 i fins al 1970 l'anglès era la llengua predominant i la utilització de llengües estrangeres no estava ben vista. El que es pretenia era la inexistència de diferències entre els habitants nacionalitzats, els immigrants i els aborígens. L'aprenentatge de llengües estrangeres era pràcticament nul. L'única idioma que es necessitava per accedir a la universitat era l'anglès. Tret de la Universitat de Melbourne.

4.A partir de 1970, veient el declivi en l'aprenentatge de llengües estrangeres sobretot del francès, es comencen a fomentar les llengües estrangeres i es reconeix el multilingüisme.

Als anys 80 es comença a potenciar l'aprenentatge de segones llengües a les escoles i al instituts australians. El 1987 s'implementa la National Policy on Languages (Política Lingüística Nacional). Gràcies a aquesta política lingüística a totes les escoles d'Austràlia s'ensenya alguna llengua estrangera. Per obtenir el certificat escolar és obligatori demostrar coneixements en alguna de les llengües curriculars proposades pels diferents departaments d'educació de cada territori. La tria es fa segons les necessitats de cada regió. Avui en dia l'anglès és la llengua oficial d'Austràlia però més de 2 milions de persones, el 14,6% de la població, parlen un total de 240 llengües diferents; 44 de les quals són llengües indígenes.

Polítiques lingüístiques aplicades als estudiants immigrants

Segons l'estudi PISA 2003, només Austràlia i el Canadà no mostren diferències significatives entre els estudiants nacionals i els estudiants immigrants -de primera i segona generació- que no parlen la llengua d'instrucció a casa. Això es dóna, en part, a les polítiques d'immigració més selectives d'ambdós països. A la resta de països analitzats, la diferència en el rendiment escolar entre estudiants nacionals i immigrants és molt significativa. La majoria d'estudiants no tenen prou oportunitats per aprendre la llengua d'instrucció, i si no reben el suport adient per aprendre-la, la seva integració a l'escola i el seu futur accés al mercat de treball es veurà troncat.

Educació primària: En la majoria dels 50 països analitzats, mes del 50% dels escolars que parlaven la llengua d'instrucció amb dificultat assistien a programes d'immersió amb suport lingüístic sistemàtic. Aquests nens i nenes van a classe però, a més, reben suport lingüístic durant les classes o durant períodes addicionals a fi de millorar la llengua que es parla a l'aula. Països com Finlàndia, Austràlia (estat de Victòria) i Suècia ofereixen programes d'immersió (amb una fase preparatòria) per als nouvinguts.

Educació secundària: Els programes intensius d'immersió lingüística amb fase preparatòria per als estudiants immigrants són comuns a Austràlia (Nova Gal·les del Sud i Victòria), el Canadà, els Països Baixos i Suïssa (Zuric). Més del 20% dels alumnes immigrants d'educació secundària participen en aquest tipus de programes a Austràlia (Queensland), Finlàndia i Suècia. La fase preparatòria consisteix en un programa intensiu centrat en el desenvolupament de la llengua durant un període de temps limitat (entre 6 i 12 mesos). Així s'aconsegueix que els estudiants immigrants facin la transició a la vida escolar ordinària de manera més ràpida i exitosa.

Tant a Austràlia com al Canadà els estudiants immigrants i els estudiants nacionals obtenen resultats acadèmics molt semblants. Tot i que ambdós duen a terme unes polítiques d'immigració molt selectives, també tenen un suport lingüístic molt ben estructurat. Els programes d'Austràlia, el Canadà i Suècia tenen els següents punts en comú:

1.Els programes sistemàtics tenen paràmetres i requisits definits.

2.Tenen currículums definits a nivell local però basats en documents curriculars desenvolupats a nivell nacional.

3.El programa presenta uns paràmetres elevats, a fi que els estudiants aprenguin la llengua dins el context curricular regular i la puguin integrar dins el nivell adequat d'instrucció.

4.Tenen programes intensius d'immersió lingüística amb límit de temps.

5.Els programes ofereixen suport continuat tant en l'educació primària com en la secundària.

6.Els docents encarregats d'ensenyar als alumnes la llengua d'instrucció, han rebut formació especialitzada durant els estudis universitaris o en cursos especials. Molts professors s'han especialitzat en l'ensenyament de la llengua d'instrucció com a llengua estrangera.

7.Els professors encarregats d'ensenyar la llengua d'instrucció com a llengua estrangera cooperen juntament amb els professors de classe per assegurar que les necessitats del alumnes immigrants queden cobertes.

Política de Llengües Aborígens a Nova Gal·les del Sud:
Aquesta política ajuda a les persones i comunitats aborígens de Nova Gal·les del Sud a revitalitzar les llengües tradicionals utilitzant els coneixements ja existents i fomentar els canvis necessaris per a implementar projectes lingüístics allà on es demani.

La Política d'Educació Aborigen a Nova Gal·les del Sud, modificada l'any 1996, defensa que «les llengües aborígens s'han de conservar, recuperar i reivindicar». La Declaració de Responsabilitats del Govern de Nova Gal·les del Sud sobre els Aborígens reforça aquest principi dient que «la llengua és un component important per al llegat cultural i identitari [...] la importància d'aprendre les llengües aborígens és reconeguda com a vital per als estudiants aborígens»

Des de fa uns anys, el Govern de Nova Gal·les del Sud duu a terme diferents iniciatives. L'any 1998 es va crear l'Aboriginal Languages Interim Framework K-10, document que té per objectiu ajudar als professors de llengües aborígens a les escoles. A partir d'aquest document s'ha pogut desenvolupar un programa d'estudis de llengües aborígens, on hi participen gent aborigen i diferents organitzacions.

Les polítiques lingüístiques per a la immigració avui a Europa

Dos estudis de Richard Sandell consideren la importància per a l'Estat espanyol de la immigració: "La población europea: las últimas tendencias y sus implicaciones políticas" (Sandell 2003a i "La ampliación de Europa: escollos y remedios para evitar una emigración excesiva hacia Europa Occidental" (Sandell 2003b). En aquests treballs +++

L'estudi PISA (Programme for Indicators of Student Achievement) de 2003 va incloure una enquesta complementària sobre les polítiques i pràctiques nacionals per ajudar els estudiants immigrats a aconseguir el domini de la llengua d'instrucció (OECD 2007). Els resultats són recollits al capítol 5 "Policies and practices to help immigrant students attain proficiency in the language of instruction". En aquest capítol ...

Les principals conclusions d'aquest capítol sobre polítiques i pràctiques són:
(a) Gairebé tots els països que van completar el qüestionari ofereixen classes als adults nouvinguts. En alguns països europeus, la participació en classes d'idiomes és obligatori i el no assistir a aquests programes pot resultar en sancions.
(b) La majoria dels països recopilen informació sobre les competències lingüístiques de l'alumnat immigrant durant l'educació pre-primària (ISCED 0) o primària (ISCED 1).
(c) Molt pocs països ofereixen suport lingüístic sistemàtic basat en un currículum explícit en l'educació pre-primària (ISCED 0).
(d) El mètode més generalitzat per donar suport als alumnes immigrants amb coneixements limitats de l'idioma d'instrucció és la immersió, amb el suport sistemàtic al llenguatge en l'ensenyament primari (ISCED 1) i secundari (ISCED 2).
(e) Diversos països ofereixen programes d'immersió amb una fase preparatòria per als alumnes acabats d'arribar. Aquest enfocament s'adopta més en l'educació secundària inferior (ISCED 2) que en l'educació primària (ISCED 1).
(f) Els programes de suport bilingüe de l'idioma, involucrant tant l'idioma natiu de l'estudiant i la llengua d'instrucció, són relativament poc comuns.
(g) Diversos països o administracions sub-nacionals tenen plans explícits o documents marc curriculars per donar suport a la segona llengua.
(h) Molt pocs països en general ofereixen classes complementàries per millorar l'idioma natiu de l'alumne el el si de les seves escoles.
(i) Tots els països participants en l'enquesta proporcionen recursos especials a les escoles que tenen un alt percentatge d'immigrants.

A més, l'equip d'Eurydice, el 2004 va publicar un important estudi, Integrating Immigrant Children into Schools in Europe, Eurydice, Brussels / La integración escolar del alumnado inmigrante en Europa, que permet una visió comparada dels països de l'Europa comunitària i de l'espai econòmic europeu (EEE)

La Unió Europea

La primera política en matèria en favor dels treballadors migrants i les seves famílies -i singularment, l'educació del llurs fills- es pot situar en l'any 1974. El 21 de gener d'aquell any el Consell va adoptar una Resolució en què, dins el marc de l'objectiu d'assolir la plena ocupació de qualitat a la Comunitat, va donar prioritat a l'establiment, abans d'acabar l'any, d'un programa d'acció per als treballadors migrants i llurs famílies. Aquest pla d'acció va ser transmès per la Comissió al Consell en 18 de desembre de 1974. El pla descrivia els problemes que hi havia als diferents països de la UE i proposava accions concretes per tal d’aconseguir una situació d’igualtat en favor dels treballadors migrants i les seves famílies en tots els àmbits. Els quatre punts principals que estudia són les condicions de vida i de treball, els drets civils i polítics, la lluita contra la immigració il•legal i la coordinació de les polítiques de migració. El primer bloc -les condicions de vida i de treball- engloba tota una sèrie d’aspectes: les condicions laborals, la llibertat de moviment, la seguretat social, l’aprenentatge de llengües, els serveis socials, temes relacionats amb l’habitatge, l’educació dels nens i la sanitat.

Posteriorment, d'acord amb la Resolució del Consell de 9 de febrer de 1976 relativa a un programa d'acció en favor dels treballadors migrants i dels membres de llurs famílies, el Consell de les Comunitats Europees preveu l'establiment d'aquest programa tenint en compte tota uns sèrie de consideracions. En primer lloc, creu que l'objectiu essencial d'aquest programa és que els treballadors dels Estats membres puguin trobar feina a la seva regió i cal reforçar les mesures per tal d'humanitzar més la lliure circulació dels treballadors. També convindria millorar la situació dels treballadors nacionals de tercers Estats i dels membres de les seves famílies. D'altra banda, caldrà promoure una concertació de les polítiques migratòries als tercers Estats i estudiar els problemes dels treballadors dels Estats membres que resideixen a tercers Estats. A més, les accions en favor dels treballadors migrants i dels membres de les seves famílies hauran de ser coherents amb la concertació de polítiques de treball i protecció social. També cal tenir en compte les característiques concretes de cada Estat membre i, en especial, la importància i les característiques dels moviments migratoris i la densitat de les poblacions immigrades. El Consell creu que hi ha alguns aspectes que són molt importants en aquesta matèria: oferir una assistència apropiada (formació, serveis socials, escolarització, etc.) als treballadors migrants i als membres de les seves famílies per tal de facilitar la integració al país d'acollida, intentar eliminar les limitacions no justificades dels treballadors nacionals de la resta d'Estats membres i promoure la igualtat de tracte en matèria de qualitat de vida i de treball.

Al cap de pocs mesos s'aprova la Directiva del Consell de 25 de juliol de 1977 relativa a l'escolarització dels fills dels treballadors migrants (77/486/CEE) en què es detallen una sèrie d'accions en matèria d'educació dels fills dels immigrants en edat d'escolarització obligatòria. Els Estats membres hauran d'oferir un ensenyament gratuït que inclogui l'ensenyament de la llengua oficial o d'una de les llengües de l'Estat d'acollida, així com també hauran de promoure l'ensenyament de la llengua materna i de la cultura del país d'origen. També explica que els Estats membres hauran d'adoptar les mesures necessàries en un termini de quatre anys i hauran d'anar informant a la Comissió sobre l'aplicació de la Directiva.

En aquest article es presenten alguns casos en què l'atenció se centra en el grau d'acompliment d'aquesta Directiva (Estònia, Lituània).

El Parlament Europeu també s'hi ha interessat, per exemple, en la "Resolució del Parlament Europeu de 2 d'abril de 2009, sobre l'educació dels fills dels immigrants (2008/2328(INI))". En aquesta Resolució es descriuen detalladament tots els aspectes que cal tenir en compte i les accions que cal dur a terme per tal d'oferir un programa educatiu complet que vetlli per la integració dels fills dels immigrants al país d'acollida. Entre altres aspectes, destaca l'ensenyament de la llengua i cultura del país d'acollida i també la del país d'origen (conservació del multilingüisme per tal de fomentar la inclusió de la població immigrant), la integració dels pares i mares en els programes d'aprenentatge de llengües oficials, la presència de comunicació intercultural, la formació específica del professorat per tal de dissenyar programes educatius orientats a la realitat cultural dels immigrants, etc. En general, aquesta Resolució té com a objectiu transmetre la importància d'establir un programa educatiu que fomenti la diversitat i que respongui a les necessitats especials dels fills dels immigrants pel que fa a la integració de la població immigrant en general al país d'acollida. El Parlament creu que ha de modificar-se la Directiva 77/486/CEE, la qual no s'adapta a la realitat social de la UE, ja que hauria d'abastar l'educació dels nens nacionals de tercers països i, per tant, es reconeix la importància de disposar d'una legislació actualitzada de la UE que garanteixi el dret a l'educació també per als estudiants nacionals de tercers països. Per acabar, demana a la Comissió que informi periòdicament sobre el progrés en la integració dels fills dels immigrants al sistema educatiu dels Estats membres.

Gran Bretanya

Al llibre d'Aja i Diez (2005), hi ha un capítol de Satvinder S. Juss dedicat al cas del Regne Unit. +++

Idiomes

Consultat el 7 de novembre del 2010

S’estima que més del 95% de la població britànica només parlen l’idioma anglès. Hi ha diversos llenguatges cèltics minoritaris i els qui els parlen són bilingües amb l’anglès. A Escòcia l’1,4% parla l’escocès gaèlic tan bé com l’anglès; a Irlanda del nord el 6,6% de la població són bilingües en irlandès gaèlic i anglès; a Gal•les el 21% també parla gal•lès. El gal•lès és l’única llengua celta oficial.

A Escòcia, el nord d’Irlanda i en algunes zones frontereres d’Anglaterra, l’escocès és un idioma minoritari encara que de vegades se solapa amb l’escocès anglès.

També hi ha nombrosos idiomes de diferents comunitats portats al país i mantinguts per les comunitats d’immigrants acabades d’arribar i que suposen més del 5% de la població. El grup més gran (parlat pel 2,7% del total de la població del Regne Unit) són idiomes del sud d’Àsia, com ara el bengalí, el punjabi, l’hindi i el Gujarati. Altres idiomes inclouen el cantonès, l’italià, el polonès, el grec i el turc. El 45% de les minories ètniques de la població viu a Londres, però aquests idiomes es parlen al conjunt del país.

Concepció de la integració

Consultat el 5 de novembre del 2010

Al Regne Unit s’entén la integració com l’esforç d’adaptació mutu que ha de fer l’immigrant que arriba a una nova societat i la pròpia comunitat d’acollida per tal de formar un grup i viure junts en harmonia i en una societat cohesiva. És a dir, no s’espera només que els immigrants deixin al port la seva identitat social i cultural per adoptar-ne una de completament nova. Es defugen doncs concepcions assimilacionistes .

Antecedents en polítiques per a la llengua i la integració ciutadana

Consultat el 5 de novembre del 2010

Entre l’any 2004 i l’any 2008 l’Advisory Board on Naturalisation and Integration (Junta Consultiva sobre Naturalització i Integració del Regne Unit) va ser l’organisme encarregat d’aconsellar el govern en diferents aspectes de la política d’integració, fent especial èmfasi en la política per a la llengua i la integració ciutadana. Quan el Govern laborista va introduir aquesta política, el Ministeri d’Interior la va descriure com una política dissenyada per garantir que les persones poguessin contribuir i integrar-se a la societat del Regne Unit, amb la voluntat d’augmentar el nivell de participació en la vida pública. Aquesta política es caracteritzava pel requisit d’aprendre anglès (o les altres llengües oficials: gal•lès o escocès gaèl•lic) i pel requisit de demostrar que es tenia un cert coneixement sobre les normes i els costums del Regne Unit.

Amb la desaparició de l’Advisory Board on Naturalisation and Integration (2008) ha passat a ser competència de la UK Border Agency, que depèn del Ministeri d’Interior britànic, la vetlla per tal que es mantinguin i es garanteixin les polítiques iniciades per l’anterior organisme i continuades segons les directrius del govern actual.

Requisits per a la ciutadania britànica i per a la residència permanent al país

Consultat el 7 de novembre del 2010

S’exigeix a totes aquelles persones que vulguin sol•licitar la ciutadania britànica, així com a aquelles que vulguin sol•licitar la residència permanent al país, la demostració d’un cert coneixement sobre l’anglès (o les altres llengües oficials: gal•lès o escocès gaèl•lic) i les normes i els costums del Regne Unit .

Cal assenyalar però, que alguns sol•licitants de residència estan exempts degut a determinades circumstàncies com ara: persones retirades econòmicament independents; víctimes de violència domèstica; parelles de ciutadans britànics; persones que hagin viscut durant un mínim de cinc anys al Regne Unit amb permís de refugiat; persones amb discapacitats demostrables mèdicament (patir una llarga malaltia o incapacitat que restringeixi severament la mobilitat per a poder anar a classe o bé tenir una impossibilitat mental per aprendre un altre idioma); etc. També es troben en aquest cas els menors de 18 anys i els majors de 65, demostrable amb documents identificatius.

En el cas de les persones que no estan exemptes del KOL (Knowledge Of Language and Life) han de demostrar un bon coneixement de l’idioma i de la vida al Regne Unit abans de sol•licitar la residència o la ciutadania. Hi ha dues vies per a fer-ho, depenent dels coneixements de cadascú:

- Aquelles persones que ja s’expressen en anglès de manera entenedora, han de passar el Life in the UK test. Aquest test es basa en el manual Life in the UK: a Journey to Citizenship, que es pot aconseguir fàcilment a les llibreries del país. El Ministeri d’Interior també ha publicat una guia d’estudis oficials que s’ha de llegir juntament amb el manual. El test es pot realitzar a qualsevol dels 65 Life in the UK Centers. El test sol ser en anglès, tot i que si es realitza a Gal·les es pot demanar fer-lo en gal•lès. Igualment, si es realitza a Escòcia es pot demanar fer-lo en escocès-gaèlic.

- Aquelles persones que tenen un domini de l’anglès inferior al tercer nivell d’ESOL (English for Speakers of Other Languages), el mínim requerit per a poder optar a la residència, han de fer els cursos corresponents fins arribar a aquest nivell. Per a passar d’un curs a un altre cal demostrar un progrés rellevant. El primer pas és realitzar una prova de nivell per tal de ser assignat -los a algun dels tres nivells que s’imparteixen.

Aquests cursos es poden fer a tot el país en escoles acreditades i inclouen materials sobre ciutadania basats en el document “Citizenship Materials for ESOL Learners”. Els cossos que atorguen les qualificacions a Anglaterra, Gal•les i Irlanda del Nord són: Ascentis (formerly Open College of the Northwest); Cambridge ESOL; City & Guilds (Pitmans); Edexcel; Education Development International (EDI); English Speaking Board (International) Limited; National Open College Network; Trinity College London. A Escòcia l’entitat reconeguda per fer aquests tràmits és l’Scottish Qualifications Authority.

L’any 2009 l’European Integration Fund (Fons per la Integració Europea) va concedir al Regne Unit una quantitat elevada de lliures per continuar els programes d’ensenyament intensiu de la llengua anglesa i ciutadania portats a terme a través de l’ESOL per a ciutadans no membres de la UE .

Situació lingüística a les escoles

Consultat el 5 de novembre del 2007

En el cas dels alumnes que no tenen l’anglès com a primera llengua, les ajudes per aprendre’l depenen dels antecedents d’aquests a les escoles i dels recursos disponibles.

La llengua d’ensenyament a totes les escoles és l’anglès. Els centres escolars tenen diverses maneres d'ajudar als alumnes a accedir al currículum i perfeccionar aquest idioma:

En primer lloc, no hi ha un currículum separat pels alumnes dels llenguatges minoritaris i, tot i que assisteixen a totes les classes, en ocasions, se’ls separa del grup ordinari per a reforçar determinats aspectes lingüístics.

Val a dir, que el nivell amb el qual s’utilitzen les llengües d’origen com a suport per millorar el nivell d’anglès depèn dels recursos de l’escola, els idiomes que parlin els professors i ajudants i el perfil de la comunitat estudiantil. Ara bé, l’ús de les llengües maternes és tan sols un mitjà inicial per aprendre l’anglès, però no hi ha cap dret legal a rebre instrucció en cap altre idioma que no sigui aquest.

S’atorguen fons addicionals a les autoritats locals d’educació i a les escoles per ajudar en activitats que contribueixin a la millora dels aprenentatges lingüístics de les minories ètniques i dels alumnes que no tenen l’anglès com a llengua materna.

Portugal

L'arribada d'immigració

Portugal va convertir-se en una nació d'acollida a partir de la dècada dels setanta. El grup més gran d'estrangers és de nacionalitat africana, ja que hem de tenir en compte les relacions colonials, el segueixen els europeus i els americans. Al 1986, amb l'entrada del país a la CEE, s'incorporen al mercat laboral asiàtics i sud-americans. Posteriorment, a finals del noranta, arriben nous immigrants de l'Europa de l'Est. D'aquesta manera, la xifra de nouvinguts va augmentar,i si als anys vuitanta n'hi havia 50.000, al 2006 ja comptaven amb 409.000. Cal remarcar,però, que el portuguès és la llengua que s'usa en molts casos sense ser la llengua inicial o materna amb la presència de 230 llengües parlades.

La política d'immigració

Un dels fonaments principals pel que fa a la política d'immigració és la interculturitat com a model d'integració i d'enriquiment per la societat portuguesa. A partir d'aquí s'estableixen cinc arèes d'actuació. En primer lloc, hi ha una xarxa d'informació per als immigrants mitjançant un butlletí informatiu mensual i també disposen d'uns fullets informatius en portuguès, anglès i rus sobre legislació, sanitat, educació, reagrupament familiar i tot allò necessari per tal de fomentar la integració social. Altres exemples d'informació són: una línia telefònica de SOS Immigrant, un servei de traducció i una pàgina web sobre actualitat. Un altra àrea de la política és el Centre de Suport Nacional repartit en seixanta-sis locals que integra: estrangeria, inspecció laboral, seguretat social, treball, ensenyament, sanitat o gabinets jurídics. En tercer lloc, existeix una Comissió per tal de promoure la igualtat de condicions i vetllar per la discriminació racial. D'aquesta manera, s'aconsegueix la pròpia participació dels immigrants en tasques de mediadors socials i en les associacions. Un altre repte és el foment de la consciència pública i la difusió lingüística a través dels programes de televisió i de ràdio, i les activitats de formació gratuïta sobre l'ensenyament intercultural, els serveis d'acollida o la Llei de nacionalitat. Per últim, per tal de poder aconseguir els objectius assenyalats anterioment, cal promoure la recerca, les publicacions, els seminaris i els tallers. En són un exemple, les col·leccions de llibres d'investigadors i acadèmics. Cal trencar amb mites falsos com la relació de l'augment de la delinqüència amb l'arribada de la immigració. Així doncs, el Pla per la integració dels immigrants i la coordinació de l'Any Europeu del Diàleg Intercultural són els motors per una mirada de futur en la política d'immigració portuguesa.

Alemanya

EN AQUEST ARTICLE ENCARA S'HI ESTÀ TREBALLANT!!!!!

La població estrangera a Alemanya sumava l’any 2005 set milions de residents i representava el 9% del total; més del 25% corresponia a nacionals turcs i, i el segon grup més nombrós, amb un 8%, a exiugoslaus. El 1973 Alemanya va tancar les portes formalment als nous immigrants per raons laborals però a pesar d’aquesta exclusió la població immigrant a Alemanya va seguir creixent constantment a través de 1) la reagrupació familiar i l’asil, 2) la situació jurídica especial dels nacionals turcs i 3) i el retorn, des dels països de l'Est, dels alemanys d’origen, després de la caiguda del Mur de Berlin.

.

Amb aquesta situació, tenim que l’any 2005 entra en vigor a Alemanya una nova Llei d’Immigració que, per primera vegada, reconeix l’existència d’una immigració estable cap a aquest país, davant la concepció de la normativa prèvia que es basava en el caràcter temporal de la immigració laboral. La nova llei introdueix un Programa d’Integració amb l’objectiu d’ensenyar als immigrants la llengua del país i contribuir en el seu procés d’integració laboral i social.

El programa preveu cursos de 600 hores d’alemany i unes 30 més d’educació cívica (política i cultura a Alemanya). La finalitat dels cursos és aconseguir que els nouvinguts assoleixin el nivell B1 en competències lingüístiques i puguin adquirir l’autonomia suficient per fer front a les situacions quotidianes sense l’ajuda d’una tercera persona. La participació al curs és obligatòria per a les persones nouvingudes amb coneixements insuficients de la llengua oficial i el seu incompliment genera sancions negatives (reducció fins a un 30% de les prestacions socials en cas de ser-ne receptor, i obtenció de la residència permanent supeditada a la participació al curs) i positives (reducció de 8 a 7 anys del període d’espera per a la nacionalització, si es fa el curs). Els cursos són finançats per l’administració federal però els participants hi contribueixen amb 1€ per hora de classe. S'ofereixen dos tipus de classes: les de a jornada completa, amb un màxim de 25 hores per setmana i les de a temps parcial, amb un mínim de 5 hores per setmana.

A aquests cursos també s’hi poden apuntar els residents estrangers ja establerts però amb pocs coneixements de l’alemany.

En l’avaluació feta en finalitzar el primer any d’implantació del programa, es posà de relleu que, entre els participants, el grup dels immigrants que ja feia temps que vivien a Alemanya representava un percentatge molt més elevat del que s’havia previst inicialment i només un 20% corresponia a immigrants nouvinguts; també es veié que l'índex d'abandonament era baix (2.5%) i que només un 25% dels participants aconseguia acabar el curs en un any. Contràriament al que s'esperava, aproximadament un 40%, tan sols, va assolir el nivell B1. També s'observà que l'assoliment de les competències lingüístiques estava molt relacionat amb el nivell inicial de qualificació de l'immigrant.

El 2007 va entrar en vigor una esmena que traduia a la legislació nacional les directives europees referents a la immigració i la integració i que introduia alguns canvis com la previsió de poder oferir en un futur 900 hores de classes de llengua per a determinats grups, concretament per a dones, joves, analfabets i persones que no aconsegueixen arribar al nivell B1.

Al llibre d'Aja i Diez (2005), hi ha un capítol de Kay Hailbronner dedicat al cas alemany. +++

França

Crisi del model assimilacionista

El model francès d’integració d’immigrants anterior al segle XXI ha sigut caracteritzat com a assimilacionista, en oposició a models multiculturals o exclusius, que permeten la coexistència de diverses comunitats culturals i lingüístiques en un mateix territori. Durant el segle XX, el procés d’integració a França perseguia la naturalització de l’estranger; és a dir, que acceptés i interioritzés els valors republicans hereus de la revolució francesa, entre els quals la llengua de la República, el francès, juga un paper central.

Aquest model ha entrat en crisi en els últims 30 anys, en què contingents d’immigrants, sobretot del continent africà, però també fills d’immigrants nascuts a França han patit un procés de concentració urbana en guetos i d’exclusió del mercat laboral. La presència del Front Nacional, partit ultradretà i xenòfob, a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002 i els disturbis juvenils a les banlieues, la tardor de 2005 van fer evidents aquesta crisi.

Des d’aleshores, a iniciativa dels últims governs de dretes, s’han començat a desenvolupar polítiques d’acolliment des de les institucions públiques, per integrar i alhora controlar la immigració, semblants a les dels altres països del nord europeu i que inclouen formació lingüística.

El contracte d’acollida i la formació lingüística obligatòria

El 2005 des del Ministeri de la Immigració, de la Integració, de la Identitat Nacional i del Codesenvolupament Solidari es va crear l’Agència Nacional per a l’Acollida dels Estrangers i dels Immigrants (ANAEM), que disposa d’una plataforma a cada regió, en què hi treballen auditors socials, per atendre tots els estrangers extracomunitaris que sol•licitin el permís de residència.

Tots els sol•licitants han de signar un contracte d’acollida, en què es comprometen a assistir a dues jornades de formació sobre institucions i valors de la república i, si no tenen coneixements de francès, com és el cas del 25 % dels sol•licitants segons Patrick Butor, assistir a 400 hores de formació lingüística gratuïta.

Aquesta formació lingüística permet assolir un nivell lleugerament superior a l’A1 (A1.1), el certificat DILF, que els alumnes amb bona preparació poden obtenir en 50 hores. El 95 % dels alumnes aproven el curs; els que no ho fan no obtenen, en conseqüència, el permís de residència permanent que han sol•licitat i poden trobar entrebancs per renovar el permís de residència temporal. Si repeteixen el curs, han d’assumir-ne el cost.

Els alumnes d’aquests cursos provenen de 120 nacionalitats diferents: 44 % dels països del Magrib, 15 % dels de l’Àfrica occidental, 15 % de Rússia, 7 % de Turquia i 5 % de Xina. Els seus motius per emigrar cap a França estan relacionats amb el fet de tenir un cònjugue francès (53 %), tenir familiars a França amb qui volen reagrupar-se (11 %) o bé ser refugiats (10 %).

Des d’octubre de 2007, en què es va aprovar la llei d’immigració, integració i asil, la formació lingüística comença en el país d’origen. A través de les xarxes de les Aliances Franceses, els qui volen emigrar cap a França i no saben francès han de realitzar les primeres 200 hores lectives al seu país de residència, abans d’obtenir el visat.

Segons Patrick Butor "Les decisions que s'han pres en aquesta matèria són molt recents, la primera data és de 2003, i va ser feta pel president Chirac, que va establir, en un discurs que va fer a Troyes, la necessitat de crear un gran servei públic d'acollida a França".

En segon lloc, al llibre d'Aja i Diez (2005), hi ha un capítol de François Julien-Laferrière dedicat al cas francès. +++

Bèlgica

Al llibre d'Aja i Diez (2005), hi ha un capítol de Philippe de Bruycker dedicat al cas belga. +++

Itàlia

Aja i Diez (2005) conté un capítol de Paolo Bonetti dedicat al cas italià. +++

Suïssa

El plurilingüisme és una de les característiques més importants de Suïssa. La llengua és sens dubte el mitjà que millor es presta per a l’intercanvi cultural a Suïssa. Existeixen quatre llengües nacionals: el francès, l’italià, l’alemany i el romanx, aquest últim, l’únic idioma autòcton del país.

LLENGÜES NACIONALS (90’5%): Alemany 63’9%, Francès 19’5%, Italià 6’6%, Romanx 0’5%.

La confederació helvètica no ha estat mai un país uniforme. Les àrees lingüístiques no es distingeixen només per l’idioma, si no també per les diverses costums i tradicions de cada àrea o regió. A diferència de les grans nacions culturals com França o Alemanya, Suïssa és primer de tot una nació política i no pas cultural.

Integració escolar i cultural de nens i adolescents de parla estrangera
A Suïssa el nombre de nens i adolescents procedents d'altres cultures és molt alt en comparació amb altres països, per això es van imposar mesures especials de subvenció. Amb la voluntat d’obtenir la integració escolar de tots els nens i adolescents estrangers, l'escola contribueix a la convivència pacífica de persones que pertanyen a altres comunitats culturals i religioses.
Segons el “Discours Suisse”, les classes especials als immigrants nouvinguts es van demostrar insuficients i es per això que tendeixen a desaparèixer. Per incrementar les possibilitats d’èxit dels alumnes estrangers, les diverses regions del país, aposten pel correcte aprenentatge de les llengües, inclosa la pròpia dels immigrants.

Drets i Deures de l'Immigrant i Polítiques d'Integració
"La integració s'entén com un procés recíproc que implica, d'una banda, la disponibilitat dels estrangers a incorporar-se a la societat que els acull, i, d'altra, l'obertura de la població suïssa als immigrants. La integració tendeix a instaurar la igualtat d'oportunitats d'accés als recursos socials i econòmics".
Sota consideracions semblants, inscrites en els principis de la política d'integració helvètica, les autoritats federals van introduir una modificació legislativa que va tendir a millorar la integració dels estrangers i que subordina l'atorgament de permisos d'estada i establiment al país a aquesta integració. L'Oficina Federal de Migracions (ODM) del Ministeri de Justícia coordina les mesures d'integració dels estrangers dels diferents serveis federals i assegura l'intercanvi d'informacions i experiències amb els diversos governs de les regions del país.

"En l'exercici del seu poder d'apreciació, les autoritats cantonals tenen en compte el grau d'integració de l'estranger, en particular quan es tracta d'una autorització d'establiment o de pronunciar un retorn, una expulsió o una prohibició d'entrada", estableix la circular de les autoritats federals. En primer terme, correspon a les autoritats cantonals l'atorgament d'una autorització anticipada d'estada (després de 5 anys en lloc dels 10 exigits prèviament). En cas positiu, la instància cantonal sotmet la sol•licitud a les autoritats federals.

Per obtenir un permís anticipat, l'immigrant ha de demostrar un bon grau d'integració, que s'avalua amb base als següents criteris:

• Respecte a l’ordre jurídic i principis democràtics • Aprendre un mínim d’una llengua nacional • Manifestar la voluntat de participar en la vida econòmica del país • Adquirir una formació
"La integració tendeix a afavorir la comprensió mútua entre els ciutadans suïssos i els ciutadans estrangers", assenta l'Oficina Federal de Migracions en el seu text sobre els Principis de la política d'integració suïssa. Explica que es tracta, en particular, "d'afavorir la vida comuna sobre la base de valors i de comportaments comuns, d'informar els estrangers sobre el funcionament de les nostres institucions, sobre les prescripcions legals i les condicions de vida, així com de crear condicions generals susceptibles de millorar la igualtat d'oportunitats i la participació en la vida social".

En aquest marc, els cantons instrumenten suports a estratègies que contribueixen a la integració dels estrangers. Entre elles, el cicle de tallers organitzat per l'Associació Llatinoamèrica-Suïssa (ALAS) sota el títol Desenvolupament d'habilitats per confrontar el procés d'integració al context suís. "La integració és l'oportunitat de les persones de poder participar amb igualtat en una societat, i si no hi ha igualtat no es pot participar i un no se sent ben rebut. I això, d'ambdues parts, de la suïssa com dels immigrants. Llavors, volem enfortir aquestes habilitats, perquè molts perden la seva autoestima quan arriben aquí ", explica Tanja Mirabile d'ALAS . Les persones que han participat en els tallers, refereix Tanja, "van dir que els va fer bé, que van poder reflexionar d'una altra manera de l'estada a Suïssa, que van rebre moltes idees noves". Alguns d'ells havien pensat que la integració havia de venir de part dels suïssos, sosté però adverteix que "ells també han d'aportar alguna cosa". Com assenyala la sociòloga, el tema de la integració és molt recent a Suïssa i les polítiques en la línia daten del 2000. En anys anteriors a aquesta data es parlava de "assimilació" i es pretenia que els estrangers fessin el mateix que els suïssos. Ara, diu, s'ha entès que cal respectar la diversitat.

Pilar de la política suïssa en matèria d'immigrants, la integració és no només una eficaç estratègia contra la marginalització, sinó també una oportunitat: la de tenir un permís de residència. Però més encara, la integració és un desafiament, és el repte de milers de persones que, amb les seves raons, van deixar la seva terra per una aliena.

A Aja i Diez (2005), hi ha un capítol de Giorgio Malinverni dedicat al cas suís. +++

Estat espanyol

A Aja i Diez (2005), capítol de Pablo Santolaya dedicat al cas espanyol. +++

Podem parlar d'inestabilitat del marc normatiu d'estrangeria. Una normativa provisonal, la LO 7/85 2000 i diverses interpretacions del Tribunal Constitucional, sovint rectificant la normativa vigent. L'entrada legal per motius laborals pot ser amb la contractació individual, en el marc d'acords migratoris o a través de contingents. Laura Díez Bueso, professora titular de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona fa una sintesi del cas d'Espanya:

"Tradicionalment, Espanya ha estat un país d’emigrants i l’arribada d’immigrants econòmics a partir dels anys noranta va ser una novetat social i legislativa. De 200.000 estrangers l’any 1981 es va passar a més d’un milió l’any 2001, xifra que ha anat augmentant progressivament fins al milió i mig de l’any 2004, sense comptar el volum important d’estrangers en situació irregular.

Al contrari, no hi ha hagut una posada en marxa de polítiques adequades per afrontar aquesta nova realitat, ja que sembla que les administracions públiques es troben superades per la situació i no apliquen polítiques planificades i coordinades que facin front a les noves realitats.

La principal característica de la normativa d’estrangeria a Espanya ha estat la inestabilitat. La Llei Orgànica 7/1985 d’Estrangeria va ser desenvolupada en múltiples disposicions reglamentàries, algunes contradictòries, i va ser substituïda per la Llei Orgànica 4/2000, dels drets i llibertats dels estrangers i la seva integració social, modificada en profunditat en diverses i successives ocasions per les Lleis orgàniques 8/2000, 11 i 14/2003. En relació amb els Reglaments d’execució, la Llei de 1985 va ser desenvolupada per dos Reglaments diferents, un de caràcter restrictiu dels drets dels immigrants, aprovat l’any 1985, i un segon reglament aprovat el 1996, de naturalesa molt més progressista. La Llei vigent ha estat igualment desenvolupada per dos reglaments, aprovats el 2001 i el 2004, també el primer més restrictiu que el segon.

La jurisprudència en matèria d’estrangeria a Espanya ha estat rellevant des d’un punt de vista qualitatiu. El Tribunal Constitucional va declarar contraris a la Norma Suprema diversos preceptes de la Llei de 1985, perquè vulneraven els drets fonamentals dels estrangers; i actualment està pendent de resolució un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 8/2000, i 14/2003. Per la seva banda, el Tribunal Suprem va declarar il•legals diversos preceptes del Reglament d’execució de la Llei, aprovat el 2001, perquè contradiu alguns extrems de la Llei d’estrangeria.

La principal via d’entrada de nova immigració a Espanya es configura a través del contingent de treballadors, és a dir, un nombre d’uns 30.000 nous permisos de treball repartits per comunitats autònomes i sectors laborals, que ofereix anualment el govern central a estrangers que encara es troben als seus països d’origen, per a ocupacions no cobertes pels nacionals espanyols. Una altra via important d’entrada de nova immigració és el reagrupament familiar, és a dir, la possibilitat que tenen els familiars directes dels estrangers regulars de venir a Espanya a reunir-s’hi.

Ja sigui per feina o per reagrupament familiar, els immigrants hauran de renovar els seus permisos de forma periòdica fins que tinguin dret a un permís permanent, que es concedeix quan l’immigrant ha tingut permisos durant cinc anys de forma consecutiva, i permet residir i treballar a Espanya com qualsevol nacional. Al costat d’aquests permisos, la legislació preveu també l’existència de permisos per arrelament quan l’immigrant ha viscut al país durant tres anys, té contracte de treball i, o bé té família o bé té un informe favorable del municipi on viu. A la pràctica, una altra manera d’aconseguir un permís és acollir-se al processos de regularització d’irregulars que de tant en tant aprova el govern central, generalment després de l’aprovació d’una nova normativa o reforma de la llei o reglament d’estrangeria.

Els immigrants regulars tenen els mateixos drets que els nacionals espanyols, excepte el dret de sufragi i l’accés a la funció pública. Els irregulars tenen reconegut el dret a les prestacions socials bàsiques i a la sanitat pública completa, en aquest últim cas, sempre que estiguin empadronats en un municipi.

Pel que fa al sistema sancionador, la Llei preveu una sèrie de infraccions lleus, greus i molt greus, que es poden sancionar amb multa o expulsió. L’estada sense permisos és la causa més freqüent d’expulsió, i hi ha algunes infraccions destinades a combatre el tràfic d’immigrants. En relació amb el procediment administratiu relatiu a l’expulsió, la llei preveu un procediment urgent que redueix els terminis a un màxim de cinc dies i situa l’estranger en una posició gairebé d’indefensió, encara que tots els procediments d’expulsió estan sotmesos a un eventual control judicial. Malgrat el sistema d’expulsió, un dels problemes urgents a Espanya és la impossibilitat d’executar una part important de les ordres d’expulsió a causa del seu elevat cost econòmic, de la impossibilitat de conèixer el país d’origen de l’immigrant o perquè el país no el readmet."

CIDOB (Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona)(2010). VI Seminari Immigració i Europa.

LA DESCENTRALITZACIÓ DE LES POLÍTIQUES D’IMMIGRACIÓ: MARC COMPETENCIAL I DISTRIBUCIÓ DE RECURSOS.(Teresa Llorens)

La Constitució espanyola reserva a l'Estat la competència exclusiva del control dels fluxos migratoris i la gestió de la immigració. Les Comunitats autònomes podran incidir en àmbits d'integració social, polítiques i drets socials com l'assistència social, l'educació, la sanitat, l'habitatge i l'execució de la legislació laboral. Les administracions locals, les més pròximes als ciutadans, faran de "gestores" del fet migratori, resolent situacions de les que no són competents i amb més voluntat que recursos. El nou Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que els governs locals de Catalunya tenen competències pròpies sobre “la regulació i la prestació dels serveis d’atenció a les persones, els serveis socials públics d’assistència primària i el foment de les polítiques d’acollida dels immigrants” (Art. 84 m). La integració social i la cohesió social seran les fites a aconseguir.

Els reptes dels governs locals seran:

-Garantir la recepció i acollida de les persones nouvingudes. -Millorar la qualitat de vida de la ciutadania. -Adequar la qualitat i quantitat dels serveis públics. -Treballar en favor de la integració i la convivència ciutadana.

El Pla Local d’Acollida o les polítiques de ciutadania seran claus per assolir els reptes citats. Caldrà però la col·laboració de la resta d'administracions del territori i de les associacions de la societat civil.

'Euskadi'

A banda dels programes de normalització lingüística que s’escometen en l’àmbit administratiu i públic, a Euskadi també hi ha programes engegats pel govern autonòmic per tal de revifar i enfortir la presència de l’èuscar en els dominis de l’empresa privada. Principalment, hi ha un document que fixa el camí a seguir des de l’any 1998 en la tasca de la normalització lingüística. Es tracta de l’EBPN (Plan General de Promoción del Uso del Euskera). És importantíssim aquest treball perquè recull els resultats de l’anterior política lingüística i posa damunt la taula el full de ruta per mantenir i millorar els nivell de l’ús social de la llengua. Un cop valorats els punts forts i els febles, especificà quins serien els objectius específics i propostes principals d’actuació en matèria de política lingüística per a la dècada següent. També va donar les referències per a la coordinació entre les institucions públiques i per a la col•laboració amb les associacions vinculades a l’activitat de l’èuscar. Amb aquesta finalitat, estructurà aquestes línies en tres objectius estratègics: la transmissió de l’èuscar, l’ús social de la llengua (la prestació de serveis en èuscar) i la qualitat de la llengua. Segons el segon dels objectius, l’èuscar ha d’estendre’s més enllà dels límits de l’escola fins abraçar altres àmbits d’ús socials que també són importants amb la finalitat de demostrar als parlants que pot tenir el mateix valor funcional i de percepció que el castellà. El món laboral privat es va veure com un d’aqueixos espais que, indefectiblement, havia d’assolir-se i es plantejaren les corresponents propostes d’actuació generals: Aconseguir la participació dels agents socioeconòmics: càmeres de comerç, associacions d’empresaris, col•legis, sindicats, etc. Definir el marc adequat per a implantar plans d’èuscar als centres de treball. Dissenyar projectes adaptats a la tipologia dels centres de treball. Canalitzar recursos humans i econòmics. Realitzar campanyes de sensibilització individualitzades.

Al 2005, l’EBPN publica Criterios y estrategias para la promoción del uso del euskera en el ámbito socioeconómico y para un acercamiento más sistemático y eficaz a la normalización lingüística, un altre document en el que insisteix a treballar en el camp del món laboral privat. Aquest document considera necessari fer una reflexió que valore, revise i ajuste el programa dissenyat en pro de la normalització de l’èuscar en l’àmbit socioeconòmic i, d’aquesta forma, poder incidir en el futur d’una manera més sistemàtica i efectiva des del punt de vista de la planificació lingüística. De fet, en la seua opinió, han transcorregut els anys suficients des que l’antiga Secretaria General de Política Lingüística començara, atenent a les primeres recomanacions del Consell Assessor de l’Èuscar a 1990, a aplicar criteris i metodologies concretes per a la normalització de l’èuscar en el món laboral i, en tal context, implantara, en col•laboració amb altres agents, els primers plans pilot fins a arribar als actuals. A més, el mateix món empresarial ha viscut una gran evolució: models de gestió, ús de noves tecnologies, internacionalització de mercats...Han canviat, al mateix torn, el propi estatus de l’èuscar i el seu nivell d’implantació. Per tant, en aqueixa línia de recerca d’un plantejament més sistemàtic i adequat a les circumstàncies actuals, estableix les següents propostes i pautes de treball:

Limitar l’àmbit de treball: diferenciació de subprogrames. Dissenyar plans d’èuscar a partir de la realitat de l’empresa. Facilitar més serveis i recursos. Augmentar la implicació dels agents econòmics: càmeres de comerç, associacions d’empresaris, col•legis, sindicats, etc. Promoure la participació coordinada entre les administracions públiques. Desenvolupar la legislació. Augmentar l’oferta de formació professional en èuscar. Potenciar la formació contínua en èuscar.

A fi de comptes, el govern basc ha bastit la societat d’instruments per normalitzar l’ús de l’èuscar. En aquesta tasca és imprescindible les enquestes sociolingüístiques que posen de manifest la necessitat de la política lingüística actual. Ara bé, tot i que en el conjunt d’Euskal Herria la immigració no ha estat tan accentuada com en altres indrets de l’Estat espanyol, les dades que es poden manejar són del 2001, data que no pot donar dades reals ja que no contempla la onada migratòria dels anys posteriors. Aquesta qüestió és vital per analitzar com s’ha gestionat l’arribada dels nouvinguts en termes demolingüístics. A banda d’aquestes dades interessantíssimes però antiquades, el govern basc elaborat el Pla Basc d’Immigració II, un estudi sobre l’impacte de la immigració a Euskadi a efectes socials. Però malgrat que les dades són importants, no hi apareixen dades lingüístiques.

Ciutats

La xarxa europea “Ciutats per a Polítiques Locals d’Integració d’Immigrants” (CLIP) està fent estudis de cas centrats en els immigrants de les ciutats participants. Aquests estudis recopilen i analitzen polítiques innovadores en integració i participació d’immigrants, que són implementades amb èxit a escala local a arreu d’Europa (bones pràctiques), i són preparades per cinc centres d’investigació de la xarxa IMISCOE (Fòrum europeu d’estudis sobre migracions) (pp. 91-105) +++

A ciutats com ara Torí, Stuttgart o Barcelona +++

Barcelona, una experiència municipal.

La política d'immigració de Barcelona es basa en els principis del Pla d'Immigració del 2002. El principal equipament públic d’acollida de la ciutat, que es va crear l’any 1989: el SAIER (Servei d'Atenció a Immigrants, Estrangers i Refugiats). Des de l’Ajuntament s'ha anat impulsant polítiques que posen l’èmfasi en la necessitat de promoure la interacció i el diàleg intercultural:

• 1997, Pla Municipal per a la Interculturalitat.
• 1999, Centre Interreligiós de Barcelona, ara Oficina d’Afers Religiosos.
• 2002, entra en funcionament el servei de Mediació Intercultural.
• l’impuls i adhesió a l’Agenda 21 de la cultura, el moviment de ciutats del món compromeses amb el desenvolupament cultural.
• novembre de 2005, el suport a la Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals de la UNESCO.
• 2008, Programa Barcelona Diàleg Intercultural i Pla de Treball d’Immigració 2008-2011.
• 2010, Pla Barcelona Interculturalitat.

Interrelació polítiques lingüístiques educatives, immigració i rendiment escolar

El capítol 2 "Performance of immigrant students in PISA 2003" de l'estudi de l'OECD (2007) Where Immigrant Students Succeed - A Comparative Review of Performance and Engagement in PISA 2003 (OECD 2007), estudia .... i arriba a les següents conclusions: ...

El capítol 3 "Background characteristics, mathematics performance and learning environments of immigrant students" de l'estudi de l'OECD (OECD 2007) investiga .... i arriba a les següents conclusions: ...

Bibliografia relacionada

• Aja i Diez (2005). La regulació de la immigració a Europa, Col·lecció Estudis Socials, Volum 17. Barcelona: Obra Social / Fundació "la Caixa".
• Butor, Patrick (2007). "França", a Generalitat de Catalunya (2007).
• CIDOB (Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona)(2010). VI Seminari Immigració i Europa. "Polítiques d’Immigració i Integració i Acció Local a la Unió Europea. Reptes Globals, Respostes Locals". Barcelona, setembre de 2010. http://www.cidob.org/ca/content/download/24409/278289/file/m_SIME_2008_CAT.pdf
• European Council Resolution of 9 February 1976 on an action programme for migrant workers and members of their families. Bulletin of the European Communities, Supplement 3/76. http://http://aei.pitt.edu/1278/01/action_migrant_workers_COM_74_2250.pdf
• European Commission, Action programme in favour of migrant workers and their families (transmitted by the Commission to the Council on 18 December 1974), COM(74) 2250. 14 December 1974. OJ C 13 of 12. 1974. Bulletin of the European Communities, Supplement 3/76. http://http://aei.pitt.edu/1278/01/action_migrant_workers_COM_74_2250.pdf
• Eurydice (2004), Integrating Immigrant Children into Schools in Europe, Eurydice, Brussels / La integración escolar del alumnado inmigrante en Europa. Dirección General de Educación y Cultura, Comissió europea. (esp. Secció 4.3. Modelos de integración, pp. 41-44, i 4.4. Medidas de apoyo en el ámbito escolar, pp. 44-48. i Capítol 5. Reconocimiento de la Cultura Inmigrante en el Ámbito Escolar). http://eacea.ec.europa.eu/eurydice/ressources/eurydice/pdf/0_integral/045ES.pdf
• Generalitat de Catalunya (2007). Congrés Internacional sobre l'Acollida de les Persones Nouvingudes. Transcripció de les ponències. Barcelona, 24-26 d'octubre de 2007. Secretaria de la Immigració. http://www20.gencat.cat/docs/dasc/01Departament/08Publicacions/Coleccions/Ciutadania%20i%20immigracio/02congresacollidanouvinguts07/2009congresacollida.pdf
• Dolin, Benjamin & Margaret Young, Law and Government Division. «Canada's Immigration Program». Library of Parliament, 2004-10-31. [Consulta: 2006-11-29].
• Kroon, Sjaak (2005). The 1977 EU Directive as a case of language policy in multilingual Lithuania. http://arno.uvt.nl/show.cgi?fid=39357
• Kroon, Sjaak (2005). Language policy and language teaching for newly arrived immigrant children in Estonia. http://arno.uvt.nl/show.cgi?fid=39368
• OECD (2007). Where Immigrant Students Succeed - A Comparative Review of Performance and Engagement in PISA 2003. http://www.oecd.org/dataoecd/2/38/36664934.pdf