Propietat industrial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La propietat industrial és un conjunt de drets que pot tenir una persona física o jurídica sobre un invent (patent, model d'utilitat, topografia de productes semiconductors, certificats complementaris de protecció de medicaments i productes fitosanitaris), un disseny industrial, un signe distintiu (marca o nom comercial), etc. Atorga dos tipus de drets: en primer lloc el dret a utilitzar l'invent, disseny o signe distintiu, i en segon lloc el dret a prohibir que una tercera persona ho faci.[1]

El dret de prohibir (ius prohibendi) és la part més destacada de la propietat industrial i permet al titular del dret sol·licitar el pagament d'una llicència. Posseeix límits temporals, car gairebé tots els drets de propietat industrial tenen una duració màxima, i territorials doncs només tenen validesa al territori on s'han concedit (normalment, però no exclusivament, un país).

Altres límits al dret de prohibir són l'esgotament del dret, pel qual una vegada comercialitzat amb permís del titular o havent cobrat la indemnització no es pot impedir la posterior venda; l'ús amb finalitats experimentals i no comercials, l'entrada temporal al país d'un medi de locomoció matriculat a l'estranger, etc.

El Conveni de la Unió de París i l'Acord sobre Drets de la Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç són els dos acords internacionals de major pes sobre la propietat industrial.

Referències[modifica]