Qadima

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
קדימה
President Tsippi Livni
Fundació 2005
Seu Pétah Tiqvà
Ideologia Centre polític, liberalisme, sionisme
http://www.kadima.org.il

Qadima o Kadima, «endavant» en hebreu (קדימה, Qadima), és un partit polític israelí d'ideologia centrista. Fou fundat pel primer ministre Ariel Sharon després d'abandonar el dretà Likkud, el 21 de novembre de 2005. Qadima, que significa "Cap endavant" o "Endavant", aparegué pocs dies després que Sharon el fundés. Això no obstant, aquest nom no fou adoptat de forma immediata, sinó que el nom inicial fou "Responsabilitat Nacional" (en hebreu, אחריות לאומית, aharayut leümit [aχaʁaˈjut leu'mit]), nom proposat per la ministra de justícia Tsippi Livni i amb el suport fervorós de Reüven Adler, col·laborador i assessor d'estratègia de Sharon. Encara que "Responsabilitat Nacional" sigui considerat un nom provisional, en principi era molt més popular que "Qadima", i semblava que seria el nom definitiu. Però el 24 de novembre de 2005 s'anuncià que el partit adoptaria el nom definitiu de "Qadima".

Rumors de ruptura[modifica | modifica el codi]

La tensió política entre Sharon i la dreta més radical, tant dins del Likkud com fora, fou un tema d'especulació en els mitjans de comunicació israelians. El rumor que Sharon podria abandonar el seu propi partit per fundar-ne un de nou, format pels seus aliats del Likkud i obert als membres descontents d'altres partits es conegué a Israel com el "big bang", ja que comportaria una reorganització radical del mapa polític israelià.

Secessió del Likkud[modifica | modifica el codi]

Diversos factors van desencadenar la sortida de Sharon del Likkud. Després de la ruptura oficial del partit, Sharon va assegurar que era una decisió presa sense pensar molt, per la qual cosa els crítics han posat en dubte el seu paper com a nou referent polític i com a forjador de coalicions en l'actual Israel.

L'objectiu de Sharon en crear el Qadima és el no haver d'estar sotmès a les rígides directrius del Likkud, a més de poder optar a un tercer mandat com a primer ministre el 2006.

Escenari de la ruptura[modifica | modifica el codi]

Sharon és conegut per les seves complexes coalicions en la política d'Israel. Va començar la seva carrera política amb tendències esquerranes, quan pertanyia a les Forces Armades d'Israel i sota la tutela de David Ben-Gurion. De fet, Sharon va arribar a ser líder del partit d’esquerra Xelomtsiyyon. Després la seva ideologia va anar evolucionant cap al centre-dreta i va començar a assentar-se en el Likkud, el qual va arribar al poder per primera vegada el 1977 sota el lideratge de Menahem Beguín.

Quan Sharon va emergir com heroi de guerra després de la Guerra del Yom Kippur (1973), va aportar el seu prestigi personal per impulsar el Likkud d'una forma extraordinària i va ajudar a que arribés el poder sota el lideratge de Menahem Beguín en 1977. El creixement del Likkud va portar a la democràcia israeliana a la seva fase de maduresa, ja que era la primera vegada que un partit de l'oposició arribava al poder de forma pacífica. Va ser també un triomf dels ideals del Revisionisme Sionista, que va aconseguir representació al govern israelià.

Sharon va col·laborar en la creació del Likkud en ser un element integrador (Likkud significa "consolidació") entre alguns partits liberals israelians i el Herut, tots ells coneguts globalment com a Gahal. Sharon va liderar el Likkud des de 1999, arrabassat el lloc a Binyamín Netanyahu. Es va convertir en primer ministre d'Israel en 2001.

Sharon va formar una altra coalició quan va convèncer els laboristes el desembre de 2004 que li van donar suport per dur a terme el seu pla d'evacuació de la franja de Gaza, formant un govern d'unitat. D'aquesta manera, Sharon va deixar aïllats als partits més radicals de la dreta, que fins aleshores havien estat els seus aliats més ferms.

Oposició interna dins el Likkud[modifica | modifica el codi]

El 2005, la portada a terme del pla de retirada unilateral israeliana va treure a la llum les discrepàncies internes en el si del Likkud i en la societat israeliana en general. Netanyahu va accelerar la fractura del partit al presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació. Al mateix ritme que la popularitat de Sharon creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit.

Sharon es va beneficiar políticament de l'inici de la Intifada d'Al-Aqsa, el setembre de 2000, en resposta al fracàs de les negociacions amb els palestins per arribar a una "situació final" a la cimera de Camp David de 2000. Mentre Ehud Barak continuava fent concessions als palestins a la conferència de Taba el gener de 2001, les onades d'atemptats suïcides van crear una sensació general d'inseguretat, i una forta desconfiança en la bona fe dels palestins. El descontentament general amb les polítiques de centre-esquerra i les falses perspectives d'assolir una pau negociada amb els palestins, va provocar un tomb a la dreta en el panorama polític, que va ser aprofitat per Sharon i el Likkud.

Sharon va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Sharon va ser reelegit de manera aclaparadora en 2003, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà.

Quan Sharon va començar a alinear-se amb els laboristes i altres partits més moderats, els polítics més dretans del Likkud s'alçaren com els seus opositors més ferotges, propiciant diverses derrotes a la Kenésset. Com a mostra de descontentament, rebutjar confirmar els aliats més propers de Sharon en alguns llocs ministerials en 2005. Aquesta ruptura de la disciplina de partit va debilitar les polítiques governamentals de Sharon, el qual va haver de dedicar per complet a mantenir la unitat del partit.

Netanyahu va dimitir el 7 d'agost de 2005 com a ministre d'Economia, al·legant que no estava disposat a participar en un govern que posava en perill la seguretat dels ciutadans d'Israel en imposar el pla de retirada de Gaza. Sharon va ser incapaç d'aconseguir que el Comitè Central del Likkud aprovés la designació del seu aliat Ehud Olmert per substituir Netanyahu, la qual cosa va suposar una gran frustració i humiliació personal per Sharon.

Dimissió dels ministres laboristes[modifica | modifica el codi]

L'etapa final de la ruptura es va produir quan Ximon Peres, aliat de Sharon, va ser derrotat de manera inesperada pel líder del Histadrut, Amir Peretz, en les eleccions primàries del Partit Laborista el 8 de novembre de 2005.

La primera decisió de Peretz en el seu nou càrrec va ser la de retirar tots els ministres laboristes del govern d'unitat de Sharon, reclamant la dissolució de la Kenésset i l'anticipació de les eleccions per a març de 2006, les quals en principi estaven previstes per al novembre del mateix any.

Quan tots els ministres laboristes havien dimitit, Sharon va perdre el suport de l'ala més centrista del laborisme, que havia aconseguit gràcies a la moderació de la seva agenda política, consistent en converses contínues amb la ANP per aconseguir unes "fronteres permanents" i la resolució final del conflicte palestino-israelià.


Movimients futurs[modifica | modifica el codi]

Tal com implica el nom de Qadima, Sharon afirma que pretén anar "cap endavant". L'ala dretà del Likkud l'ha frustrat a causa de la seva inflexibilitat, ja que aquests sempre han demanat més contrapartides per part dels palestins. Alguns fins i tot han demanat la seva sortida del Likkud, al·legant entre altres raons, la condemna del seu fill Omri Sharon el 14 de novembre de 2005 per haver obtingut fons il·legals per finançar les últimes campanyes electorals.

Sharon va obtenir immediatament el suport oficial de més dels 14 membres de la Kenésset (més d'un terç dels 40 membres del Likkud de la Kenésset) necessaris per poder optar als beneficis constitucionals que s'atorguen als nous partits.

Sharon continuarà com a primer ministre i ara té la facultat de cobrir a voluntat els llocs que van deixar els ministre laboristes. Durant la primera setmana de l'existència del nou partit, Sharon va intentar cobrir aquestes vacants amb membres del Qadima. El 22 de novembre de 2005, Sharon va aconseguir el beneplàcit del president Moixé Qatsav i del fiscal general Menahem Mazuz per convocar eleccions anticipades el 28 de març de 2006.

Segons el diari Haaretz, les enquestes d'intenció de vot mostren que si les eleccions se celebressin ara (finals de novembre de 2005), el Qadima obtindria la majoria dels sufragis, atorgant a Sharon un tercer mandat com a primer ministre. A les eleccions legislatives d'Israel de 2009 fou el partit més votat i va obtenir 28 escons.

Objectius i plataformes polítiques[modifica | modifica el codi]

Al principi, la política del Qadima va ser el reflex directe de les idees i objectius de Sharon.

Tanmateix, la desbandada que s'ha produït (i es continua produint) des del Likkud i en menor mesura des d'altres partits, fa pensar que el Qadima podria acabar sent un mer substitut del Likkud, però sense l'ala més radical, és a dir, Netanyahu i els seus afins. És a dir, que la maniobra de Sharon podria haver servit únicament per desfer-se de Netanyahu i així poder apropiar per complet del nou partit. La radicalització i aïllament del Likkud és tal que fins i tot Xaül Mofaz, ministre de defensa, que en principi va rebutjar unir-se al Qadima, va acabar unint-se a Sharon després de comprovar que tenia perduda la batalla de les primàries contra Netanyahu.

Des del Qadima s'ha assegurat que pretenen establir un partit realment centrista i liberal. Sembla que Sharon vol atraure polítics d'altres partits sense importar les seves anteriors ideologies, a canvi que acceptin el seu lideratge i la implementació d'una agenda moderada. Sharon creu fermament en el full de ruta i manté una forta aliança amb el president nord-americà George W. Bush, la qual cosa serà un pilar bàsic en la política exterior del nou partit.

Membres influents del Qadima[modifica | modifica el codi]

  • Ehud Olmert, Exprimer Ministre d'Israel.
  • Tsippi Livni, Exministra de Relacions Exteriors, presidenta del partit i cap de l'oposició. Candidata a Primer Ministre pel Qadima per a les eleccions de febrer de 2009.
  • Xaül Mofaz, Exministre de Transport. Perdé les eleccions internes del Qadima contra Livni per un escàs marge. Fou Comandant en Cap de les FDI i més tard Ministre de Defensa.
  • Ximon Peres, President d'Israel.
  • Dalia Itzik, Expresidenta de la Kenésset.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Qadima