Retinoscòpia
 Un retinoscopi emprat juntament amb un marc de prova i lents de prova per a determinar l'error de refracció del pacient | |
| MeSH | D042262  |
|---|---|
La retinoscòpia, també coneguda com esquiascòpia, és una tècnica emprada per realitzar el mesurament objectiu del poder refractiu de l'ull, mitjançant la interpretació del moviment de la llum reflectida a la retina, en ser il·luminada amb un retinoscopi.
Permet detectar opacitats i/o irregularitats en els medis refractius del globus ocular (còrnia, humor aquós, cristal·lí i humor vitri).
Història[modifica]
La retinoscòpia es va originar quan William Bowman va observar una línia d'ombra en examinar un ull astigmàtic amb un oftalmoscopi. El 1873, el metge militar Cuignet va començar a mesurar la refracció ocular. El 1886 Edmund Landolt va descriure el procediment per a l'ús del retinoscopi. El 1926 Copeland patenta el retinoscopi de franja, instrument usat des de llavors pels optometristes i oftalmòlegs.[1]
Retinoscopi[modifica]
El retinoscopi és un instrument utilitzat per determinar el punt focal de lull del pacient. Quan el punt focal del retinoscopi i l'ull coincideixen, la imatge del retinoscopi apareix com una línia clarament enfocada i immòbil a la pupil·la de l'ull. Consta d´una font de llum, una lent, un mirall pla i un mirall còncau i un comandament d´enfocament per variar la distància entre la bombeta i la lent.[2][1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Walter D. Furlan, Javier García Monreal, Laura Muñoz Escrivá. Fundamentos de optometría. 2a. Universitat de València, 2011. ISBN 8437082870, 9788437082875.
- ↑ «Copia archivada». Arxivat de l'original el 30 de diciembre de 2013. [Consulta: 8 maig 2013].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Retinoscòpia |