Estornell picot
Scissirostrum dubium | |
---|---|
Dades | |
Hàbitat | bosc |
Pes | 50 g |
Nombre de cries | 2 |
Estat de conservació | |
Risc mínim | |
UICN | 22711001 |
Taxonomia | |
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Passeriformes |
Família | Sturnidae |
Gènere | Scissirostrum |
Espècie | Scissirostrum dubium Latham, 1801 |
Tipus taxonòmic | Enodes |
L'estornell picot (Scissirostrum dubium)[1] és una espècie d'au paseriforme de la família dels estúrnids endèmica de les illes Cèlebes. És l'única espècia del gènere Scissirostrum.[2][3] El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[4]
L'estornell picot presenta una convergència evolutiva amb els picots: té un bec fort amb què forada els tronc d'arbres podrits o malalts per fer-hi el niu i una cua endurida per desplaçar-se pels troncs i recolzar-s’hi verticalment.[5]
Nia en colònies, que freqüentment arriben a tenir diversos centenars de parelles. L'espècie es distingeix pels seus cants i reclams, tant en les seves colònies com quan es desplacen en bandes mentre busquen fruits, insectes i grans per alimentar-se.[5]
Distribució i hàbitat
[modifica]És endèmic de les illes Cèlebes, Indonèsia.
El seu hàbitat natural són les terres baixes tropicals, i de vegades els boscos de montanya tropicals oberts i aiguamolls.[4]
Referències
[modifica]- ↑ Fundació Barcelona Zoo; Institut Català d’Ornitologia; TERMCAT, Centre de Terminologia. «estornell picot». Diccionari dels ocells del món. TERMCAT. [Consulta: 29 agost 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 677. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ «Nuthatches, Wallcreeper, treecreepers, mockingbirds, starlings, oxpeckers». IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, 01-07-2022. [Consulta: 17 octubre 2022].
- ↑ 4,0 4,1 BirdLife International. «Grosbeak Starling. Scissirostrum dubium» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2020. [Consulta: 29 agost 2022].
- ↑ 5,0 5,1 Feare, C., Craig, A., Croucher, B., Shields, C., & Komolphalin, K. 1998. Starlings and Mynas. Christopher Helm. ISBN 0-7136-3961-X