Pícids
Picidae  | |
|---|---|
 Picot verd | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Piciformes |
| Família | Picidae Vigors, 1825 |
| Enregistrament | |
| |
.svg){kind=icon}
Els pícids són una família d'ocells de l'ordre dels piciformes que comprèn 223 espècies, la major part de les quals són conegudes habitualment amb el nom de picot[1] o pigot i picacarrasques.[2] Tenen una distribució cosmopolita, amb l'excepció d'Austràlia, Madagascar i les regions polars extremes. Poden ser sedentàries o migratòries;
Morfologia
[modifica]
- Trets principals
- Fan entre 8 i 56 cm de llargària.
- Bec fort, subcònic, recte o lleugerament corb.
- Llengua molt llarga i capaç de ser projectada enfora gràcies a una important modificació del hioide que la manté.
- Dotze rectrius.
El plomatge de la majoria de les espècies és predominantment verd brillant, morat i taronja, encara que molts carpinteritos mostren una certa quantitat de groc i rosa. En els picots moltes espècies mostren parts vermelles i beix al cap i l'abdomen. Els membres de la família Picidae tenen forts pics, per a trepar i tamborinejar en els arbres, i llengües fines, punxegudes i amb petites truges, per a extreure el menjar. Els pics dels picots són habitualment més forts, llargs i esmolats que els dels carpinteritos i torçacolls, encara que la seva morfologia és molt similar.
Tant els picots com els fusterets i torçacolls que viuen a Àfrica posseeixen peus zigodàctils, és a dir, amb quatre dits, dos apuntant cap endavant i dos cap enrere. Aquesta distribució dels dits és molt útil per a agafar-se a les branques i troncs dels arbres en els quals viuen.
El picot menjaglans (Melanerpes formicivorus), per a tenir aliment en l'hivern, guarda una provisió de glans suficients, per a això practica orificis en els arbres, on guarda solament una gla en cada forat, de tal mode que practiquen milers de forats en els troncs dels arbres. També claven amb força l'aliment en la fusta i vigilen que altres ocells no els hi robin.
El picot negre (Dryocopus martius) és un dels picots més grans del món. Pot trepar fins a 15 cm en la fusta buscant menjar.
El fuster imperial (Campephilus imperialis) era l'ocell més gran del món d'aquesta família. Mesurava 60 cm, s'alimentava de cucs, larves i insectes i habitava la Sierra Madre Occidental de Mèxic. Aquest ocell, avui probablement extinta, va ser en algun moment considerada endèmica, fins que la tala indiscriminada dels arbres on habitava el van portar a la seva desaparició.
A Veracruz, Mèxic als ocells piciformes se'ls coneix com chéjere i en la zona de la Huasteca com chénchere.[3]
Les espècies d'aquesta família posseeixen la capacitat de picotejar vint vegades per segon i dotze mil vegades al dia en total;[4] poden fer això perquè compten amb un os darrere del seu bec i davant del seu cervell que els permet el ressort. Així mateix, tenen un os hioide connectat amb les fosses nasals que cobreix el seu crani i que té una funció de cinturó de seguretat,[4] i així no sofreixen anomalies en picotejar.
Reproducció
[modifica]Tots dos progenitors treballen per construir el niu, covar els ous i alimentar els pollets. Tot i així, en la majoria de les espècies, és el mascle qui realitza el buidatge de la cavitat del niu i qui cova els ous durant la nit.
Generalment, ponen 2-5 ous blancs, que seran covats durant 11-14 dies abans de l'eclosió dels pollets.
Alimentació
[modifica]Mengen insectes que troben a l'interior dels arbres.
Distribució geogràfica
[modifica]Tenen una distribució cosmopolita (llevat d'Austràlia, Madagascar i les regions polars). També són absents d'algunes de les illes oceàniques del món, tot i que moltes espècies insulars es troben a les illes continentals. Els veritables picots, subfamília Picinae, es distribueixen per tota la distribució de la família. Els picotets Picumninae tenen una distribució pantropical, amb espècies al sud-est asiàtic, Àfrica i els Neotròpics, amb la diversitat més gran a Sud-amèrica.[5] La segona subfamília de picotets, les Sasiinae, conté el picotet africà i dues espècies del gènere Sasia que es troben al sud-est asiàtic.[6] Els collstorts (Jynginae) es troben exclusivament al Vell Món, i les dues espècies es troben a Europa, Àsia i Àfrica.[5]
La majoria dels picots són sedentaris, però es coneixen alguns exemples d'espècies migratòries, com ara el picot de ventre vermell, el xuclador de ventre groc,[5] i el colltort, que es reprodueix a Europa i a l'oest d'Àsia i migra al Sahel d'Àfrica a l'hivern.[7] Les poblacions més septentrionals de picot de Lewis, picot escapulat oriental, picot de Williamson, picot pit-roig i picot de clatell vermell es mouen cap al sud a la tardor a Amèrica del Nord.[5] La majoria dels moviments dels picots es poden descriure com a dispersius, com quan els ocells joves busquen territoris després d'abandonar la parella, o eruptius, per escapar de les dures condicions meteorològiques. Diverses espècies són migrants altitudinals, per exemple el picot garser frontgrís, que es trasllada a les planes des dels turons durant l'hivern. Els picots que migren, ho fan durant el dia.[8]
Costums
[modifica]Poden ser sedentaris o migratoris (algunes espècies romanen al mateix territori durant anys, mentre que d'altres viatgen grans distàncies entre les zones de reproducció i les d'hivernada). També són monògams.
Taxonomia
[modifica]_I2_IMG_3947.jpg)
Els pícids han estat classificats en 33 gèneres i 254 espècies.[9][10]
- Subfamília Jynginae, amb un gènere i dues espècies.
- Subfamília Picumninae, amb tres gèneres i 30 espècies.
- Gènere Verreauxia, amb una espècie: picotet africà (Verreauxia africana).
- Gènere Sasia, amb dues espècies.
- Gènere Picumnus, amb 27 espècies.
- Subfamília Nesoctitinae, amb un gènere i una espècie.
- Gènere Nesoctites, amb una espècie: picotet de la Hispaniola (Nesoctites micromegas).
- Subfamília Picinae, amb 28 gèneres i 221 espècies.
- Gènere Hemicircus amb tres espècies.
- Gènere Campephilus, amb 12 espècies.
- Gènere Blythipicus, amb dues espècies.
- Gènere Chrysocolaptes, amb 9 espècies.
- Gènere Dinopium, amb 6 espècies.
- Gènere Gecinulus, amb dues espècies.
- Gènere Micropternus, amb una espècie: picot rogenc (Micropternus brachyurus).
- Gènere Meiglyptes, amb 4 espècies.
- Gènere Chrysophlegma, amb 4 espècies.
- Gènere Geocolaptes, amb una espècie: picot terrestre (Geocolaptes olivaceus).
- Gènere Campethera, amb 13 espècies.
- Gènere Picus, amb 15 espècies.
- Gènere Piculus, amb 7 espècies.
- Gènere Colaptes, amb 19 espècies.
- Gènere Celeus, amb 14 espècies.
- Gènere Hylatomus, amb 5 espècies.
- Gènere Mulleripicus, amb 4 espècies.
- Gènere Dryocopus, amb tres espècies.
- Gènere Sphyrapicus, amb 4 espècies.
- Gènere Xiphidiopicus, amb una espècie: picot arlequí (Xiphidiopicus percussus).
- Gènere Melanerpes, amb 23 espècies.
- Gènere Picoides, amb 10 espècies.
- Gènere Dendropicos, amb 17 espècies.
- Gènere Leiopicus, amb tres espècies.
- Gènere Dryobates, amb 6 espècies.
- Gènere Leuconotopicus, amb 6 espècies.
- Gènere Veniliornis, amb 14 espècies.
- Gènere Dendrocopos, amb 13 espècies
Referències
[modifica]- ↑ «Pícids». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ «picacarrasques». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- ↑ «Acerca del Chéjere» (en castellà), 29-07-2010. [Consulta: 19 abril 2025].
- ↑ 4,0 4,1 «Why Do Woodpeckers Resist Head Impact Injury: A Biomechanical Investigation». PLOS ONE.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Gorman 2014, p. 15
- ↑ Sangster, G.; Gaudin, J.; Fuchs, J. «A new subfamily taxon for Sasia and Verreauxia (Picidae)». Bulletin of the British Ornithologists' Club, vol. 142, 4, 2022, pàg. 478–479. DOI: 10.25226/bboc.v142i4.2022.a6.
- ↑ «Migration patterns of Hoopoe Upupa epops and Wryneck Jynx torquilla : an analysis of European ring recoveries». Journal of Ornithology, vol. 150, 2, 2008, pàg. 393–400. DOI: 10.1007/s10336-008-0361-3.
- ↑ Winkler, Hans & Christie, David A. (2002), "Family Picidae (Woodpeckers)" in del Hoyo, J.; Elliot, A. & Sargatal, J. (editors). (2002). Handbook of the Birds of the World. Volume 7: Jacamars to Woodpeckers. Lynx Edicions. ISBN 978-84-87334-37-5
- ↑ H. Winkler i D.A. Christie (2017). Woodpeckers (Picidae). J. del Hoyo, A. Elliott, J. Sargatal, D.A. Christie i E.de Juana (editors). Handbook of the Birds of the World Alive. Lynx Edicions, Barcelona.
- ↑ Els pícids a la UICN. (anglès)
Bibliografia
[modifica]- Benz, Brett W.; Robbins, Mark B.; Peterson, A. Townsend «Evolutionary history of woodpeckers and allies (Aves: Picidae): Placing key taxa on the phylogenetic tree» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 40, 2, 8-2006, pàg. 389–399. DOI: 10.1016/j.ympev.2006.02.021.
- Cracraft, Joel & Morony, John J. Jr. (1969): A new Pliocene woodpecker, with comments on the fossil Picidae. American Museum Novitates 2400: 1-8. PDF fulltext
- Johansson, U. S. & Ericson, G. P. (2003): Molecular support for a sister group relationship between Pici and Galbulae (Piciformes sensu Wetmore 1960). Journal of Avian Biology 34: 185-197. PDF fulltext Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine.
- Koenig, Walter D.; Haydock, Joseph «Oaks, acorns, and the geographical ecology of acorn woodpeckers» (en anglès). Journal of Biogeography, 26, 1, 1-1999, pàg. 159–165. DOI: 10.1046/j.1365-2699.1999.00256.x. ISSN: 0305-0270.
- Lemaître, Jérôme; Villard, Marc-André «Foraging patterns of pileated woodpeckers in a managed Acadian forest: a resource selection function» (en anglès). Canadian Journal of Forest Research, 35, 10, 01-10-2005, pàg. 2387–2393. DOI: 10.1139/x05-148. ISSN: 0045-5067.
- Michalek, Klaus; Winkler, Hans «Parental care and parentage in monogamous great spotted woodpeckers (Picoides major) and middles spotted woodpeckers (Picoides medius)». Behaviour, 138, 10, 2001, pàg. 1259–1285. DOI: 10.1163/15685390152822210. ISSN: 0005-7959.
- Moore, William S.; Weibel, Amy C. & Agius, Andrea (2006): Mitochondrial DNA phylogeny of the woodpecker genus Veniliornis (Picidae, Picinae) and related genera implies convergent evolution of plumage patterns. Biol. J. Linn. Soc. 87: 611–624. PDF fulltext
- Stark, R. D.; Dodenhoff, D. J. & Johnson, E. V. (1998): A quantitative analysis of woodpecker drumming. Cóndor 100(2): 350-356. PDF fulltext
- Villard, P.; Cuisin, J. & Karasov, W. H. (2004). How do woodpeckers extract grubs with their tongues? A study of the Guadeloupe woodpecker (Melanerpes herminieri) in the French Indies. Auk 121: 509-514. DOI:10.1642/0004-8038(2004)121[0509:HDWEGW]2.0.CO;2 HTML abstract
- Webb, Daniel Matthew & Moore, William S. (2005): A phylogenetic analysis of woodpeckers and their allies using 12S, Cyt b, and COI nucleotide sequences (class Aves; order Piciformes). Molecular Phylogenetics and Evolution 36: 233-248. PDF fulltextArxivat 2012-02-24 a Wayback Machine.
- Wiebe, Karen L.; Swift, Trisha L. «Clutch size relative to tree cavity size in Northern Flickers» (en anglès). Journal of Avian Biology, 32, 2, 6-2001, pàg. 167–173. DOI: 10.1034/j.1600-048X.2001.320210.x. ISSN: 0908-8857.
- Wiktander, Ulf; Olsson, Ola; Nilsson, Sven G. «Parental care and social mating system in the Lesser Spotted Woodpecker Dendrocopos minor» (en anglès). Journal of Avian Biology, 31, 4, 12-2000, pàg. 447–456. DOI: 10.1034/j.1600-048X.2000.310003.x. ISSN: 0908-8857.
- Yom-Tov, Y. & Ar, A. (1993): Incubation and fledging durations of woodpeckers. Cóndor 95(2): 282-287. PDF fulltext
Enllaços externs
[modifica]
- Informació sobre 223 espècies de pícids. (francès) i (anglès)
- Enregistraments sonors de pícids. (anglès)
- Taxonomia dels pícids. (anglès)