Bec

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
El bec d'un voltor.
El bec d'una oca domèstica xinesa, amb el bony exagerat per la selecció dels pagesos.
Mascarells nòrdics fregant-se els becs.
El bec d'un flamenc

El bec és una estructura anatòmica externa còrnia dels ocells que —a més de permetre’ls menjar— fan servir per a endreçar-se, manipular objectes, matar preses, cercar menjar, fer la cort i alimentar les cries. També pot referir-se al rostre més o menys allargat o de natura còrnia d'altres animals, com el de les tortugues, el d'alguns insectes (per exemple curculiònids), el dels cefalòpodes, el d'algunes balenes o el de l'ornitorrinc.

A-General; B- Insectívor (ex: papamosques); C- Granívor (ex: pit-roig); D- Menjador de llavors (ex: trenca-pinyes); E- Alimentació amb nèctar (ex: sumaiga palestina); F- Menjador de fruita; G- Pescador (ex: blauet); H- Atrapa-peixos (ex: pelicà); I- Alimentació per filtre (ex: flamenc); J- Sondadors de superfície (ex: bec d'alena); K- Sondadors (ex: bec d'ibis tibetà) L- Escarbador (ex: ratllador)

Anatomia[modifica]

Els becs poden variar significativament de mida d'una espècie a una altra. El bec es compon pel maxil·lar superior i el maxil·lar inferior. La mandíbula és normalment òssia i buida per dins per a facilitar el vol. La superfície externa del bec és coberta d'una beina còrnia de queratina anomenada ranfoteca. Entre la còrnia exterior i l'os hi ha una capa vascular que conté vasos sanguinis i terminacions nervioses. La ranfoteca inclou tanmateix el bony que es pot observar en alguns cignes, com el cigne mut.

El bec té dos orificis anomenats narines que connecten al buit interior del bec i d'ací amb el sistema respiratori. Els narius normalment són sobre el bec, encara que en alguns ocells són sobre una part carnosa en la base del bec anomenada cere (del llatí cera). Els falcons, lloros, paràsits (Stercorarius) i cotorres, entre altres, presenten ceres. Les cotorres són dimòrfiques, puix que les ceres dels mascles esdevenen blau clar quan són adults i les de les femelles, brunes.

Alguns pardals empren teixit mort en la punta del bec per a les tasques més dures, com ara trencar nous o matar preses. En altres, com els ànecs, la punta del bec conté nervis per a localitzar objectes al palp. El bec es desgasta amb l'ús, per això creix contínuament al llarg de tota la vida de l'ocell.

A diferència de les mandíbules amb dents, el bec no s'usa per mastegar. L'ocell engoleix el menjar sencer, que es trenca en la morella.

Hi ha alguns pardals amb becs inusuals com el colibrí, el tucà o el becplaner.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bec