Voltors del Nou Món
Cathartidae  | |
|---|---|
 Zopilot negre | |
| Període | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Accipitriformes |
| Família | Cathartidae Lafresnaye, 1839 Cathartidae |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Vulturidae
|
| Gènere | |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
Els voltors americans o voltors del Nou Món constitueixen la família dels catàrtids (Cathartidae), formada per set espècies i cinc gèneres.[1][2] Es distribueixen per les zones càlides i temperades de les dues Amèriques.
Aquestes aus no estan relacionades de manera gaire estreta amb els voltors del Vell Món, malgrat les similituds superficials, en un cas d'evolució convergent. Les seues relacions filogenètiques són objecte de debat (vegeu la secció sobre taxonomia). Durant el Neogen habitaven el Vell Món i Nord-amèrica.
Són ocells carronyaires, que s'alimenten principalment dels cossos d'animals morts (carronya). Tenen un bon sentit de l'olfacte, mentre els dels Vell Món es guien bàsicament per la vista. Una característica de molts voltors és un cap calb, sense plomes.
Taxonomia
[modifica]Els voltors del Nou Món es classifiquen en set espècies i cinc gèneres. Entre aquests, l'únic no monotípic és Cathartes. Els gèneres són Coragyps, Cathartes, Gymnogyps, Sarcorhamphus i Vultur. El nom científic de la família, Cathartidae, prové de cathartes, en grec 'purificador'. Malgrat que els voltors del Nou i del Vell Món tenen moltes semblances, no estan relacionats estretament. Es tracta d'una evolució convergent.
Els catàrtids es van classificar, tradicionalment, com una família de l'ordre dels Falconiformes. Això no obstant, a finals del segle xx, alguns ornitòlegs opinaren que estava més relacionada amb les cigonyes, a partir del cariotip, la morfologia i el comportament. D'aquesta manera, moltes autoritats els situen en l'ordre dels Ciconiiformes, amb les cigonyes i els agrons. Sibley i Monroe (1990) arribaren més lluny, considerant-los una subfamília dels Ciconiidae (la subfamília Cathartinae). Aquesta postura es va criticar com una excessiva simplificació, basada en dades errònies de l'estudi de l'ADN. Posteriorment, la tendència ha sigut de pujar els Cathartidae al rang d'ordre independent (Cathartiformes), i no considerar-lo íntimament relacionat ni amb els rapinyaires ni amb les cigonyes. El 2007, la Unió d'Ornitòlegs Americans (American Ornithologists' Union o AOU, basat als EUA), en la seva llista d'ocells d'Amèrica del Nord, tornaren a posicionar la família dels Cathartidae al cap de la llista dels Falconiformes, però amb un asterisc, indicant que és una categorització incerta per falta de dades, i que està situat allí fins que noves dades el situïn en el seu lloc definitiu. L'esborrany de llista que ha redactat l'AOU per als ocells d'Amèrica del Sud situa els Cathartidae com a ordre independent, els Cathartiformes. Estudis recents d'ADN tornen a relacionar el catàrtids amb els rapinyaires diürns, i els situen dins de l'ordre dels accipitriformes.
Espècies actuals
[modifica]
- Gènere Cathartes
- Zopilot capvermell ([athartes aura)
- Zopilot de sabana (Cathartes burrovianus)
- Zopilot selvàtic (Cathartes melambrotus)
- Gènere Coragyps
- Zopilot negre (Coragyps atratus)
- Gènere Gymnogyps
- Còndor de Califòrnia (Gymnogyps californianus)
- Genus Sarcorhamphus
- Zopilot reial (Sarcoramphus papa)
- Gènere Vultur
- Còndor andí (Vultur gryphus)
| Espècies actuals de catàrtids (Cathartidae) | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Gènere | Nom comú i nom binomial | Imatge | Distribució | Estimació de la població | Estat de conservació |
| Coragyps Le Maout, 1853 | Zopilot negre Coragyps atratus |
|
Amèrica del Sud i, cap al nord, fins als Estats Units | 50–100 milions d'individus madurs[3] | Risc mínim |
| Cathartes Illiger, 1811 | Zopilot capvermell Cathartes aura |
 |
Tot el continent americà, fins al sud del Canadà | 28 milions d'individus[4] | Risc mínim |
| Zopilot de sabana Cathartes burrovianus |
 |
Amèrica del Sud i, cap al nord, fins a Mèxic | 500.000–4.999.999 individus madurs[5] | Risc mínim | |
| Zopilot selvàtic Cathartes melambrotus |
_in_flight_from_below.jpg) |
Conca de l'Amazones, a l'Amèrica del Sud tropical | Risc mínim | ||
| Gymnogyps Lesson, 1842 | Còndor de Califòrnia Gymnogyps californianus |
 |
Califòrnia i parts del nord d'Arizona; antigament, àmpliament distribuït per les serralades de l'oest d'Amèrica del Nord | 607 (392 en estat salvatge i 215 en captivitat)[6] | En perill crític |
| Vultur Linnaeus, 1758 | Còndor andí Vultur gryphus |
 |
Andes[7] | Estimació màxima: 6.700 individus madurs[8] | Vulnerable |
| Sarcoramphus Duméril, 1805 | Zopilot reial Sarcoramphus papa |
 |
Del sud de Mèxic al nord de l'Argentina | Desconeguda[9] | Risc mínim |
Espècies extintes
[modifica]Una família extingida van ser els Teratornithidae o teratorns, essencialment una contrapartida septentrional dels voltors del Nou Món, que, en època prehistòrica, també estaven presents a Europa i, potser, fins i tot van evolucionar allí. L'impressionant teratorn, de vegades conegut com a “còndor gegant” per ser paregut als moderns còndors, no estava massa emparentat amb aquests, sinó que són un exemple d'evolució paral·lela. Modernament, es creu que el teratorn era més depredador que els còndors.
La història fòssil dels catàrtids és bastant àmplia, però, això no obstant, confusa. Molts tàxons que podrien o no ser voltors del Nou Món s'han pres pel primer representant de la família. No n'hi ha registres europeus inequívocs del Neogen.
Almenys, els catàrtids tenien una diversitat molt més gran al Pliocè i al Plistocè, rivalitzant en diversitat amb els voltors del Vell Món en formes, grandàries i nínxol ecològic.
Descripció
[modifica]
Aquestes aus són en general grans, amb un rang que va dels 56-61 cm de Cathartes burrovianus, fins als 120 cm i més de 12 kg dels voltors. El plomatge és predominantment negre o marró, de vegades amb marques blanques. Totes les espècies tenen zones sense plomes en cap i coll. En algunes, aquestes calbes estan vistosament acolorides, i en el rei dels zopilots (l'única espècie no fosca), hi ha cridaneres carúncules.
Totes les espècies tenen grans i amples ales, i una cua rígida, adequada per a planar. Són les millors adaptades al vol d'altura de tots els ocells. Les potes tenen urpes, però estan adaptades a agarrar. Els dits són llargs, amb petites membranes a la base. No tenen siringe, l'òrgan vocal dels ocells, per la qual cosa la seva veu es limita a grunyits i xiuxiueigs poc freqüents.
El bec és una mica corbat i relativament feble en comparació a la majoria de rapinyaires. Està més adaptat a arrencar la carn en descomposició que la carn fresca. Les fosses nasals són ovals i situades a la part carnosa de la base del bec anomenada cere. Aquests ocells no tenen septe nasal i, per tant, es pot veure a través del bec mirant per les narines. Els ulls són prominents, i en contrast amb les àguiles i els falcons, no estan ombrejats per una cella òssia. Els membres dels gèneres Coragyps i Cathartes tenen una filera incompleta de pestanyes en la parpella superior i dues en la inferior, mentre que els altres gèneres no tenen cap filera de pestanyes.
Els voltors americans mostren l'insòlit comportament de la urohidrosi, que consisteix a orinar sobre les seves pròpies potes per refrigerar-les amb l'evaporació. Aquest comportament, compartit per les cigonyes, ha sigut un dels arguments per a incloure'ls en aquest grup.
Distribució i hàbitat
[modifica]Els voltors del Nou Món estan restringits al continent americà, des del sud del Canadà fins a Sud-amèrica. La major part són sedentaris, però les poblacions d'aura que crien al Canadà i al nord dels Estats Units migren cap al sud a l'hivern. Habiten una gran quantitat d'hàbitats i ecosistemes, que van des del desert fins a les selves tropicals, i des del nivell del mar fins a l'alta muntanya, utilitzant llur sentit altament adaptat de l'olfacte per localitzar la carronya. Ocasionalment, també es poden veure convivint prop d'assentaments humans, potser per a alimentar-se d'animals morts a la carretera.
Totes les espècies d'aquesta família són carronyaires. Algunes espècies, però, com el Coragyps atratus, s'han observat caçant preses vives. Altres aliments ocasionals en són fruites, ous i deixalles. Una característica insòlita, específica del gènere Cathartes, és el seu sentit altament desenvolupat de l'olfacte, que fa servir per a trobar la carronya. Localitzen la carronya detectant l'olor del mercaptà etílic o etanetiol, un gas que es produeix en la fase inicial de la putrefacció dels animals morts. El lòbul olfactiu del cervell en aquesta espècie, responsable de processar les olors, és particularment gran en comparació al d'altres animals. Altres espècies, com les dels gèneres Coragyps i Sarcorhamphus, tenen el sentit de l'olfacte menys desenvolupat i troben l'aliment únicament per la vista, sovint seguint els Cathartes i altres carronyaires menors.
El cap i el coll dels voltors del Nou Món no tenen plomes, com a resultat d'una adaptació higiènica; els bacteris de la carronya no es poden quedar en les seves plomes, i l'animal exposa la pell als efectes esterilitzadors del sol.
Comportament i ecologia
[modifica]Reproducció
[modifica]Els voltors del Nou Món i els còndors no construeixen nius, sinó que ponen els ous sobre superfícies nues. Segons l'espècie, la posta és, de mitjana, d'un a tres ous.[10] Els pollets neixen sense plomes i posteriorment els creix plomissol. Com en la majoria dels ocells, els progenitors alimenten les cries mitjançant la regurgitació.[11] Les cries són nidícoles i comencen a volar al cap de dos o tres mesos.[12] Els pollets de còndor de Califòrnia comencen a volar entre els cinc i els sis mesos, mentre que els de còndor andí ho fan entre els sis i els deu mesos.[13][14]
Alimentació
[modifica]
Totes les espècies vivents de voltors del Nou Món i de còndors són carronyaires. La seva dieta consisteix principalment en carronya, i és habitual veure'ls prop de carcasses. També consumeixen fruita, especialment fruita podrida, i deixalles. Els voltors del gènere Cathartes localitzen la carronya detectant l'olor del mercaptà etílic, un gas produït pels cossos dels animals en descomposició. En aquestes espècies, el lòbul olfactiu del cervell, responsable de processar les olors, és particularment gran en comparació amb el d'altres animals.[15] Altres espècies, com el zopilot negre i el zopilot reial, tenen un olfacte poc desenvolupat i troben l'aliment únicament mitjançant la vista, de vegades seguint els voltors del gènere Cathartes i altres carronyaires.[16]
Tolerància a les toxines bacterianes de la carn en descomposició
[modifica]Els voltors tenen un aparell digestiu molt àcid, amb un intestí dominat per dos grups de bacteris anaerobis que els ajuden a tolerar les toxines presents en les preses en descomposició.[17] En un estudi del 2014 sobre cinquanta voltors —zopilots capvermells i zopilots negres—, els investigadors van analitzar la comunitat microbiana, o microbioma, de la pell de la cara i de l'intestí gros.[18] La flora bacteriana facial i la intestinal compartien alguns components, però, en general, la flora facial era molt més diversa que la intestinal, al contrari del que passa en altres vertebrats, en els quals la flora intestinal és més diversa.
Hi destacaven dos grups de bacteris fecals anaerobis que són patògens en altres vertebrats: els Clostridia i els Fusobacteriota (anteriorment anomenats Fusobacteria). Eren especialment abundants a l'intestí: els recomptes de seqüències d'ADN de Clostridia representaven entre el 26 % i el 85 % del total, mentre que els de Fusobacteriota representaven entre el 0,2 % i el 54 % en els zopilots negres i entre el 2 % i el 69 % en els zopilots capvermells. Inesperadament, tots dos grups de bacteris anaerobis també es van trobar en les mostres de pell facial exposada a l'aire, amb proporcions d'entre el 7 % i el 40 % de Clostridia i de fins al 23 % de Fusobacteriota. Es pressuposa que els voltors els adquireixen quan introdueixen el cap a les cavitats corporals dels animals en descomposició. Els Clostridia i els Fusobacteriota ingerits regularment desplacen altres grups bacterians de l'intestí i hi esdevenen predominants.
En el metagenoma intestinal dels voltors s'han trobat gens que codifiquen enzims que degraden els teixits i toxines associades a Clostridium perfringens. Això dona suport a la hipòtesi que els voltors es beneficien de la descomposició bacteriana de la carronya i, alhora, toleren les toxines bacterianes.[18]
Estat de conservació
[modifica]El còndor de Califòrnia es troba en perill crític d'extinció. Antigament, la seva àrea de distribució s'estenia des de la Baixa Califòrnia fins a la Colúmbia Britànica, però el 1937 ja havia quedat restringida a Califòrnia.[19] El 1987, tots els exemplars supervivents en estat salvatge van ser capturats i incorporats a un programa de cria en captivitat per garantir la supervivència de l'espècie.[19] Segons les dades de 2020 comunicades per la tribu dels yuroks i el Programa de Recuperació del Còndor de Califòrnia, la població total era de 504 exemplars: 329 en estat salvatge i 175 en captivitat.[20]
El còndor andí es considera una espècie vulnerable.[7] El zopilot negre, el zopilot capvermell, el zopilot de sabana i el zopilot selvàtic estan classificats com a espècies de risc mínim a la Llista Vermella de la UICN. El zopilot reial també està classificat com a espècie de risc mínim, tot i que hi ha indicis d'una disminució de la població.[21]
En la cultura
[modifica]Segons una font, el zopilot reial apareix en diversos jeroglífics maies dels còdexs maies. El zopilot reial s'hi representa sovint, i el seu glif es distingeix fàcilment per la protuberància del bec de l'ocell i pels cercles concèntrics que en representen els ulls.[22] De vegades, se'l representa com un déu amb cos humà i cap d'ocell.[22] Segons la mitologia maia, aquest déu sovint duia missatges entre els humans i els altres déus. En altres fonts (el tercer capítol de Mexican Archæology i l'entrada «cozcacuauhtli» del Viccionari anglès), un glif d'un voltor que es creu que és un zopilot reial es representa com a Cozcacuauhtli (o Cozcaquauhtli) en el calendari asteca i en els còdexs mexiques.
El zopilot negre se sol associar amb la mort o representar com un ocell rapinyaire, i sovint el seu glif el mostra atacant humans. Aquesta espècie no té les associacions religioses del zopilot reial. Tot i que alguns glifs mostren clarament l'obertura nasal i el bec ganxut del zopilot negre, d'altres s'identifiquen presumptament amb aquesta espècie perquè tenen aspecte de voltor, estan pintats de negre i no presenten la protuberància del zopilot reial.[22]
Referències
[modifica]- ↑ «Hoatzin, New World vultures, Secretarybird, raptors» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, 01-07-2022. [Consulta: 30 novembre 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 266. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ BirdLife International. «Coragyps atratus» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species, 2025. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2025-2.RLTS.T22697624A281039099.en. e.T22697624A281039099.
- ↑ «Population Estimates Database, v3.1» (en anglès). Bird Conservancy of the Rockies, 2020.
- ↑ BirdLife International. «Cathartes burrovianus» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species, 2021. DOI: 10.2305/iucn.uk.2021-3.rlts.t22697630a163511443.en. e.T22697630A163511443. Accés lliure.
- ↑ «California Condor Recovery Program: 2025 Annual Population Status» (en anglès). Fish & Wildlife Service p. 1–3. United States Department of the Interior, 2026.
- 1 2 BirdLife International (2020). «Vultur gryphus». The IUCN Red List of Threatened Species, 2020: e.T22697641A181325230. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2020-3.RLTS.T22697641A181325230.en.
- ↑ BirdLife International. «Vultur gryphus» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species, 2020. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2020-3.RLTS.T22697641A181325230.en. e.T22697641A181325230.
- ↑ BirdLife International. «Sarcoramphus papa» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species, 2023. DOI: 10.2305/IUCN.UK.2023-1.RLTS.T22697645A228983760.en. e.T22697645A228983760.
- ↑ Zim, Herbert Spencer; Robbins, Chandler S.; Bruun, Bertel. Birds of North America: A Guide to Field Identification. Golden Publishing, 2001. ISBN 1-58238-090-2.
- ↑ Terres, J. K.; National Audubon Society. The Audubon Society Encyclopedia of North American Birds, 1991, p. 957. ISBN 0-517-03288-0. Reimpressió de l'edició de 1980.
- ↑ Howell, Steve N. G.; Webb, Sophie. A Guide to the Birds of Mexico and Northern Central America. Nova York: Oxford University Press, 1995, p. 174. ISBN 0-19-854012-4.
- ↑ «Andean Condor | The Peregrine Fund» (en anglès). peregrinefund.org. [Consulta: 29 setembre 2020].
- ↑ «Gymnogyps californianus» (en anglès). www.fs.fed.us. [Consulta: 29 setembre 2020].
- ↑ Snyder, Noel F. R.; Snyder, Helen. Raptors of North America: Natural History and Conservation. Voyageur Press, 2006, p. 40. ISBN 0-7603-2582-0.
- ↑ Kemp, Alan; Newton, Ian. «New World Vultures». A: Perrins, Christopher (ed.). The Firefly Encyclopedia of Birds. Firefly Books, 2003, p. 146. ISBN 1-55297-777-3.
- ↑ Will Dunham. «Gut check: how vultures dine on rotting flesh, and like it» (en anglès). Reuters. Thomson Reuters, 26-11-2014. [Consulta: 27 novembre 2014].
- 1 2 Michael Roggenbuck; Ida Bærholm Schnell; Nikolaj Blom; et al. «The microbiome of New World vultures» (en anglès). Nature Communications, 5, 25-11-2014, p. 5498. Bibcode: 2014NatCo...5.5498R. DOI: 10.1038/ncomms6498. PMID: 25423494.
- 1 2 BirdLife International (2009a).
- ↑ «Learn about California Condors» (en anglès). The Yurok Tribe. [Consulta: 21 novembre 2025].
- ↑ BirdLife International (2001).
- 1 2 3 Tozzer, Alfred Marston; Allen, Glover Morrill (1910). Animal Figures in the Maya Codices. Harvard University, làmines 17 i 18.
