Anatomia dels ocells

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Topografia general d'un ocell (aquí, la fredeluga malabar): 1 Bec, 2 Capell, coroneta o pili (part superior del cap), 3 Anell ocular, 4 Iris, 5 Mantell (seguit mes avall pel dors i finalment el carpó - aquí sota l'ala); Plomes de les ales: 6 Cobertores petites, 7 Escapulars, 8 Cobertores grans, 9 Rèmiges terciàries, 10 Rèmiges primàries o secundàries, 11 Rèmiges primàries de l'ala cobrint les rectrius (plomes) de la cua; 12 Cul, seguit d'infracobertores caudals (plomes cobertores de sota la cua), 13 Cuixa, 14 Articulació tibio-tarsal, 15 Tars (part inferior de la pota), 16 Peu (amb els seus dits anteriors i ungles, sense dit posterior aquí), 17 Tíbia (part superior de la pota), 18 Ventre (abdomen), 19 Flanc (costat del cos), 20 Pit, 21 Gorja, 22 Mentó o barbó (en aquest cas, la fredeluga malabar té una "carúncula", una excrescència carnosa com una barballera, que porta com si fos un "bigoti" o una "subbigotera"), 23. Aquesta marca es diu franja ocular.[1][2][3][4]

L'anatomia dels ocells, així com llur estructura fisiològica, mostren gran quantitat d'adaptacions úniques, que majoritàriament estan relacionades amb el vol. Els ocells tenen un esquelet molt lleuger i una musculatura també lleugera però poderosa que, juntament amb uns sistemes circulatori i respiratori, permeten taxes metabòliques molt altes i el subministrament d'oxigen necessari per al vol. El desenvolupament del bec ha portat a l'evolució d'un sistema digestiu especialment adaptat. Aquestes especialitzacions anatòmiques han ocasionat que els ocells siguin considerats una classe independent, dins el fílum dels vertebrats.

Les parts del cos[modifica | modifica el codi]

Es distingeixen tres parts: cap, tronc i cua.

Cap[modifica | modifica el codi]

Article principal: Plomall (ocells)

Té una boca amb bec corni, oïdes recobertes de plomes i ulls amb dues parpelles i una membrana nictitant semitransparent horitzontal.

Bec[modifica | modifica el codi]

Article principal: Bec

El bec presenta diferents formes segons el tipus d'alimentació: carnívor (àguila), insectívor (oreneta), granívor (pardal i colom), omnívor (oca), i frugívor (tucà), o segons la tècnica de cercar l'aliment, com ara foradar arbres (picot), o filtrar (flamenc).

Extremitats[modifica | modifica el codi]

Ales i potes[modifica | modifica el codi]

Presenta 4 extremitats. Les dues superiors són ales generalment adaptades al vol, i les dues inferiors són potes proveïdes de quatre dits recoberts d'escates com els rèptils, acabats en ungles o urpes, i adaptats a la marxa i a gratar el terra (gallina), a la presa amb urpes (falcó), a la natació (els peus palmats de l'ànec, palmípedes), a enfilar-se als arbres (pica-soques, raspinell, picot), a saltar (pardal comú), a córrer per la sorra (el petit corriol, l'enorme estruç), a posar-se o agafar-se a una branca (molts moixons, com ara la tallareta cuallarga), etc.

Cul i cua[modifica | modifica el codi]

El cul és generalment molt curt i suporta les rectrius (plomes timoneres) de la cua, que dirigeixen el vol.

Anatomia interna[modifica | modifica el codi]

Els ossos són buits per a disminuir el pes. L'estèrnum o quilla està molt desenvolupat, ja que suporta els grans músculs que mouen les ales. El tub digestiu presenta esòfag, pap (permet emmagatzemar aliments pels petits, els anomenats pollets), estómac muscular o pedrer (en ell es tritura l'aliment amb el concurs d'algunes petites pedretes ingerides),estómac glandular, intestí i recte que desemboca en la cloaca (cavitat en la qual també desemboca l'aparell excretor i el reproductor). L'aparell respiratori presenta expansions denominades sacs aeris (faciliten la respiració i constitueixen reserves d'aire). La circulació és doble (un circuit corporal i altre pulmonar gràcies a tenir dues aurícules) i completa (sense barreja de sang oxigenada i no oxigenada en el cor gràcies a posseir dos ventricles).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, pp. 38-39, "Topografia d'un ocell".
  • Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, pp. 6-7, "Les plomes" i "Topografia", i pp. 10-11, "L'ala i la cua", i "Forma de l'ala".

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, pp. 38-39, "Topografia d'un ocell".
  2. Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, pp. 6-7, "Les plomes" i "Topografia", i pp. 10-11, "L'ala i la cua", i "Forma de l'ala".
  3. «Ocells». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. "Morfologia dels ocells", a aalas, www.xtec.cat. Accedit el 20 març 2017.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anatomia dels ocells Modifica l'enllaç a Wikidata