Vés al contingut

Òliba comuna

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuÒliba comuna
Tyto alba Modifica el valor a Wikidata

Tyto alba alba Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament

Xiscles d'òliba gravats a Cardiganshire, Gal·les Modifica el valor a Wikidata


Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deexcrement d'òliba comuna Modifica el valor a Wikidata
Esperança de vida4 anys Modifica el valor a Wikidata
Pes580 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura1,13 m Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries5,3 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22688504 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreStrigiformes
FamíliaTytonidae
GènereTyto
EspècieTyto alba Modifica el valor a Wikidata
Scopoli, 1769
Tipus taxonòmicTyto Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata
Dibuix del segle xix a Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas
Crani
Fotografia de cos sencer

L'òliba comuna o òliba[1] (Tyto alba) és un ocell rapinyaire nocturn de l'ordre dels estrigiformes i de la família dels titònids.[2][3][4] El seu estat de conservació, a nivell global, es considera de risc mínim.[5]

Noms i etimologia[modifica]

El mot òliba prové del germànic *ŭwwĭlô, amb el mateix significat.[6] El mot germànic donà lloc a òbila, una forma encara present al País Valencià i a Eivissa, que per metàtesi acabaria esdevenint l'actual òliba a la majoria de territoris. El canvi podria haver-se vist influït pel mot oli, a causa de la creença popular que les òlibes xuclaven l'oli de les llànties de les esglésies.[7]

Com que és un ocell força comú arreu dels territoris de parla catalana, l'òliba rep diverses formes dialectals. A l'Empordà i Eivissa sovint s'utilitza l'augmentatiu olibassa,[8] mentre que al municipi d'Aspa rep el nom d'òlbia.[9] Les formes xut i xuta (al Ponent del Principat),[10] xup (Conca de Barberà i Camp de Tarragona),[11] xupa (Igualada i el Penedès),[12] xura (el Vallespir i la Garrotxa)[13] i d'altres semblants provenen de xut, l'onomatopeia del cant de l'òliba. El mot babeca conté l'arrel bab-, amb què s'expressa por o un balbuceig infantil també en referència al seu cant sinuós.[14] Xibeca prové de l'occità caveca, possiblement provinent de l'indoeuropeu kau-ekka del mateix significat; amb el temps adoptà el prefix xi- (antigament si-) per influència del cant de l'au i de la forma alternativa xuta.[15] Les formes dialectals meuca, emprada a gran part de la província de Lleida,[16] i moixa, pròpia de Xàtiva[17] («muixa» a Sollana),[18] es deuen també a l'onomatopeia de l'ocell, semblant al mèu d'un gat o moix.[19] La forma dialectal mifa, present a Benissanet, Tortosa i Alacant,[20] té possiblement un origen similar.

Antigament acusat de xuclar l'oli de les llànties, al municipi de Tamarit de Llitera rep el nom de llantier.[21] Per aquesta raó se'l considerava un ocell temible i de mal averany, per la qual cosa també se l'anomena bruixa a l'Empordà.[22]

Morfologia[modifica]

Imatge d'una òliba petita
  • Fa vora 90 cm, d'ala a ala.
  • Mesuren 34 cm.
  • Color daurat a les parts superiors i color blanc a les parts inferiors, a les llargues potes i a la cara.
  • Ulls negres.

Taxonomia[modifica]

Segons la llista mundial d'ocells del Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.2, juliol 2022) aquest tàxon tindria la categoria d'espècie i estaria formada per 10 subespècies.[23] Tanmateix, altres obres taxonòmiques, com el Handook of the Birds of the World i la quarta versió de la BirdLife International Checklist of the birds of the world (Desembre 2019), consideren que Tyto furcata, a les Amèriques, Tyto javanica, a l'Índia, el Sud-est Asiàtic i Australàsia, i Tyto deroepstorffi, a les illes Andaman, són, conespecífiques a l'òliba comuna, present a Europa, Àfrica i Orient Pròxim.[24] Segons aquest altre criteri, aleshores Tyto alba (lato sensu) seria una espècie d'abast mundial amb 30 subespècies.

Subespècies[modifica]

Subespècies classificades pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.2, 2022) a l'espècie Tyto alba (stricto sensu).[3][25]

  • Tyto alba alba (Scopoli, 1769).[26]
  • Tyto alba guttata (C. L. Brehm, 1831).[27]
  • Tyto alba ernesti (O. Kleinschmidt, 1901).[28]
  • Tyto alba erlangeri (W. L. Sclater, 1921).[29]
  • Tyto alba schmitzi (Hartert, 1900).[30]
  • Tyto alba gracilirostris (Hartert, 1905).[31]
  • Tyto alba detorta (Hartert, 1913).[32]
  • Tyto alba poensis (Fraser, 1843)[33] (fusionada amb Tyto alba affinis (Blyth, 1862)).[34]
  • Tyto alba thomensis (Hartlaub, 1852).[35]
  • Tyto alba hypermetra (Grote, 1928).[36]

Subespècies classificades pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.2, 2022) a l'espècie Tyto furcata.[3][25]

  • Tyto alba pratincola (Bonaparte, 1838)[37] (inclou T. a. lucayana (Riley, 1913)).[38]
  • Tyto alba guatemalae (Ridgway, 1874).[39] (inclou T. a. subandeana (L. Kelso, 1938)).[40]
  • Tyto alba bondi (Parkes & A. R. Phillips, 1978).[41]
  • Tyto alba niveicauda (Parkes & A. R. Phillips, 1978).[42]
  • Tyto alba furcata (Temminck, 1827).[43]
  • Tyto alba nigrescens (Lawrence, 1878).[44]
  • Tyto alba insularis (Pelzeln, 1872).[45]
  • Tyto alba bargei (Hartert, 1892).[46]
  • Tyto alba contempta (Hartert, 1898).[47]
  • Tyto alba hellmayri (Griscom & Greenway, 1937).[48]
  • Tyto alba tuidara (J. E. Gray, 1829).[49][50]
  • Tyto alba punctatissima (G. R. Gray, 1839).[51]

Subespècies classificades pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.2, 2022) a l'espècie Tyto javanica.[3][25]

  • Tyto alba stertens (Hartert, 1929).[52]
  • Tyto alba javanica (Gmelin, 1788).[53]
  • Tyto alba sumbaensis (Hartert, 1897).[54]
  • Tyto alba meeki (Rothschild & Hartert, 1907).[55]
  • Tyto alba delicatula (Gould, 1837).[56]
  • Tyto alba crassirostris (Mayr, 1935).[57]
  • Tyto alba interposita (Mayr, 1935).[3]

Subespècie que a la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) rep categoria d'espècie de ple dret: Tyto deroepstorffi,[3]

Reproducció[modifica]

A Catalunya n'hi ha a les zones mediterrànies: a les torres de les esglésies i edificis abandonats, tot i que també aprofita forats en arbres.

A mitjan primavera, la femella pon 4-6 ous sobre les seues egagròpiles i els cova durant 33 dies. Normalment de cada posta en sobreviuen una mitjana de tres cries. Un cop sortides de l'ou, romanen al niu unes dues setmanes. Mentre la femella cova els ous, el mascle s'encarrega de portar el menjar. Si una cria es mor, serveix d'aliment per als seus germans. Just acabats de néixer van recoberts de plomissol i són capaços d'engolir ratolins sencers.

Quan hi ha abundor de ratolins, la parella pot fer una segona posta a la tardor.

Alimentació[modifica]

S'alimenta principalment de ratolins, i, quan n'hi ha en abundància, n'emmagatzema en llocs de cria. En anys pobres en ratolins, en canvi, menja ocells petits, i de tant en tant, papallones nocturnes i rat-penats. Quan manca l'aliment, l'òliba caça també durant el dia.[59]

Depredadors[modifica]

És depredat per Mustela, Serpentes, Aquila chrysaetos, Milvus milvus, Accipiter gentilis, Buteo buteo, Falco peregrinus, Falco biarmicus, Bubo bubo, Strix aluco i Bubo virginianus.[60]

Distribució geogràfica[modifica]

Es troba a tots els continents, llevat de l'Antàrtida.[60]

Costums[modifica]

És sedentària i a l'hivern n'arriben més provinents de l'Europa més freda.

Referències[modifica]

  1. «Òliba comuna». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
  2. The Taxonomicon (anglès)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, juliol 2022. [Consulta: 17 gener 2022].
  4. del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 247. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  5. BirdLife International. «Common Barn-owl. Tyto alba» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2019. [Consulta: 29 agost 2022].
  6. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «òliba». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  7. «òliba». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «olibassa». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  9. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «òlbia». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  10. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «xut». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  11. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «xup». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  12. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «xupa». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  13. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «xura». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  14. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «babeca». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  15. «xibeca». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  16. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «meuca». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  17. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «moixa». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  18. Informació oral d'un veí de Sollana de 92 anys (28.05.2023).
  19. «meuca». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  20. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «mifa». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  21. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «llantier». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  22. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «bruixa». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  23. «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, juliol 2022. [Consulta: 17 gener 2022].
  24. del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 247. ISBN 978-84-16728-37-4. 
  25. 25,0 25,1 25,2 Classificació dels estrigiformes (amb subespècies) a ZOONOMEN Rev. 22/04/2012
  26. Animal Diversity Web (anglès)
  27. Animal Diversity Web (anglès)
  28. Animal Diversity Web (anglès)
  29. Animal Diversity Web (anglès)
  30. Animal Diversity Web (anglès)
  31. Animal Diversity Web (anglès)
  32. Animal Diversity Web (anglès)
  33. Animal Diversity Web (anglès)
  34. Animal Diversity Web (anglès)
  35. Animal Diversity Web (anglès)
  36. Animal Diversity Web (anglès)
  37. Animal Diversity Web (anglès)
  38. Animal Diversity Web (anglès)
  39. Animal Diversity Web (anglès)
  40. Animal Diversity Web (anglès)
  41. Animal Diversity Web (anglès)
  42. Animal Diversity Web (anglès)
  43. Animal Diversity Web (anglès)
  44. Animal Diversity Web (anglès)
  45. Animal Diversity Web (anglès)
  46. Animal Diversity Web (anglès)
  47. Animal Diversity Web (anglès)
  48. Animal Diversity Web (anglès)
  49. Animal Diversity Web (anglès)
  50. «Tyto alba». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
  51. Animal Diversity Web (anglès)
  52. Animal Diversity Web (anglès)
  53. Animal Diversity Web (anglès)
  54. Animal Diversity Web (anglès)
  55. Animal Diversity Web (anglès)
  56. Animal Diversity Web (anglès)
  57. Animal Diversity Web (anglès)
  58. Animal Diversity Web (anglès)
  59. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 66-67. ISBN 84-315-0434-X
  60. 60,0 60,1 Animal Diversity Web (anglès)

Bibliografia[modifica]

  • Herrera, C. M., 1973. Régimen alimenticio de Tyto alba en España suroccidental. Ardeola, 19(2): 359-394.
  • Perrins, Christopher, M., et. al., The Encyclopedia of Birds. Facts on File Publications, 1985.
  • Marti, C., 1992. Barn Owl. P. 1-15. A: A. Poole, P. Stettenheim, F. Gill, eds. The Birds of North America, Vol. 1. Filadèlfia: The Academy of Natural Sciences; Washington DC: The American Ornithologists' Union.
  • Nos, R., 1960. Estudio de los ovillos regurgitados por una pareja de Tyto alba en la comarca de Maresma (prov. Barcelona). Mise. Zool., 1:3-10.
  • Sans-Coma, V., 1974. Sobre la alimentación de Tyto alba en la región continental catalana. Mise. Zool. 3(4): 163-169.
  • Vericad, J. R., A. Escarre i E. Rodríguez, 1976. Datos sobre la dieta de Tyto alba i Bubo bubo en Alicante (S. E. de Iberia). Mediterránea, 1: 49-59.

Enllaços externs[modifica]