Picot verd comú
Picus viridis  | |
|---|---|
 Picus viridis viridis | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Font de | Picus viridis feces (en)  |
| Pes | 8,9 g (pes al naixement) 193 g (pes adult) |
| Envergadura | 41 cm |
| Nombre de cries | 6,3 |
| Període d'incubació de l'ou | 19 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22725022 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Piciformes |
| Família | Picidae |
| Gènere | Picus |
| Espècie | Picus viridis Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 | |
El picot verd (Picus viridis)[1] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[2] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.
Morfologia[modifica]
Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
Ecologia[modifica]
Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Belarús, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[3]
Es troba a Catalunya i el País Valencià, on és sedentari i n'hi ha unes 50.000 parelles.[2] Manca a les Balears, i a les zones litorals del centre i sud del País Valencià, sense arbres.[2] La màxima densitat l'assoleix als secans amb arbres dispersos de la plana de Lleida.[2]
És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[2] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[2] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".
Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.
Taxonomia[modifica]
Es reconeixen tres subespècies:[4]
- Picus viridis innominatus (Zarudni i Loudon, 1905).[5] Sud-oest de l'Iran: muntanyes Zagros[6]
- Picus viridis karelini (Brandt, 1841).[7] Des d'Itàlia fins a Bulgària, l'Àsia Menor, el Caucas, l'Iran i el Turkmenistan[6]
- Picus viridis viridis (Linnaeus, 1758).[8] Des de les Illes Britàniques fins a Escandinàvia, Rússia, França, els Balcans i la Mar Negra[6]
Basant-se en estudis filogeogràfics i filogenètics,[9][10][11] la anteriorment subespècie Picus viridis sharpei (H. Saunders, 1872).[12] àmpliament distribuïda per la Península Ibèrica, incloent-hi els Pirineus va ser separada i elevada a la categoria d'espècie com a Picus sharpei (picot verd ibèric).
Galeria[modifica]
-
Vídeo d'un picot verd en territori francès
-
Il·lustració de l'any 1901 -
Referències[modifica]
- ↑ «Picot verd comú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 21/10/2023(català)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010, pàg. 172. ISBN 978-84-96553-54-5.
- ↑ BirdLife International (2016). "Picus viridis." 2016 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2016. [Consulta: 13 abril 2023]
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Woodpeckers – IOC World Bird List v13.2g» (en anglès americà). IOC, 2023. [Consulta: 21 octubre 2023].
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ 6,0 6,1 6,2 The Internet Bird Collection (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Pons, J.-M.; Olioso, G.; Cruaud, C.; Fuchs, J. «Phylogeography of the Eurasian green woodpecker (Picus viridis): Phylogeography of the Eurasian green woodpecker» (en anglès). Journal of Biogeography, 38, 2, 2011-02, pàg. 311–325. DOI: 10.1111/j.1365-2699.2010.02401.x.
- ↑ Pons, J.-M.; Masson, C.; Olioso, G.; Fuchs, J. «Gene flow and genetic admixture across a secondary contact zone between two divergent lineages of the Eurasian Green Woodpecker Picus viridis» (en anglès). Journal of Ornithology, 160, 4, 2019-10, pàg. 935–945. DOI: 10.1007/s10336-019-01675-6. ISSN: 2193-7192.
- ↑ PERKTAS, UTKU; BARROWCLOUGH, GEORGE F; GROTH, JEFF G. «Phylogeography and species limits in the green woodpecker complex (Aves: Picidae): multiple Pleistocene refugia and range expansion across Europe and the Near East» (PDF) (en anglès). Department of Ornithology, American Museum of Natural History, 03-06-2011. [Consulta: 21 octubre 2023].
- ↑ «ADW: Picus viridis sharpei: CLASSIFICATION». [Consulta: 21 octubre 2023].
Enllaços externs[modifica]
- RedAragón (castellà)
- Astur Natura (castellà)