Picot verd comú

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPicot verd comú
Picus viridis Modifica el valor a Wikidata
2014-04-14 Picus viridis, Gosforth Park 1.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes8,9 g (pes al naixement)
193 g (pes d'adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura41 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries6,3 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou19 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22725022 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePiciformes
FamíliaPicidae
GènerePicus
EspèciePicus viridis Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Picus viridis dis.png
Modifica el valor a Wikidata

El picot verd (Picus viridis)[1] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[2] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.

Morfologia[modifica]

Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascleroig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.

Ecologia[modifica]

Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[3]

Es troba a Catalunya i el País Valencià, on és sedentari i n'hi ha unes 50.000 parelles.[2] Manca a les Balears, i a les zones litorals del centre i sud del País Valencià, sense arbres.[2] La màxima densitat l'assoleix als secans amb arbres dispersos de la plana de Lleida.[2]

És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[2] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[2] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".

Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.

Subespècies[modifica]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. The Taxonomicon (anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010, pàg. 172. ISBN 978-84-96553-54-5. 
  3. IUCN (anglès)
  4. Animal Diversity Web (anglès)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 The Internet Bird Collection (anglès)
  6. Animal Diversity Web (anglès)
  7. Animal Diversity Web (anglès)
  8. Animal Diversity Web (anglès)

Enllaços externs[modifica]