Picot verd comú
| Picus viridis | |
|---|---|
 | |
 | |
| Enregistrament | |
| Dades | |
| Pes | 8,9 g (pes al naixement) 193 g (pes d'adult) |
| Envergadura | 41 cm |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22725022 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Piciformes |
| Família | Picidae |
| Gènere | Picus |
| Espècie | Picus viridis Linnaeus, 1758[1] |
| Subespècies[2][3][4] | |
| Distribució | |
 | |
 | |
El picot verd (Picus viridis)[3] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[5] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar.
Contingut
Morfologia[modifica]
Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
Ecologia[modifica]
Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, la península Ibèrica, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.[6]
Es troba a Catalunya i el País Valencià, on és sedentari i n'hi ha unes 50.000 parelles.[5] Manca a les Balears, i a les zones litorals del centre i sud del País Valencià, sense arbres.[5] La màxima densitat l'assoleix als secans amb arbres dispersos de la plana de Lleida.[5]
És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts.[5] Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat[5] i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".
Encabeix el niu, un forat rodó, el qual no basteix pas interiorment, en gairebé qualsevol altura i qualsevol arbre (fins i tot en pals de telèfons). A l'abril hi pon de cinc a set ous.
Subespècies[modifica]
- Picus viridis innominatus (Zarudny & Loudon, 1905).[7] Sud-oest de l'Iran: muntanyes Zagros[8]
- Picus viridis karelini (Brandt, 1841).[9] Des d'Itàlia fins a Bulgària, l'Àsia Menor, el Caucas, l'Iran i el Turkmenistan[8]
- Picus viridis sharpei (H. Saunders, 1872).[10] Península Ibèrica, incloent-hi els Pirineus[8]
- Picus viridis viridis (Linnaeus, 1758).[11] Des de les Illes Britàniques fins a Escandinàvia, Rússia, França, els Balcans i la Mar Negra[8]
Galeria[modifica]
Vídeo d'un picot verd en territori francès
Il·lustració de l'any 1901
Picus viridis
Referències[modifica]
- ↑ Linnaeus, C., 1758. Systema naturæ per regna tria naturæ, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. Tomus I. Editio decima, reformata. - p. [1-4], 1-824. Holmiæ. (Salvius).
- ↑ «Picus viridis». Catalogue of Life. (anglès) (anglès)
- ↑ 3,0 3,1 The Taxonomicon (anglès)
- ↑ BioLib (anglès)
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Estrada, Joan; Jutglar, Francesc; Llobet, Toni. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears : Inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. Barcelona: Lynx, març de 2010, pàg. 172. ISBN 978-84-96553-54-5.
- ↑ IUCN (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 The Internet Bird Collection (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Animal Diversity Web (anglès)
Bibliografia[modifica]
- Baker, K., (1993). Identification Guide to European Non-Passerines: BTO Guide 24. pp 314-315. Thetford, Gran Bretanya. British Trust for Ornithology. ISBN 0-903793-18-0.
- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Plana 162. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0
- Brown, R., Ferguson J., Lawrence M., Lees, D., (1999). Tracks & Signs of the Birds of Britain & Europe - an Identification Guide. p91. Londres, Helm. ISBN 0-7136-53825.
- Dickinson, E.C. (ed.), 2003. The Howard & Moore Complete Checklist of the Birds of the World. 3a edició. Christopher Helm, Londres: 1-1039.
- Gorman, Gerard, (2004). Woodpeckers of Europe: a study of the European Picidae. Bruce Coleman. ISBN 1872842054.
- Hume, R.:Guía de campo de las aves de España y Europa. Ediciones Omega, 2002. ISBN 84-282-1317-8.
- Lees, Antony Clare, (2002). The Cult of the Green Bird: the mythology of the green woodpecker. Lancaster: Scotforth Books ISBN 1904244130.
- Monroe Jr., B.L. & Sibley, C.G., 1993. A World Checklist of Birds. Yale University Press, New Haven i Londres
- Mullarney, K., Svensson, L., Zetterstrom, D., Grant, P. J., (1999). Collins Bird Guide. pp224-225. Londres. HarperCollins. ISBN 0-00-219728-6.
- Tucker, G. M., Heath, M. F., (1995). Birds in Europe: their conservation status. pp 346-347. Cambridge. BirdLife International (BirdLife Conservation Series Núm. 3). ISBN 0-946888-29-9.
Enllaços externs[modifica]
- Article sobre el picot verd del Principat de Catalunya
- Descripció i fotografies del picot verd (alemany)
- Proyecto Sierra de Baza (castellà)
- RedAragón (castellà)
- Astur Natura (castellà)
