Sensibilitat d'un mètode analític

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La sensibilitat és la capacitat que té un mètode analític per diferenciar entre concentracions semblants a les del anàlit de la mostra; és la quantitat més petita que pot ser mesurada. També es pot definir com la capacitat per poder detectar (amb anàlisis qualitatius) o determinar (amb anàlisis quantitatius) petites concentracions de l'anàlit de la mostra.

La sensibilitat ve limitada per la pendent de la corba de calibratge i per la reproductibilitat o precisió del sistema de mesura.[1][2][3][4]

Càlcul de la sensibilitat d'un mètode analític quantitatiu[modifica]

Per determinar la sensibilitat en anàlisis quantitatius, s'utilitza la fórmula següent:

ϒ = (b)/(sm)

On:

ϒ = sensibilitat.

b = pendent de la corba de calibratge, obtingut des de la regressió lineal.

sm = desviació estàndard de la mostra.

Límit de detecció i sensibilitat[modifica]

El concepte de límit de detecció s’utilitza habitualment en lloc de sensibilitat, ja que la seva definició dóna lloc a menys confusió. En molts laboratoris clínics i aplicacions diagnòstiques es parla de sensibilitat analítica indistintament amb límit de detecció. 

El límit de detecció (LD) és la menor concentració o quantitat d’anàlit detectable per un procediment analític donat. Aquesta concentració proporciona un senyal a l’instrument significativament diferent de la mostra del blanc. Es calcula mitjançant la fórmula següent:  

LD = (Ybl + 3* Sbl)/(b) [5]   

On:  

Ybl= mitjana aritmètica del senyal del blanc 

Sbl= desviació estàndard del blanc

b= pendent obtinguda des de la regressió lineal de l’anàlit

Utilitats del concepte sensibilitat[6][modifica]

Sensibilitat i corba de calibració

Sensibilitat i corba de calibració[modifica]

La utilitat més freqüent per utilitzar el concepte de sensibilitat és relacionant aquesta amb la pendent de la corba de calibració. La funció de calibració relaciona la mitja de les concentracions mesurades amb les concentracions reals (conegudes) de l’anàlit. De manera que, com més pronunciada sigui la pendent de la corba de calibració, el mètode serà més sensible a petits canvis en la concentració de l’anàlit present a la mostra. Aquesta definició s’allunya molt del concepte de límit de detecció.

A més, inclús si la pendent de la corba de calibració és pronunciada, la menor concentració que pot detectar-se amb fiabilitat pot ser elevada si existeix gran variabilitat en el senyal mesurat. Per altra banda, un mètode amb moderada sensibilitat analítica que té moderada pendent de la corba de calibració, però molt baixa variació aleatòria del senyal, pot tenir un límit de detecció baix.

Per a dos mètodes que tenen igual precisió, el que presenti major pendent a la corba de calibració serà el més sensible.

Sensibilitat funcional[modifica]

Una altra utilitat que inclou el terme sensibilitat és la denominada sensibilitat funcional, utilitzada per a descriure la precisió interserial a molt baixes concentracions de l’anàlit, la qual cosa és interessant en certs procediments diagnòstics que requereixen una alta precisió a baixes concentracions.

Sensibilitat diagnòstica o clínica[modifica]

Els termes de sensibilitat diagnòstica o clínica s’utilitzen per caracteritzar o comparar el comportament de les proves diagnòstiques en relació amb una informació clínica específica, com  per exemple, la presència o absència de l’anàlit diana relacionat amb la malaltia.  

Referències[modifica]

  1. «Calidad de métodos analíticos».
  2. «Química analítica instrumental».
  3. D. Christian, Gary. Química Analítica (en castellà). Sexta Edición. Mc Graw Hill. 
  4. Bermejo. Química Analítica General, cuantitativa e instrumental (Vol. 2) (en castellano). 6a edición corregida y ampliada. Madrid: Paraninfo. 
  5. «Validación Métodos Analíticos Cuantitativos, Cualitativos y Semicuantitativos en el Lab. Clínico».
  6. «Evaluación de métodos analíticos».