Sit tibi terra levis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Inscripció llatina a Mèrida:
M(arco) Cornelio M(arci) f(ilio) Pap(iria) Pollio / M(arco) Cornelio Urbano / M(arco) Cornelio Celeri / Cornelia M(arci) l(iberta) Iucunda / sic nuncquam Fortuna sinat te nosse dolo[rem] / praeterisse potes quasm pius o iuvenis / sit datus in flammas nosse doloris rit nunc petit i[---] / quisquis ades dicas sit tibi terra levis h(ic) [---]

Sit tibi terra levis (que la terra et sigui lleu) és una locució llatina utilitzada com a epitafi, especialment a l'Antiga Roma durant l'època precristiana. Sovint abreviada com S·T·T·L. fa referència de forma poètica a la terra que cobreix el cos d'un difunt enterrat. Al dirigir-se directament al difunt apel·la a la idea de transcendència. Equival a altres expressions més modernes com Requiescat in pace (RIP) que es tradueix com a Descansi en pau (DEP).

Se'n documenten variants com ara T·L·Sterra levis sit», «que la terra et sigui lleu») o S·E·T·Lsit ei terra levis», «que la terra li sigui lleu»).

És citada per diversos autors clàssics com Tibul amb diverses variacions:

« llatí ...et bene discedens dicet placideque quiescas, terraque securae sit super ossa levis català ...i marxant dirà: que descansis bé i amb tranquil·litat i que la terra et sigui lleugera sobre els ossos, ben resguardada »
Tibul, Elegies

L'origen de la frase es pot trobar a Alcestes d'Eurípides. La frase en grec és κούφα σοι χθὼν ἐπάνωθε πέσοι, koúfa soi khthon epánothe pésoi.[1]


Referències[modifica]

  1. Eurípides. «Verses: 463-4». A: Alcestis (en grec).  «Verses: 463-4». A: Alcestis (en anglès). 

Vegeu també[modifica]