Substitució lingüística

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix al procés pel qual una comunitat lingüística abandona la seva llengua i acaba formant part d'una altra comunitat lingüística diferent. L'abandonament de la llengua pròpia és un canvi social que cada vegada és més accelerat.[1] De fet, als Països Catalans s'han produït, des del segle XVI, processos de substitució a favor del castellà i del francès, parcialment contrarestats i de manera molt desigual pel procés de normalització lingüística contemporani.[2] El procés contrari a la substitució lingüística és el de la normalització lingüística.

Tipus de substitució lingüística[modifica]

La substitució lingüística pot derivar-se de tres grans processos.[3] En primer lloc, una llengua pot desaparèixer fruit de la mort de la seva comunitat de parlants.[4] Al llarg de la història s'han documentat exterminis poblacionals a causa d'una guerra, una epidèmia o una catàstrofe natural i això ha significat la desaparició de la llengua d'aquella comunitat de parla. En segon lloc, una llengua pot ser substituïda per una altra per la seva aproximació i semblança en l'estructura lingüística. Aquest cas es produeix quan el contacte (geogràfic i/o polític) entre ambdues llengües és molt estret. La llengua expansiva s'imposa sobre la varietat recessiva, que acaba convertint-se en un dialecte. Finalment, es pot produir la mort d'una llengua per canvi lingüístic. Això es produeix quan una comunitat lingüística abandona l'ús de la llengua pròpia per adoptar-ne una altra. La sociolingüística se centra en l'estudi d'aquest últim tipus, ja que resulta molt difícil d'explicar la necessitat i el perquè de la substitució.

Procés de substitució lingüística[modifica]

L'inici d'un procés de substitució lingüística és molt difícil de percebre, ja que primerament s'han d'activar els mecanismes de substitució lingüística.[5] Ara bé, en general, podem dir que la substitució lingüística es desenvolupa en un procés de tres fases.[6] En primer lloc, es produeix l'etapa de bilingüització. Diversos sectors de la comunitat de parlants, especialment les generacions més joves i els parlants de les ciutats més grans, comencen a utilitzar la mateixa llengua expansiva en detriment de la llengua pròpia. Així, a poc a poc, i en una segona fase que podem anomenar monolingüització, es traspassa la lleialtat de la llengua no dominant i es produeix un bilingüisme unilateral i unidireccional. Per últim, quan el procés s'ha completat, es produeix l'abandonament absolut de la llengua dominada a favor d'un ús exclusiu de la llengua nova.

Causes de substitució lingüística[modifica]

En tot procés de substitució lingüística hi actuen unes causes macrosocials que acaben promovent canvis microsocials de tipus psicològic i psicosocial en els individus. Aquestes causes macrosocials poden ser polítiques i/o socioeconòmiques.[5]

Causes polítiques[modifica]

La majoria dels Estats tenen una política lingüística homogeneïtzadora que es basa en la potenciació de la bilingüització —amb una exaltació de l'ensenyament obligatori de la llengua del poder central— i l'oposició a les variants considerades dialectes, patuesos, parles i/o xapurrejats.[5] Antigament, la capacitat de l'Estat d'intervenir en la llengua dels seus ciutadans era més difícil, ja que només es podia potenciar el seu ús en l'Església, el servei militar o els mercats. Actualment, però, amb la universalització del sistema educatiu, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, la seva capacitat per configurar els aspectes nacionals de la població augmenta. L'Estat, doncs, pot propiciar ideologies lingüístiques que pretenguin privilegiar la llengua de l'Estat i, en conseqüència, minoritzar les llengües perifèriques.

Causes socioeconòmiques[modifica]

En el pas de les societats agrícoles a les societats industrials es van donar una sèrie de fenòmens socials que van determinar diversos canvis sociolingüístics, ja que com diuen Fishman,[7] Dorian[8] i Gal,[9] qualsevol canvi en l'àmbit socioeconòmic deriva en un canvi sociolingüístic. Entre aquests processos socioeconòmics destaca la mobilitat social. Les classes mitjanes i baixes intentaven emular els comportaments i la llengua de les classes altes per tal d'aconseguir un ascens social. Així, desapareixia la llengua del carrer, que era substituïda per la llengua de la classe alta. Qüestions socials com la urbanització també van contribuir a la pèrdua de la diversitat lingüística, ja que en el trasllat del camp a la ciutat es considerava un procés d'innovació adoptar la llengua de la metròpoli. Altres fets que han donat lloc a substitucions lingüístiques al llarg dels anys han estat l'ampliació de les comunicacions, les migracions i l'augment dels assalariats.

Causes psicosocials[modifica]

Els canvis socials i polítics influencien notablement les interaccions i pensaments dels individus. És per aquest motiu que sovint els canvis macrosocials deriven en canvis microsocials d'origen psicolingüístic. Entre les diverses causes psicosocials podem destacar la pèrdua d'actitud positiva, estima i confiança dels parlants cap a la llengua pròpia.[5] La comunitat de parla decideix abandonar voluntàriament l'ús de la llengua perquè considera, erròniament, que és inferior, ineficaç i innecessària.

Mecanismes de substitució lingüística[modifica]

Els mecanismes són fets empírics que ens demostren com se substitueix una llengua. Primerament trobem uns indicadors o símptomes de substitució que no han de comportar necessàriament la substitució lingüística. Ara bé, de vegades, més tard sorgeixen uns mecanismes necessaris i/o suficients que acaben posant punt final a una llengua.

Entre els símptomes d'una substitució lingüística hi trobem la degradació de l'estatus lingüístic i els seus parlants, l'ús alternat de la llengua recessiva amb la llengua expansiva o la reducció de l'ús entre els joves.[8] El primer símptoma, també anomenat patuesització, consisteix en la convicció que la llengua recessiva no existeix com a tal, sinó que és una suma de parles minoritàries. El segon indicador de la substitució lingüística és el contacte diari de la llengua dominant amb la recessiva. En aquest cas apareixen interferències lingüístiques i convergències de l'estructura de la llengua. De vegades, amb l'adopció de la llengua expansiva es poden acabar creant noves llengües conegudes com a pidgins o criolls. Per últim, també existeix l'alternança de codis o ús simultani de dues llengües en una mateixa conversa. Tot i que l'alternança és un símptoma de canvi, molts estudis conclouen que aquest factor està lluny de ser un mecanisme necessari de substitució lingüística.

Els mecanismes necessaris perquè s'acabi desenvolupant la substitució lingüística són: l'adquisició de la llengua expansiva per part dels parlants de la llengua minoritzada —bilingüització— i la distribució funcional de la llengua expansiva —disglòssia—.[9]

A part d'aquests mecanismes, existeixen una sèrie de fets que per ells mateixos ja són suficients per derivar en una substitució lingüística. Aquests mecanismes suficients són els canvis en la llengua endogrupal i la transmissió lingüística intergeneracional. El primer fa referència al trencament o canvi de les normes lingüístiques dins d'un grup de parla. Tal com destaca Aracil,[10] quan les normes canvien s'identifica un trencament dels principals factors que han fet perdurar la llengua i la seva comunitat lingüística. El segon l'explica Fishman[7] quan diu que el manteniment lingüístic implica necessàriament la transmissió intergeneracional de la llengua. Si no es produeix així, la llengua acaba desapareixent.

Fonts de consulta[modifica]

  1. The Cambridge handbook of endangered languages. Cambridge: Cambridge University Press, 2011. ISBN 9780521882156. 
  2. «substitució lingüística | enciclopèdia.cat» (en ca). [Consulta: 27 desembre 2017].
  3. Edwards, J. Minority Languages and Group Identity: Cases and Categories. John Benjamins Publishing, 2010. 
  4. «Els últims parlants: com mor una llengua?» (en ca). Núvol.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Sorolla, Natxo «La sociologia del llenguatge». Universitat Oberta de Catalunya, 2017, pàg. 1-42.
  6. «La sociolingüística» (en català). [Consulta: 27 desembre].
  7. 7,0 7,1 Can threatened languages be saved? : reversing language shift, revisited : a 21st century perspective. Clevedon [England]: Multilingual Matters, 2001. ISBN 185359492X. 
  8. 8,0 8,1 Harris, Tracy K. «Language Death: The Life Cycle of a Scottish Gaelic Dialect. Dorian Nancy C.Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1981. Pp. 202.». Studies in Second Language Acquisition, 4, 2, 1982/04, pàg. 227–230. DOI: 10.1017/S0272263100004496. ISSN: 1470-1545.
  9. 9,0 9,1 Coates, Richard «Gal S.Language shift. Social determinants of linguistic change in bilingual Austria. New York: Academic Press, 1979. Pp. xii + 201.». Journal of Linguistics, 17, 1, 1981/03, pàg. 131–133. DOI: 10.1017/S0022226700006824. ISSN: 1469-7742.
  10. Aracil, L. V.. Papers de la sociolingüística (en català). Barcelona: La Magrana, 1982. 

Bibliografia[modifica]

  • Aracil, L. V. (1982). Papers de la sociolingüística. Barcelona: La Magrana.
  • Dorian, N. C. (1981). Language death: The life cycle of a Scottish Gaelic dialect. Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.
  • Edwards, J. (2010). Minority Languages and Group Identity: Cases and Categories. John Benjamins Publishing.
  • Fishman, J. A. (2001). Can Threatened Languages Be Saved?: Reversing Language Shift, Revisited: A 21st Century Perspective. Clevedon: Multilingual Matters.
  • Gal, S. (1979). Language Shift: Social Determinants of Linguistic Change in Bilingual Austria. Nova York: Academic Press Inc.
  • Sorolla, N. (2017). La sociologia del llenguatge [Material acadèmic]. Universitat Oberta de Catalunya.