Successió apostòlica

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La successió apostòlica és una doctrina teològica cristiana en què els apòstols transmeten la seva autoritat als seus successors, els bisbes, a través de la imposició de les mans, en el context del sagrament de l'Orde Sacerdotal. L'acceptació d'aquesta doctrina és la base de l'estructura episcopal de les principals esglésies d'Orient i Occident.

A través de la successió apostòlica, que uneix els bisbes de cada moment i en cada lloc amb la primera comunitat cristiana de Jerusalem i del seu fundador Jesús, es transmet el depositum fidei.

Concepció del catolicisme romà i l'ortodòxia oriental[modifica]

En la teologia de l'Església Catòlica de l'ortodoxa i de l'armènia, la successió apostòlica, és com una mena de descendència dels bisbes pels apòstols a través de la genealogia episcopal, explica un dels atributs de l'església cristiana, l'apostolicitat, fixat al Primer Concili de Constantinoble (381) i anunciat al Credo de Nicea

D'acord amb el Catecisme de l'Església Catòlica, l'Església és apostòlica perquè:

« està fundada sobre els apòstols, de tres maneres:
  • Fou i continua edificada sobre "el fonament dels Apòstols" (Ef 2:20), testimonis escollits i enviats en missió pel mateix Crist;
  • Manté i transmet amb l'ajuda de l'Esperit Sant que habita en ella, l'ensenyament, el bon dipòsit i les sanes paraules escoltades als apòstols;
  • Fins al retorn de Crist, segueix sent ensenyada, santificada i dirigida pels Apòstols a través dels seus successors en el ministeri pastoral: el col·legi dels bisbes, "amb l'assistència dels sacerdots, en unió amb el successor de Pere i pastor suprem de l'Església" (Concili Vaticà II, Ad gentes, 5)
»
— .Catecisme de l'Església Catòlica, n. 857

Concepció protestant[modifica]

En la teologia protestant per contra, no hi ha successió apostòlica lligada a l'Orde Sacerdotal, per la qual el concepte d'apostolicitat es conserva en el protestantisme només en el sentit d'una connexió ideal amb l'ensenyament dels apòstols a través de la fidelitat eficaç al Nou Testament. La "successió apostòlica", així, no es garanteix de forma automàtica, sinó que dependrà de la major o menor fidelitat d'una església a l'ensenyament apostòlic.

Bibliografia[modifica]

  • O. Karrer, Um die Einheit der Christen. Die Petrusfrage, Frankfurt 1953; Apostolische Nachfolge und Primat, in Feiner - Trutsch - Bockle, Fragen der Theologie heute, Freiburg 1957, pp. 175–206; Das Petrusamtin der Fruhkirche, in Festgabe J. Lortz, Baden-Baden 1958, pp. 507–525; Die biblische und altkirchliche Grundlage des Papsttums, in Lebendiges Zeugnis 1958, pp. 3–24.
  • O. Karrer, Begegnung der Christen, a cura di Roesle-Cullmann, Frankfurt 1959; in particolare K. Hofstetter, Das Petrusamt in der Kirche des 1. und 2., Jahrhunderts, pp. 361–372.
  • R. Bultmann, Die Geschichte der synoptischen Tradition, Göttingen, Vandenhoeck & Ruprecht, 8.Aufl. 1970 (= 2. Aufl. 1931)
  • Joseph Ratzinger, La Chiesa, Edizioni San Paolo, Cinisello Balsamo, 1992, 2 ed.
  • O. Cullmann, Petrus – Junger – Apostel – Martyrer, Zuric, 1952.